La farsa del segle XXI: feixisme 2.0? (Part II)

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Potser les paraules feixisme i segle XXI representen dos conceptes que semblen coalitzar difícilment hui en dia. Feixisme, més enllà de  ser alguna cosa utilitzada per a desqualificar a un procés polític que vol ser deslegitimat d’arrel,  és un concepte que sembla haver perdut tot el significat. Malgrat això, és innegable que estem davant del sorgiment de moviments polítics que ens fan preguntar-nos si aquests són una rèplica del que va succeir al segle xx. Un nou feixisme adaptat als nostres dies que ressorgeix de les cendres de la història per a intentar dominar el món.

Des del Brasil de Bolsonaro, fins a l’interior de la mateixa Unió Europea, passant pels Estats Units de Donald Trump. Han sorgit moviments polítics nous que han passat a ser qualificats com a populisme de dretes o Alt Right. A més, són assenyalats com una nova dreta alternativa que busca desplaçar els models polítics dominants i constituir-se com una nova visió hegemònica del món. Desentranyar els matisos que aquests moviments polítics suposen és prou complicat, per això, abans d’acceptar premisses d’un debat que encara segueix en discussió per a donar-los una definició categòrica, potser hem d’endinsar-nos realment en allò que aquests nous moviments polítics impliquen.

Fotograma de la pel·lícula La Ola

En primer lloc, sembla important assenyalar la fi de l’horitzó neoliberal com a un punt de partida necessari. No es pot entendre res sense aquesta ruptura, amb la qual aquests moviments relativament actuals han aconseguit sorgir. És l’absència  d’un futur, que fins ara semblava estable, la qual cosa permet la construcció de cosmovisions diferents a l’hegemònica que busquen posicionar-se com a nous paradigmes dominants. Això no significa que siga el neoliberalisme el que s’ha fracturat per si només donant cabuda al fet que això succeïsca, sinó que ha sigut la pròpia inestabilitat del sistema, juntament amb la introducció d’una realitat discursiva diferent, amb la capacitat de donar altres solucions als mateixos problemes, cosa que ha tingut la capacitat de posar en qüestió el relat hegemònic i ha obert un moment crític de possibilitat històrica, en el qual o bé pot produir-se la caiguda del que hi havia fins ara, o produir-se una variant nova del model neoliberal que siga capaç d’incloure aquest vessant autoritari al si.

És per això, que els processos de crisi dins del mateix sistema econòmic són clau per a assenyalar les contradiccions pròpies del sistema, però no s’estableixen com a qüestions completament necessàries perquè es done un canvi polític, ja que, sense la capacitat discursiva de disputar el relat hegemònic, aquest es restabliria de manera idèntica a la que estava funcionant.

Entendre com funcionen aquests nous moviments polítics, passa també per veure de nou com es constitueix l’element d’identitat  dins de cadascun d’ells. Aquest segueix formulant-se d’una manera similar a la que es va donar al feixisme, ja siga generant un enemic intern, o adaptant-se als processos populars que es donen a cada territori. Per això,  ací és on esdevé necessari entendre que la societat actual és completament diferent a la que hi havia al segle xx, sent la contingència històrica una cosa imprescindible per a l’actuació política de cada moment. Això es pot veure en el fet que els moviments actuals ni tan sols són estèticament similars entre ells, les demandes populars que són articulades al Brasil per part de Bolsonaro, són molt diferents a les que pot establir Le Pen a França. Són diferents demandes capaces de ser articulades sota un ordre identitari comú que preval sobre la seua importància estètica, ja que aquesta estètica queda subordinada a les particulars pròpies de cada lloc i del moment en el qual aquestes demandes populars s’articulen. El discurs que siga aplicat en un lloc té poc de sentit que puga ser-ne aplicat en un altre a causa de la seua condició nacional popular, i al fet que la clau d’aquesta identitat continua raent en el fet que puga ser emmotlada al concepte mateix de nació, i generar aquesta superioritat política en la qual es defineix el que pot o no formar-ne part.

De com Marine Le Pen disputa el concepte de “poble” i furta símbols com la rosa a l’esquerra/ GETTY

Per tant, tot allò que no supose una contradicció dins d’aquesta concepció d’identitat  és assumible dins de qualsevol d’aquests nous moviments polítics. Això es deu al fet que no s’estableix una categoria estètica com un apriorisme en què les coses passen a estar bé o malament segons estan en un costat o un altre, sinó que aquesta categoria estètica es constitueix a posteriori. És a dir,  depenent de com s’haja constituït aquesta identitat, les coses passen a quedar dins o fora.

En veure tota aquesta capacitat renovadora que hi ha dins de cadascun d’ells, és important assenyalar un element en comú que es continua compartint entre tot el que va ser i el que vol ser actualment. La lluita del “penúltim contra l’últim” que continua reproduint-se dins de cadascun d’aquests moviments polítics. Una lluita interna contra la baula més feble, a qui finalment es culpa de totes les condicions nefastes de la societat. Qui només lluita per mantindre la vida, una vida completament condicionada per les seues condicions materials, però a qui se l’acusa i se li fa responsable de tot el col·lapse del sistema.

- Publicitat -

És clar que, tant en el passat com en l’actualitat, les elits polítiques també reben la seua part de culpa per  una mala gestió. Ja siga sent entesos com l’establishment o com l’alta classe política de la República de Weimar, són assenyalats com uns gestors inútils que ens han portat a la ruïna. Malgrat això, la part de major responsabilitat no arriba a estar recriminada a la classe política dirigent, la responsabilitat de la qual es remet al fet que han gestionat de forma ineficient  han pres les decisions desencertades. La major responsabilitat torna a ser dirigida a qui no va formar part de cap estructura de poder, els qui per la seua simple existència són assenyalats per haver arruïnat a tots , és l’última baula de la cadena que ni tan sols va tindre la possibilitat de portar una vida diferent. Aquells qui amb la seua simple existència impedeixen que el concepte de nació que propugnen siga conduït a la seua màxima esplendor.

L’exèrcit, garant de que aguns mantinguen els privilegis/ BBC

La pitjor reflexió que pot quedar després de tot això és el no haver trobat una forma real d’impedir que aquesta lògica continue propagant-se. El no trobar una categoria política amb la capacitat de designar el seu funcionament i generar un rebuig directe davant d’ells, ja que la categoria de feixisme sembla ser un concepte obsolet davant d’una estètica tan renovada. És evident que essencialment continuen reproduint-se de la mateixa manera, fomentant l’odi, construint una societat que fa difícil la vida als qui mai van tindre res, però no cal oblidar que també són capaços de construir un horitzó de seguretat per a moltes persones. Aquesta és la raó per la qual la paraula feixisme s’ha tornat una arma llancívola tan feble que és massa senzill repel·lir-la, tan sols fa falta apel·lar a aquesta estètica canviada per a aparentar que ja no són així. El feixisme és una categoria de la qual han aprés a alliberar-se, emprant velles tècniques que els fa aparentar ser nous. Creant una nova màscara amb la qual són capaços de constituir-se com a projectes que només miren cap al futur i que no tenen a veure amb el passat.

És per tot això que, la veritable amenaça del feixisme, tant del nou com del vell, es troba que, en qualsevol moment qualsevol pot ser seduït i abraçat per una teoria que no sona tan desgavellada. Qualsevol pot sentir que és la solució als seus problemes, una justificació del  món que va més enllà del mateix individu. Qualsevol pot entendre-ho com un relat lògic en el qual un dolor es veu reflectit i entés. Per aquesta raó, hui més que mai és necessari recordar quines són les seues conseqüències, la qual cosa implica portar al màxim extrem unes idees que inicialment poden sonar assenyades. Entendre que el mal que produeix no comença quan actua, sinó quan és acceptat, sabent que una vegada està dins del cap de la gent, és impossible parar-lo.

Segurament siga massa precipitat la comparació entre el que succeeix hui i quelcom que va causar la barbàrie succeïda al segle xx, fins i tot podria entendre’s com un menyspreu a tot el que  ja succeït al passat . Si volem entendre-ho bé, el que realment hem d’observar és allò que no havia succeït quan va començar a succeir tot. Els moviments inicials que van portar  al fet que s’arribara a aquell extrem. Aquells primers passos de l’Alemanya dels anys trenta, o els de la Itàlia dels anys vint, és a dir, tot allò que, sens dubte, va suposar un començament perquè tot es desencadenara. Aquesta és la fase en la qual hui hem de preguntar-nos si realment ens trobem, amb el veritable temor que la resposta siga afirmativa, veient com Marx tenia raó amb aquella frase del seu 18é Brumari de Lluís Bonaparte, “la història es repeteix dues vegades, primer com a tragèdia, després com a farsa”.

És per tot això que hem d’entendre que està en les nostres mans parar la farsa, ser capaços de disputar aquell horitzó de seguretat que ells proposen, mostrant que no passa per fomentar la por, sinó l’empatia entre els uns i els altres. Disputar la seua racionalitat allí on les seues contradiccions passen a ser evidents i, abans de res, no subestimar del que són capaços. Aquesta és l’única manera que aquesta farsa no torne a repetir-se, que la història no siga la que ens domine dins d’un vòrtex cíclic, i que aquesta vegada siguem nosaltres els qui tinguem la capacitat de decidir cap a on anem.

Manifestació a Oklahoma/ OCLU of Oklahoma
- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca