El silenci als llavis dels vençuts

“Convé al poder sorgit d’una dura contesa vetllar que no es revifin vestigis de caliu sota la cendra. Cal que dicti cruels lleis per mantenir en silenci els llavis del vençut. Aquestes són les paraules del tirà Creont en l’Antígona de Salvador Espriu, escrita a les acaballes de la guerra civil, un dels períodes més negres de la història d’Espanya, que va acabar amb la victòria del general Franco i els seus sequaços. Espriu va voler retratar el que estava passant i actua també com a visionari dels esdeveniments que seguirien durant els foscos i interminables anys de la repressió franquista. L’autor presenta el personatge de Creont com un àlter-ego de Franco i posa en boca seva contundents declaracions com l’anterior. I és que el silenci va ser l’element més preuat que els franquistes van assolir durant la dictadura, utilitzant recursos com la persecució, la tortura, l’empresonament o l’assassinat. D’aquesta manera el règim va condemnar i aniquilar als republicans i a tots aquells que dissentien del seu sistema criminal. El silenci es va imposar als vençuts, espectadors atemorits davant d’aquell espectacle funest, en les dècades que va durar el règim però també després de la mort del dictador.

La transició a la democràcia no va ser tan exemplar com ens han volgut fer creure els qui van difondre el discurs oficial. És cert que la Transició va portar a Espanya les llibertats polítiques o la suposada garantia dels drets fonamentals recollits en la Constitució de 1978, però seria convenient que ens preguntéssim quin preu va haver de pagar la població civil per tal que s’assolissin les primeres passes democràtiques. Aquesta població conformada per diverses generacions les vides de les quals van veure’s truncades al veure marxar els pares a la guerra, sense tornada, al patir la persecució de la mare per haver-se casat amb un home que feia costat la causa republicana o al contemplar l’assassinat del veí per tenir amagat a casa un dissident. Totes aquestes persones van haver de presenciar com, un cop mort Franco, els botxins seguien ocupant llocs rellevants en la nova democràcia. A un turment extrem, ofegant i insuportable com és el viscut per la població espanyola durant quatre dècades, les elits polítiques els van respondre amb una burla amenaçadora, amb el discurs de la reconciliació dels espanyols com a única via possible. Els nostres polítics van voler que els espanyols es reconciliessin, però no van tenir en compte que, generalment, el pas anterior a una reconciliació sol ser la demanda de perdó. Per tant, el què es demanava era una reconciliació gratuïta entre víctimes i assassins sense possibilitat de divergència, el què conforma un segon silenci imposat.

La Transició va suposar un pacte amb els criminals del qual aquests en sortien afavorits ja que, evidentment, no haguessin acceptat un acord que els portaria a ser processats i empresonats. Aquest pacte de no-agressió es va posar per escrit en la Llei d’Amnistia de 1977. Només cal atendre un parell de punts per adonar-se que no és altra cosa que una pretensió de deixar els delinqüents tranquils per a què puguin seguir gaudint dels seus privilegis.

Resulta delirant veure com molts dels exministres de Franco i demés individus implicats en els crims perpetrats durant la dictadura, es van anar instal·lant a les noves institucions ocupant places a les grans empreses, les universitats, el sector públic i privat, la magistratura i, inevitablement, als grans partits polítics protagonistes de la Transició i d’avui, com és el cas d’Aliança Popular, reciclada en Partit Popular. Però no només persones implicades directament amb el règim continuen avui formant part de l’elit política i social més reaccionària, sinó també els seus fills, nebots i néts.

Espanya és un país on els corruptes es dediquen a saquejar les arques públiques mentre condemnen el poble a la misèria en forma d’explotació laboral, retalls en sanitat i educació, pobresa energètica, negació del dret a un habitatge digne i demés violacions dels drets humans. Després d’un passat recent tan tèrbol, caracteritzat per la impunitat dels responsables del règim i els seus actes, no és estrany que les elits polítiques i empresarials exerceixin descaradament la corrupció, confiant en un sistema judicial clarament polititzat i, en alguns casos, en un monarca amic que els empara. Joan Carles I, líder de la Transició, gaudeix d’una impunitat absoluta, de manera que no ha tingut problema en apropiar-se de sumes importants de diner en forma de comissions provinents dels negocis dels seus empresaris amics amb empreses estrangeres.

L’herència de la ideologia franquista segueix molt present en la nostra societat. El fet que aquesta no hagi estat condemnada per part de cap govern estatal de la democràcia ─ans al contrari, ha estat permesa─ ha fet que els seus partidaris no s’hagin trobat amb cap obstacle a l’hora d’enaltir les bondats d’un sistema genocida com va ser el franquisme. D’aquesta manera, a Madrid podem trobar la seu de la Fundación Nacional Francisco Franco, finançada durant quatre anys consecutius pel Partit Popular. Arribats a aquest punt, es pot afirmar sense cap mena de dubte que el PP és còmplice directe de les barbaritats que es van cometre durant el règim, no només per recolzar la seva ideologia, sinó per haver comptat entre les seves files amb exministres, ex-alts càrrecs franquistes i els seus descendents. Hi apareixen persones tan sinistres com Rodolfo Martín Villa ─acusat en la querella argentina per crims contra la humanitat─ o Manuel Fraga, exministre de Franco i creador del partit, que en la democràcia va ocupar infinitud de càrrecs fins a la seva mort.

Fotografia del Congreso de los Diputados / Diario de Córdoba

Hi ha, però, un altre tipus de complicitat que és l’exercida pels demés partits polítics que consideren inviable debatre sobre aquesta qüestió ja que, diuen, pertany al passat. El Partit Socialista va aprovar l’any 2007 una llei de memòria històrica, encara que insuficient, perquè atribuïa només una indemnització per a col·lectius determinats i no s’especificava ajuda alguna per a les persones que volen treure els seus familiars de les fosses comunes on van ser llençats pels seus assassins. Tots ells són partidaris del silenci, el qual no és només un silenci ingenu i despreocupat, sinó encobridor de la barbàrie. Tots ells, des d’una posició privilegiada, permeten que el dictador Franco descansi amb tots els honors en una basílica cristiana com és el vergonyant Valle de los Caídos encara hem de veure com es desenvolupa el procés d’exhumació a petició de Pedro Sánchez─ al mateix temps que pares i avis de dues generacions resten encara abandonats en fosses comunes al llarg de tota la geografia espanyola, amb totes les traves possibles per part de l’Administració per impedir que aquests cossos siguin exhumats i entregats als seus familiars, la dignitat dels quals és tan gran com el seu sofriment. No cal dir que el fet de saber on estan els teus familiars, vius o morts, constitueix un dret fonamental en qualsevol democràcia, pel contrari, qui exerceix de forma continuada la transgressió d’aquest dret, com és el cas de l’Estat espanyol, passa directament a ser anomenat un opressor, un dèspota o un tirà.

Espanya ha estat alertada en diverses ocasions fins i tot per part de la controvertida ONU per a què acomplexi els seus deures en matèria de memòria històrica, sol·licitant derogar la Llei d’Amnistia de 1977 ─que impossibilita la investigació─ i dur a terme una recerca rigorosa i completa sobre els nostres desapareguts. A més a més, un jutge ha estat privat d’exercir la seva carrera professional per, a part d’ambicionar incidir en les pràctiques corruptes del Partit Popular, voler investigar els crims que el dictador Franco i tot l’aparell de l’Estat van dur a terme de forma sistemàtica. El més impactant del cas del jutge Garzón és que, per primera vegada, els familiars de les víctimes del franquisme poden declarar i explicar els seus casos particulars a un jutge. Això va passar l’any 2012. Dissortadament, aquest judici no va tenir lloc com a resultat d’una voluntat d’esclariment dels fets, sinó de voler inculpar a algú molt molest per les dues principals forces polítiques espanyoles. Els crims del franquisme no tenien importància pels acusadors ni tan sols pels magistrats presents en la sala de judici, titelles del poder i dels seus interessos. Un altre cop, menyspreu i, per consegüent, oblit.

La querella que es va obrir a l’Argentina, tot fent ús de la justícia universal, tenia com a pretensió esclarir tot el què va passar al nostre país durant el període 1936-1975. Però, com no podia ser d’una altra manera, el govern del PP va desplegar tota la seva artilleria per dificultar la feina de la jutgessa encarregada del cas, per exemple, ignorant les demandes de detenció de membres criminals del règim ordenades per la Interpol.

Congreso de los Diputados / SubtlePanda
Congreso de los Diputados / SubtlePanda

Qui passegi avui dia per carrers i places de l’Estat espanyol es trobarà amb noms de militars colpistes, col·laboradors del règim o estàtues diverses alçades en honor a la victòria, als caiguts ─als seus caiguts─ o al mateix dictador. Que tots aquests elements del mobiliari urbà es trobin encara entre nosaltres, és una grata prova de la permissivitat de la ideologia franquista provinent de l’Estat, però també per part dels diversos ajuntaments de pobles i ciutats. Potser sigui el resultat de la poca cultura històrica que els ciutadans tenim, degut a què a les nostres escoles, instituts i universitats s’hi passa molt per sobre pel període franquista. L’educació hi té molt a veure amb el fet que una majoria d’espanyols ─sobretot els que no tenen familiars a les fosses─ no considerin prioritari posar llum sobre aquesta qüestió.

Vivim en un país amb centenars de milers de víctimes desaparegudes, que contrasta amb la força dels seus familiars per voler recuperar els seus cossos i poder tancar d’una vegada per totes aquest horrorós i ofegant capítol de les seves vides. Les ferides que va provocar la guerra i la repressió franquista no es tancaran fins que no es produeixi el què aquests i aquestes Antígones del present vénen reclamant des de fa ja massa anys: justícia, que no venjança. Sófocles va escriure la seva Antígona fa milers d’anys. Aquest imparable personatge només volia enterrar el cos del seu germà Polinices, un vençut en la guerra, el cos del qual va ser llençat a la intempèrie, a diferència del cadàver del seu altre germà, Hetèocles, un vencedor enterrat amb tots els honors. Al cap i a la fi, un mort és un mort. Aquest és el missatge que l’autor grec ens va voler transmetre, perquè aquest és un dels grans temes universals de la història de la humanitat. Salvador Espriu, quan faltava molt poc per a què la maleïda guerra acabés, ens ho va recordar.

En l’actualitat, s’ha acomplert l’estratègia de Creont, mirall de tots els dictadors, i el seu silenci imposat s’ha mantingut als nostres llavis, al mateix temps que altres es reconforten amb la idea d’una democràcia plena assolida. Els qui van sobreviure a tot aquest horror ja han hagut de suportar prou temps de silenci. La majoria dels qui van anar a lluitar a la guerra defensant la República han mort o bé tenen una edat molt avançada. El seu propi país els ha girat l’esquena i amb les seves polítiques han exercit una burla constant i cruel. Ells, que van perdre la seva joventut protegint un dels sistemes més democràtics de la nostra història, han mort en el menyspreu institucional, mentre els victoriosos gaudeixen de l’empara de l’Estat. Són ara els seus familiars ─ja són els néts els qui estan al peu del canó d’aquesta lluita─ els encarregats de reclamar una justícia vertadera per a tots. Com a societat compromesa, hem de fer costat a totes aquestes persones que, com la valenta Antígona, lluiten cada dia per a què ningú, mai més, torni a sentenciar que abordar el passat no és un tema prioritari. Ens hi juguem la qualitat de la nostra democràcia.  

 

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca