‘Bocadillo’: entre la gamberrada i la protesta

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Abans que Bocadillo es convertís en viral, va ser un altre youtuber qui es passejà per la catifa vermella de la 51ª edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges: El Rubius. El públic més purista del festival tenia clar que aquell no era l’espai per a rebre propostes que es presentaven sota el segell de personalitats del món virtual i de les xarxes socials. El debat estava servit des de l’anunci de la presentació de la sèrie Virtual Hero a l’Auditori, al mateix temps que també existien unes certes discrepàncies sobre el paper que el festival havia atorgat a les sèries de televisió i als esdeveniments promocionals, els quals s’intercalaven amb projeccions de la potent Secció Oficial d’enguany.

Aquesta primera sessió youtuber es dugué a terme sense cap mena d’incident destacable, i fou seguida d’un acte de Netflix, amb l’estrena de Chilling Adventures of Sabrina i la sèrie de terror que millors sensacions està provocant des de la seva estrena: The Hauting of Hill House. Aquest passi mostrà que el públic de Sitges no té cap tipus d’interès amb aquests productes, deixant la sala mig buida i provocant que l’organització tapés sectors de butaques buides amb cortines –amb cinc anys d’assistència al certamen no havia vist quelcom similar–.

L’any que Sitges aposta més per les sèries –i Netflix– és just l’any que el festival de cinema més important del món, Canes, ha vetat tota producció que no tingui la intenció de passar per una sala de cinema. Això significa l’exclusió de totes les produccions que tenen darrere plataformes de V.O.D, com la ja citada Netflix. Aquest gest, acompanyat per altres mesures de tall més aviat purista, com ara la prohibició de les selfies a la catifa vermella o el retràs de les projeccions de premsa per a que siguin simultànies a les gales, ha provocat que altres festivals d’un caire menor puguin recollir aquests productes rebutjats pel festival francès. Un exemple d’això és l’àmplia presència d’aquests films al Festival de Venècia, conjurat definitivament com el gran trampolí als Oscar, i que ha premiat enguany amb el Lleó d’Or a la cinta Roma, d’Alfonso Cuarón, producció de Netflix, prevista d’estrena per a aquest desembre, i un dels millors films de l’any segons alguns sectors de la crítica.

Cartell de la pel·lícula a l’inrevés a Sitges/ Ferran Calvet

Al final, tot aquest debat gira al voltant de l’acceptació –o no– en festivals cinematogràfics de productes que no es conceben com a obres cinematogràfiques que gaudiran d’una distribució i consum clàssics, sinó a través de plataformes que substitueixen les sales de cinema per una visualització en la multi pantalla domèstica. En el cas del passat Festival de Sitges, dins d’aquest marc hi trobaríem les produccions de Netflix i les provinents de youtubers. Dins d’aquest segon sector, s’hi sumaria el prejudici de que l’obra no prové d’un artista com a tal, sinó d’una persona que aparentment aprofita el seu tiratge mediàtic per a promocionar un producte que sense haver-lo consumit, ja el suposem deficient.

Però aquest prejudici pot veure’s substituït per una reacció contraria molt lligada al motiu original, que és l’excés de seguiment mediàtic pel sol fet de ser una obra provinent d’un personatge igualment mediàtic. És precisament aquesta la raó que dies desprès del pas de El Rubius per Sitges, ocorregué el fenomen de Bocadillo, una cinta dirigida per Ismael Prego, més conegut pel seu a.k.a Wismichu, un dels youtubers amb més seguidors de l’Estat espanyol.

Pels que desconeguin els fets, la projecció de Bocadillo, presentada per l’equip del film, i que no formava part de cap Secció Oficial del festival, es convertí viral desprès de que el públic protestés sorollosament pel que estaven presenciant en la pantalla del Retiro. La pel·lícula es basava en un bucle absurd de més d’una hora, repetint el mateix gag sobre un entrepà vegetal, de tonyina o de pollastre. Semblava que allò havia sigut una de les trollejades més infantils de la historia, i que els prejudicis que s’havien tingut davant de la presència de youtubers al festival quedaven totalment justificats.

- Publicitat -

No cal ser un crític expert ni haver vist molt de cinema per a reconèixer Bocadillo com una obra dolenta i irrespectuosa cap al seu públic, qui està perdent temps –i qui sap si diners– visualitzant-la. Però es veu que Wismichu i el seu equip tenien una segona fase preparada, que desvetllaria el youtuber en un video al seu canal desprès d’anar donant algunes pistes en algunes entrevistes i a la seva conta de Twitter.

La intenció de Bocadillo no és altre que la denunciar el bombo mediàtic que se li donen a alguns personatges com ara a ell mateix, davant de l’ostracisme en el que viuen alguns artistes espanyols –i per suposat valencians– que no tenen aquest nombre de seguidors. El que s’ha fet ha estat rodar amb una càmera de cinema tot el procés de promoció del film, on mitjans de tot tipus l’han tingut en el punt de mira sense haver vist l’obra que s’anava a presentar, i inclús on distribuïdores s’han ofert per a obtenir la seva pel·lícula. La projecció i la reacció del públic de Sitges té un paper central i és la cirereta i a l’hora el desencadenant de la indignació posterior amb la seva obra i persona.

Segons el mateix Wismichu, el que es pretén és fer saber aquesta situació, que entenem que ell considera com a injusta, i ridiculitzar l’exagerat ressò mediàtic cap a segons quins productes que tots sabem que si vinguessin de la mà d’altres autors passarien per alt per al gran públic. Resulta doncs, que d’una manera premeditada, el que semblava un insult cap al cinema i cap als creadors –i cap al festival de Sitges–, és una reivindicació en favor d’aquests, i en contra de la cultura de l’espectacle en la que estem instal·lats.

Però, realment el youtuber ha obert un debat dins del món del cinema i/o de l’espectacle? De moment aquest possible debat no s’ha dut a terme. Bocadillo ha quedat més aviat com una gamberrada que s’ha anat perdonant pel seu missatge de fons. Fins a dia d’avui, molt poques veus importants del cinema –crítics i autors– s’han pronunciat al respecte. Aquest silenci es podria deure a dos factors: el primer, l’escassetat de debat que existeix al voltant de la cultura. El segon, que allò que ens volia transmetre Wismichu ja ho sabíem, i no necessitàvem una escenificació per a donar-nos compte. Afegiria un tercer factor, que més aviat és una sospita: aquesta reivindicació ve d’algú aliè al món del cinema, i més en concret d’un youtuber.

Haurem d’esperar a l’estrena del documental que exposi tots aquests fets i presenti d’una manera més clara aquesta protesta que se’ns intenta transmetre, per a saber la verdadera repercussió que acabarà tenint. Tot dependrà de l’enfocament amb el que es plantegi la problemàtica i la credibilitat de tot plegat. De totes maneres, si aquest film és correcte i eficaç, canviarà quelcom aquest petit moviment? Sembla ser que ni un youtuber amb tants seguidors serà capaç de canviar els criteris de promoció i mediatització, i que tan sols quedarà com una anècdota més, potser perquè la credibilitat de l’impulsor ha quedat reduïda des de l’engany de Bocadillo.

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca