No és un partit, però acabarà tenint la forma jurídica d’un partit polític. Neix la Crida, i amb ella es concreta l’operació d’unitat més seriosa des que l’any 2012 l’Assemblea Nacional Catalana va encetar el procés amb la marxa per la Independència de l’11 de setembre.
L’aparició de la Crida és el somni humit de l’espai originalment convergent que representava Artur Mas, és similar al clam per la unitat que va fer possible la candidatura de Junts pel Sí -tot i que aquesta fou després de mesos de pressió i xantatge electoral contra ERC i el seu president, Oriol Junqueras– i la de Junts per Catalunya, la prova pilot que ha donat peu al projecte que avui encapçalen el president legítim de la Generalitat, Carles Puigdemont, el president de la Generalitat, Quim Torra, i l’expresident de l’ANC, Jordi Sánchez. Aquest fet, que fos el somni de l’expresident Mas, no amaga que el projecte que avui lideren dos protagonistes de l’etapa política que va cloure amb la Declaració d’Independència és extremadament incòmode per l’espai més conservador del PDeCAT i, de facto, l’ànima que encara queda de CDC. L’oposició que han mostrat Artur Mas i David Bonvehí -cap dels dos va assistir a l’acte de Manresa, com tampoc Ferran Bel-, juntament amb l’explícita manca d’interès de l’equip fundador de tenir cap relació amb ells, fa que l’argument per rebatre el lligam tingui sentit.
A diferència de projectes anteriors, els ideòlegs de la Crida han llegit molt bé la temperatura del carrer: El simbolisme de la presidència i el Govern a l’exili, el sacrifici dels presos i les preses -sense distinció de sigles- i un discurs que no es retroalimenta amb el victimisme sinó que intenta apropar la sensació que la victòria és possible. No és una operació per apropar les direccions, és directament una OPA a les bases del PDeCAT, ERC i la CUP. Una estratègia pensada des d’un vessant emocional transversal, que no es mulla en la definició ideològica -s’organitza en espais liberals, socialdemòcrates i d’esquerres-, amb una organització interna -Assemblea, el Consell de Representants i el Govern- que respon a l’onada política que des de l’any 2011 reclama més poder per a les bases i un sentiment d’adhesió que aconsegueix trencar la dinàmica de partits -tot i que acabarà sent un partit-.
La gestió del missatge i dels actes públics és important. Fa unes setmanes una veu propera a ERC justificava el discurs de Junts per Catalunya al Parlament assegurant que el projecte de La Crida “fa aigües”. Amb la Convenció Fundacional de Manresa, i la foto de Sala-i-Martín i Cotarelo sostenen un cartell on es llegeix ‘Unitat’, ha girat la truita: “Mai havia vist tants punys alçats en un acte dels “convergents”” assegura amb ironia una veu destacada del futur partit.
Com ja va passar durant la campanya electoral del 21 de desembre, els ideòlegs de La Crida juguen amb la transversalitat, identificant la causa republicana com una fita que supera les sigles dels partits, que exigeix una unitat real que defuig de l’experiència del Govern de JxSí i, sobretot, del record d’un somni que encara resta per materialitzar-se: La República. Aprofita la manca de debat ideològic -dreta/esquerra- per articular una forma jurídica que permet la doble militància -per ara-, perquè el missatge és precisament la foto del President d’ERC a la Conca de Barberà, Pep Andreu, intervenint en l’acte de Manresa amb una xapa d’Oriol Junqueras. Fer explícita la normalització de reivindicar només una part que forma part del tot. Aquest desacomplexament, juntament amb el caràcter dur que exposen les veus d’Esquerra, els hi dóna un marge molt ampli per assolir l’objectiu de guanyar les eleccions catalanes del 2019 i, per què no, aglutinar la famosa “hegemonia” de l’independentisme.
