De com carregar-se la immersió sense que es noti

La setmana passada el conseller d’educació, Josep Bargalló, va presentar davant la premsa un document sobre el model lingüístic del sistema educatiu que tracta de fer un balanç sobre la situació actual del català a les escoles i planteja línies estratègiques sobre el futur. Es tracta d’un document extens (78 planes), amb un to general d’una ambigüitat que busca un efecte segons el qual cada lector pugui llegir el que vol llegir, amb elements de confusió, i una estranya barreja d’elements normatius, sociolingüístics, pedagògics i autopropaganda, adobat amb àmplies referències acadèmiques. Una primera lectura ens fa arribar a la conclusió que l’excés d’informació pot servir, a la manera de la tinta dels calamars, per ocultar aquells elements discutibles i polèmics, les claudicacions inherents a la política educativa dels darrers governs.

La paradoxa és que en un document tan llarg i feixuc siguin més importants les absències, allò que no es diu, que l’heterogènia macedònia d’elements que no aporten grans coses a la idea principal: que el català recula enfront de la resta de llengües; que s’accepten bona part de les tesis d’aquelles formacions polítiques i pressions estatals que persegueixen l’afebliment de la llengua pròpia a les aules; que la normalització lingüística no ha estat mai total, especialment en l’ensenyament secundari i en determinades zones del país. També té propostes en què les claudicacions es disfressen de propostes pedagògiques, com és l’acceptació que “blocs curriculars s’imparteixin en castellà en determinats contextos”, és a dir, a acceptar les diverses sentències judicials impulsades per PP i C’s. Per la seva banda, també es posen les bases per normalitzar la presència de l’anglès com a llengua vehicular, ja experimentat a les Illes Balears (i que provocà, el 2013 una llarga vaga educativa) o també, des de fa una dècada, a la Comunitat de Madrid, amb catastròfics resultats d’acord amb una exhaustiva recerca elaborada per la Universidad Carlos III. En l’esmentada investigació, que va tenir certes repercussions periodístiques, es concloïa que els alumnes de primària o secundària que seguien algunes matèries en anglès tenien pitjors resultats que els que les feien en castellà, d’acord amb els resultats de les proves estàndards de competències bàsiques, perquè l’esforç per descodificar la informació era superior a la capacitat de processar-la. A més, seguia l’estudi, l’aparició d’escoles bilingües havia tingut com a efecte l’accentuació del creixent fenomen de la segregació escolar tenint en compte la competència establerta entre els mateixos centres de la xarxa pública.

Com que servidor de vostès, a banda d’escèptic professional, sol ser molt mal pensat, considera que l’efecte era buscat. Ja fa uns quants anys que les institucions europees i l’OCDE (per cert, a bastament citades al document presentat per Bargalló) persegueix la simplificació de continguts d’acord amb la promoció de l’ensenyament per competències bàsiques, que l’escriptor Jaume Aulet ha definit irònicament com a “allò bàsic per competir”. La impartició de matèries en anglès, fora de l’àmbit universitari, buscaria evitar la complexitat i els matisos necessaris que es requereixen per a la generació de pensament crític i pot resultar un indicatiu de com el món empresarial busca treballadors destres i aplicats que no facin –ni es facin- massa preguntes.

Ara bé, i tornant al document i les seves absències, enlloc s’esmenta que la situació del català és terriblement fràgil. Que el seu estatus legal, adobat per un conjunt de sentències i una activa hostilitat per bona part de l’establishment madrileny i assetjat per formacions polítiques com el PP i C’s, reforça la seva precarietat, precisament en un dels pocs espais on aquest manté una presència regulada. El document encara l’afebleix més en el sentit que, en virtut de l’autonomia de centres (que en els darrers anys equival a la voluntat del director), convida a modular la seva presència en el context on aquests són ubicats. Això equival, a la pràctica, a ser més vulnerables a les pressions de l’entorn. Una escola es pot veure forçada a rebaixar els plantejaments de la immersió quan un ajuntament com el de Badalona, on Albiol és l’alcalde “de facto”, es manifesti hostil a la presència pública de la llengua pròpia.

Hi ha altres elements més que preocupants. La presència possible d’altres llengües estrangeres com l’àrab o el xinès, que a priori, serien justificades d’acord amb el respecte cap a les cultures de procedència dels alumnes en un esforç lloable per establir consensos interculturals. Ara bé, el problema és que la immensa majoria dels 200.000 marroquins catalans provenen de l’àrea del Riff i tenen l’amazic com a llengua materna, una llengua perseguida i menystinguda per les elits àrabs del sud i que fa de la llengua oficial del Marroc una imposició, en una situació disglòssica que margina políticament i cultural el nord. La mateixa Najat El Hachmi, l’escriptora catalana més interessant de la seva generació, ha fet referències molt interessants a la seva novel·lística a la seva llengua materna, l’amazic, que al seu poble d’origen, encara molta gent es pensa que no té valor i no s’escriu. Coses similars podríem dir de la majoria de xinesos catalans, que parlen una variant del shaghaiès molt allunyada del mandarí que esdevé la variant oficial del país asiàtic i és la que s’estudia a l’Escola Oficial d’Idiomes. En certa mesura, és com si marroquins i xinesos fossin perseguits pels seus respectius governs per continuar la marginalització de les seves llengües i cultures.

Finalment, el document exposa un llarg llistat de bones intencions en què es podria millorar la competència lingüística d’un futur plurilingüe… sense esmentar com ho pensa fer, més enllà que el professorat sigui triat a dit. El nivell d’ambició dels objectius no es corresponen a l’absència dels recursos necessaris per a assolir-los. Tot plegat, un despropòsit molt convencional, perquè així solen funcionar les polítiques educatives, no a Catalunya, sinó a tot occident, des del moment en què Margaret Thatcher decidí que l’escola ja no tenia perquè ser un ascensor social ni un pilar de l’estat del benestar.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca