Sens dubte, un dels aspectes que aixequen més controvèrsia política és el paper dels mitjans de comunicació i la seva relació amb l’administració pública. No és cap secret per ningú que amb l’expansió d’Internet els mitjans de comunicació han estat una de les principals víctimes col·laterals juntament amb el cinema, la música o els llibres alhora que la indústria del videojoc ha estat la principal beneficiada.

La relació entre política i mitjans sempre ha estat complexa a Catalunya ja que la cohabitació de dos sistemes mediàtics, un en català i un altre en castellà, ha vingut marcada per la competència entre administracions públiques per aconseguir el lideratge mediàtic, cosa que ha anihilat la competència en el mercat. El que vol dir això no és res més que els mitjans en espanyol han rebut, tradicionalment, elevades quantitats de publicitat institucional de l’administració central, deixant els mitjans no estatals en una delicadíssima situació en termes de lliure competència -en aquest sentit, sembla mentida que la CNMC (Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència) no hi hagi intervingut mai- i, per tant, les administracions de les CCAA també reparteixen elevades quantitats de publicitat institucional com a conseqüència. En els Països Catalans aquesta competència entre administracions ha estat molt més dura que a la resta de l’Estat.

A Catalunya això s’ha traduït en una dependència dels mitjans quasi exclusiva de la publicitat institucional, que ocupa un elevat percentatge sobre el total d’ingressos. Tot i això, parlar de xifres no és un assumpte senzill, ja que el nivell de transparència existent al respecte és molt baix, cosa que, certament, fa malpensar.

Quan parlem de subvencions (que depèn del Departament de Presidència) resulta molt fàcil trobar la informació, ja que el nivell de transparència és acceptable tant en els criteris per atorgar-les com en els seus destinataris finals, si bé és cert que els criteris que s’empren per atorgar subvencions tenen un elevat nivell de dirigisme. Quan parlem de publicitat institucional, però, el nivell de transparència destaca per la seva absència, els criteris són totalment arbitraris i, a més, bona part de la informació senzillament és impossible trobar-la. La Direcció General de Difusió ha estat dins de presidència fins aquest 2018 que, arran de l’acord de govern entre ERC i JxC ha passat a Vicepresidència, en mans d’ERC. El sector públic es pot dividir entre administratiu i no administratiu i només es poden consultar dades de publicitat institucional del sector públic administratiu (la Generalitat, per exemple). En canvi, el SP no administratiu, que gasta grans quantitats en publicitat institucional, no justifiquen la despesa públicament, com és el cas de la Corporació de Mitjans Audiovisuals (essencialment Tv3 i Catalunya Ràdio).

L’any 2017 el sector públic administratiu va gastar quasi 31 milions d’euros -Segons l’informe de la Comissió Assessora sobre la Publicitat Institucional- en publicitat institucional -sense comptar el sector públic administratiu- i 1,9 milions d’euros en subvencions a mitjans en llengua catalana. Com es pot comprovar en el gràfic -que mostra només les grans partides de despesa-, els grans grups mediàtics foren els principals receptors de les ajudes, fins i tot aquells que han optat per model de negoci mixt -publicitat i subscriptors-, cosa que, sense dubte, resulta bastant estranya i afegeix molta opacitat a les finances públiques.

La característica fonamental de la publicitat institucional és l’arbitrarietat, ja que és habitual veure com amb la despesa en publicitat que realitza el polític de torn en un mitjà determinat el segueix l’aparició de columnistes amb carnet de partit, cosa que posa en dubte tot el sistema d’opinió d’aquest país. Una de les altres característiques és que resulta del tot difícil comparar dades entre diferents exercicis, ja que una part d’aquestes campanyes es realitzen internament i, a més, no existeixen sèries temporals degudament desagregades i comparables.

Les subvencions a mitjans representen un incentiu per a la iniciativa informativa privada, ja que no tenen per objecte la publicitat del Govern de Catalunya sinó la promoció de mitjans en llengua catalana.

Un cop més constatem com els grans grups són els receptors d’aquestes ajudes malgrat que ja són els receptors del gran gruix de publicitat institucional. També tornem a constatar que la despesa no té -o almenys no aparentment- en compte el model de negoci, cosa que desincentiva completament la professionalització de les direccions d’aquests mitjans i, com ha fet bona part de la premsa europea i anglosaxona, la orientació del model de negoci cap a la potenciació de la visualització, l’storytelling, les dades i la vessant més basada en producció de contingut que en la informació pura i dura basada en agències de notícies, que han resultat models de negoci molt més sostenibles que el català. Aquesta incapacitat per adaptar el model de negoci no ha fet sinó augmentar la dependència dels mitjans de comunicació del sistema polític i, aparentment, hom diria que el sistema polític -el d’aquí i el d’allà- està encantat amb aquest fet.

D’altra banda, a ningú se li escapa el fet que el país viu un conflicte polític amb l’Estat que no ha parat de créixer els darrers anys, arribant al clímax entre l’agost i el desembre de l’any passat. Sens dubte, tot allò que ha tingut a veure amb els atemptats del 17A, el referèndum del primer d’octubre i les eleccions del 21 de desembre ha canviat profundament la concepció que teníem de la premsa fins aleshores. Des del paper d’alguns mitjans el mateix infaust 17 d’agost publicant o bé informació falsa o que no tenia res a veure però amb una càrrega política important amb els cadàvers encara calents al mig del carrer fins l’assetjament de la Guàrdia Civil a alguns mitjans com El Vallenc, l’editor del Directe -Joan Puig-, imputat arran del referèndum, fins alguns càrrecs de la Corpo passant pels registres de la Guàrdia Civil en alguns mitjans fins arribar a la negativa d’altres a publicar la publicitat del primer d’octubre obre seriosos interrogants sobre el model de subvenció i publicitat del Govern de Catalunya.

És evident que l’aspiració a cobrar publicitat del Govern no ha d’estar lligada a les idees que pugui defensar un mitjà ja que això és propi dels Estats autoritaris però hem arribat al punt on es publiquen mentides, difamacions i, en última instància, els mitjans poden triar quina publicitat publicar i quina no, cosa que al meu entendre mereix una reforma integral del sistema de subvencions i publicitat. El fet que alguns mitjans no publiquessin publicitat sobre el primer d’octubre forma part de la llibertat d’un editor per publicar el que li sembli convenient però potser és hora d’exigir al govern que exerceixi la llibertat de no atorgar cap publicitat als mitjans que no publiquin tota la publicitat l’administració consideri convenient, ja que la censura és immoral i, segurament, viola el codi deontològic més bàsic i, per tant, no hauria de ser possible publicar publicitat en mitjans que no respecten les llibertats més essencials o que no compleixen el codi deontològic.

En la passada Diada Nacional de Catalunya vaig poder comprovar astorat com la Direcció General de Difusió va publicar publicitat -i de la cara- en els mitjans que no fa ni un any es van dedicar a torpedinar la investigació de Mossos d’Esquadra o que es van negar a publicitar el primer d’octubre. El missatge és terrible perquè l’arbitrarietat política incentiva la censura i l’interès conjuntural del partit de torn -en aquest cas ERC- alhora que perjudica notablement tots aquells editors que no van cedir a les pressions de les forces de seguretat, tribunals i polítics espanyols. Defensar la llibertat d’expressió no només comporta problemes amb l’Estat sinó que, a més, implica el menyspreu més absolut de les forces polítiques independentistes que no dubten en seguir publicitant als mitjans censors a canvi de columnes d’opinió i editorials amigables malgrat així estigui anihilant els drets civils més bàsics del país i és per això que aprofito aquestes línies per demanar-li al President Torra l’acomiadament immediat de tots aquells alts càrrecs i polítics que estiguin involucrats en aquest despropòsit: els drets civils estan per sobre que qualsevol acord polític.

La situació actual, a més, comporta riscos no menyspreables que fan referència a la concentració del sector. Si el lector creu que la cosa no pot empitjorar està profundament equivocat, si el Govern permet aquests comportaments amb un tema tan sensible com és la llibertat d’expressió no dubtin que això acabarà amb el govern català perseguint periodistes i opinadors catalans per tal que siguin acomiadats i, en última instància, qui sap si amb el control absolut de tot el sistema mediàtic, ja que és només qüestió de temps que qui és capaç de traïr a qui ha defensat la seva llibertat d’expressió publicant publicitat institucional comenci a fer tancar mitjans de comunicació decidint, sota el seu interès polític, qui cobra les grans quantitats i qui no. La situació del país comença a ser crítica i  no només per l’actuació dels poders de l’Estat: Catalunya iniciarà el seu viatge particular cap a una autocràcia si no hi posem remei a temps.