L’ús social del català

Qualsevol que pari l’orella a Barcelona o a la majoria de grans ciutats catalanes se n’ha adonat: cada cop se sent parlar menys gent en català pel carrer. Fins al punt que quan sents un grup de nens o de joves parlant entre ells en català gairebé t’emociones.

Teòricament, el nombre de parlants en català és el més elevat de la història. O potser hauríem de dir el nombre dels que declaren que el saben parlar. Perquè, després, cada cop ho fan en menors ocasions. Cada cop hi ha menys ús social del català.

És un fenomen prou conegut en tots els processos de minorització lingüística i només cal travessar la ratlla per veure’l en tota la seva gravetat. A qualsevol poble de la Catalunya Nord és quasi impossible sentir una conversa en català pel carrer o en algun local públic. Sí que hi ha gent que encara parla en català, però sovint ho fan a dues o tres persones grans de l’entorn familiar més proper. I para de comptar. Aquest és el camí que la llengua du també a Barcelona i a àmplies zones del territori del Principat.

La insuficiència de l’escola i de TV3

Cal preguntar-nos com hem arribat fins aquí, després de 40 anys de democràcia i 30 de de TV3 i de l’escola en català. Els quebequesos també s’exclamen del retrocés de la seva llengua malgrat les fortes mesures de protecció desenvolupades sobretot arran dels dos referèndums fallits. La resposta sembla clara. La importància de l’escola en tots els ordres de coses, també en els hàbits lingüístics, ha disminuït substancialment en aquests darrers 30 anys. I de tots és sabut que en la majoria d’escoles els nens sempre han jugat en castellà

TV3 i els canals de la CCCMA, amb l’arribada dels canals privats, han vist reduïda la seva audiència a menys de la meitat, malgrat que amb la fragmentació existent l’emissora pública encara pugui mantenir-se com a líder. El Super 3, abans hegemònic, fa temps que és minoritari i els adolescents són una assignatura cada cop més pendent, amb excepcions molt puntuals com la sèrie de Merlí. El fracàs dels canals privats en català explica bona part d’aquesta indigència lingüística en les audiències. Fracàs, això sí, que afortunadament, no s’ha produït en la ràdio. Però també la Televisió ha perdut bona part de la seva influència com a entreteniment bàsic de la població.

L’allau immigratòria dels anys 2000

Escola i televisió a banda, cal preguntar-nos per què, si durant uns anys va semblar que la llengua anava recuperant posicions en l’àmbit públic, la situació s’ha capgirat. La meva impressió és que l’allau immigratòria encetada al voltant del canvi de segle hi ha tingut molt a veure. I no tant pel milió i mig de nous ciutadans que han arribat sense cap coneixement de la llengua, sinó per com s’hi van relacionar en termes lingüístics els catalanoparlants. De cop i volta, aquella percepció que el català era conegut per tothom, sobretot gràcies a l’escolarització i a l’assentament de les onades migratòries anteriors, va desaparèixer. Les característiques físiques de la major part dels nouvinguts feien que els classifiquéssim d’entrada entre els que no comprenien el català, i aquest se substituïa per la llengua suposadament comuna per relacionar-s’hi.

Es tracta segurament del punt més rellevant d’inflexió en la consolidació de l’ús social del català. Aquest impacte fou especialment important entre els escolars i els adolescents, en la mesura que hi hagué un elevat nombre de reagrupaments familiars i, sovint, l’ús que feien de l’espai públic era més intens.

Tot i amb això, l’impacte de l’1,5 M d’immigrants que arribaren al país en una dècada és molt rellevant, però no explica per si sol, ni tan sols les causes profundes, del retrocés de l’ús social del català.

Hipòtesis sobre les causes del descens de l’ús social de la llengua

A falta d’estudis sistemàtics sobre el tema, aquestes són algunes hipòtesis sobre les causes del retrocés, encara que no totes generen efectes amb la mateixa intensitat ni el mateix impacte per grups socials o d’edat:

1.- L’hegemonia del món de la diversió i de l’oci en les activitats de la població, sobretot entre joves i adolescents, i l’escassedat i mal posicionament de l’oferta en català en aquests àmbits

2.- El reforçament de l’hegemonia d’un imaginari col·lectiu, especialment en aquest àmbit de l’oci -des de la música a l’esport, des dels personatges mediàtics als telefilms- que no s’expressa en català.

3.- L’associació entre determinats segments de joves i de la població del català com a llengua d’escola i llengua de l’administració i l’atorgament al castellà del rang de llengua popular i, sobretot, universal a casa nostra

4.- La migradesa i la inconsistència de les polítiques destinades a promoure l’ús de la llengua, sempre des d’una posició defensiva –poder viure en català, drets lingüístics dels catalanoparlants- i amb poca convicció i efectivitat –des de la llei del cinema fins a la retolació d’establiments, ofertes de serveis i productes de consum, passant pels requisits lingüístics per certificar l’arrelament dels immigrants.

5.- L’estancament –de pujada- de l’ascensor social i la dissociació d’aquesta ascensió i l’adopció del català com a llengua habitual. A diferència d’abans, ara  es comú progressar socialment, tot i que és molt més difícil, sense incorporar-se al món lingüístic català

Aquestes i d’altres són les hipòtesis que caldria contrastar per poder, a continuació, formular les estratègies i les mesures per revertir el descens en l’ús social del català.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca