Joana Granero: “El cinema català s’hauria d’inspirar en el model francès”

Diu l’escriptor William Boyd que “a mesura que t’apropes a Kensington, l’aire es torna francès i t’envolta una passió gal·la”. No li falta raó. Passen els anys i Kensington manté viu i suggeridor el seu encant continental. Rere els jardins privats i els bistrots noucentistes, semblaria que de cop som a l’altra banda del canal de la Mànega.

Un cel blavíssim, més provençal que parisenc, il·lumina les façanes blanques i impol·lutes del barri. És el mateix efecte sedant i sensual que va descriure Gabriel Ferrater al seu poema Kensington: “La llum de l’estiu nòrdic és immensa / i aquelles tardes que no moren mai.”

Potser per la influència meridional, pocs barris competeixen en elegància i bellesa amb aquesta zona senyorial i aristocràtica entre Hyde Park i el Tàmesi, terra de museus i ambaixades. És tanta l’empremta francesa en l’ambient, els colors i les formes de Kensington, que els anglesos, amb una ironia que en el fons dissimula admiració i un punt d’enveja, en diuen frog alley (carreró de les granotes).

Davant del Museu d’Història Natural, l’Institut Francès es un fragment de París al cor de Londres. Aquesta institució centenària, situada en un magnífic edifici modernista, durant la Guerra va ser quarter de les Forces Franceses Lliures i va acollir centenars de refugiats francesos. Avui és un centre cultural de primer ordre encapçalat pel Cinema Lumière, amb una excel·lent programació de cinema europeu.

Des de fa 14 anys, el Lumière és la seu principal del Festival de Cinema Espanyol de Londres, que inclou una Catalan Window que enguany arriba a la desena edició. S’hi han presentat cinc films d’autoria catalana, entre els quals Anchor & Hope (Carlos Marquès-Marcet), La vida lliure (Marc Recha) i Júlia Ist (Elena Martin).

Al cafè de l’Institut, presidit per un tapís de Sonia Delaunay i una escultura de Rodin, m’espera la fundadora i directora del festival, Joana Granero (Reus, 1971). Llicenciada en Dret i amb un màster en Teoria Política i Social, Granero va viure una dècada a Londres i va crear un certamen que avui és la principal referència del cinema espanyol i català al Regne Unit. Fa deu anys es va instal·lar amb la seva família en una masia a la Toscana, des d’on continua dirigint el festival i impulsant altres esdeveniments culturals. Parlem de cinema, de moda (la seva altra gran passió), de la revolució digital, d’identitats múltiples i de la vida itinerant.

(A Kensington, Ferrater escriu sobre “una flor groga”. Com si fos una premonició, al taulell del cafè hi reposa un immens ram de narcisos que faria les delícies de Rodoreda).

Comencem per Londres. Ara hi som milers de catalans, però fa vint anys no era tan freqüent venir-hi a viure.

Tenia molta curiositat per la cultura britànica, m’atreia l’oferta cultural de la ciutat i volia aprendre anglès. Crec que en aquests primers anys formatius, quan acabes d’estudiar i comences a treballar, a crear-te una vida adulta, és important estar en un lloc estimulant i enirquidor, i en aquest sentit Londres ha estat clau, sobretot culturalment, però també laboralment. La mentalitat és més oberta i el sistema és més meritocràtic: aquí vaig trobar feina sense tenir contactes ni conèixer ningú. A Barcelona estic convençuda que hauria estat molt difícil.

Al principi vaig treballar en diversos restaurants mentre estudiava anglès pel meu compte. Després vaig trobar feina com a investigadora, i molt aviat vaig acabar en una editorial fent recerca; després vaig passar a fer de consellera editorial i finalment al departament comercial. Veure diferents angles d’una mateixa empresa em va facilitar molt el fet de començar jo sola a organitzar el festival. Vaig veure molt clarament què havia de ser un programa i com volia que fos, però també d’on havien d’arribar els diners per finançar tota l’estructura i tot el que era necessari per tirar-ho endavant.

Ha canviat gaire, Londres?

No gaire. Continua sent la ciutat oberta que jo vaig trobar, estimulant, amb una població molt eclèctica, cosa que genera propostes culturals molt diferents. Això no ha canviat gens. En canvi, l’oferta culinària ha millorat moltíssim, tant als restaurants com als supermercats.

Com és d’important el cinema en la teva vida?

El cinema m’ha agradat sempre. A casa de petita veia moltes pel·lícules a la tele. Era l’època de la Pilar Miró, i la qualitat de la programació era molt alta. Vaig veure molts clàssics, m’agradaven tant que quan m’enviaven al llit, tornava i espiava des de darrere el sofà.

En quin moment decideixes convertir el cinema en l’eix de la teva feina?

Mai no em va passar pel cap dedicar-me a res que tingués a veure amb el cinema. Era passió i prou. Però quan vaig venir a Londres vaig començar a fer coses diferents, a conèixer gent d’aquí i d’allà, i em vaig  adonar que hi havia festivals de tot tipus (armeni, turc, francès, italià) però cap d’espanyol. Vaig començar a donar-hi voltes, i quan vaig tenir el meu fill vaig aprofitar per deixar la feina i llançar-me a la piscina.

David Verdaguer, Natalia Tena i Oona Chaplin protagonitzen Anchor & Hope, de Carlos Marquès-Marcet, filmada als canals de Londres. © Anchor & Hope
David Verdaguer, Natalia Tena i Oona Chaplin protagonitzen Anchor & Hope, de Carlos Marquès-Marcet, filmada als canals de Londres.
© Anchor & Hope

Uns anys més tard, a Fashion & Cinema (projecte al voltant de la moda i el cinema, creat el 2012) vas ajuntar les teves dues grans passions.

Quan vaig començar a mirar cinema en profunditat em vaig adonar que els vestits de la Victoria Abril a Kika eren de Jean Paul Gaultier. Els de Robert Redford a El Gran Gatsby eren de Ralph Lauren. I Armani dissenya el vestuari de Scorsese. Vaig començar a lligar caps i a estudiar la feina del dissenyador de vestuari, per què escull un vestit i no un altre, i el missatge que ha de donar en qüestió de segons, perquè quan veus la imatge a la gran pantalla ja veus un personatge. Només pel seu l’aspecte, ja saps el seu rerefons cultural o si està en crisi. Llavors vaig començar a fer recerca i em vaig tornar a llançar a la piscina. Ho vaig proposar al Victoria & Albert i els va agradar molt.

El vestuari al cinema és una professió poc valorada?

Sí, perquè és secundari. El públic general coneix els actors i, com a molt, el director. Últimament la feina del dissenyador de vestuari es valora més i té més reconeixement. Per exemple, quan Madelina Fontaine va crear el vestuari per a Jackie, la premsa en va parlar. Això cinc anys abans no hagués estat tan obvi ni hagués passat.

Vas arribar a parlar amb Vanessa Redgrave.

Recordo sentir un gran respecte. És una persona de cinema, una actriu amb una cultura i un pes que no crec que tinguin gaires actrius d’ara. Hi ha una espècie de dignitat en la seva figura, sobretot quan penses en la seva carrera i en la feina que ha fet.

Enyores el classicisme? O el cinema d’ara manté la capacitat d’enlluernar-nos?

És diferent. Encara la té, però no és com abans. Ara tot és molt ràpid, les pel·lícules s’estrenen i desapareixen de seguida. Les pel·lícules mateixes són molt ràpides, abans miraves i era més pausat, no passava tot tan de pressa.

El cinema necessita un procés de digestió i reflexió?

Sens dubte. Ara amb Netflx i les xarxes socials hi ha moltes més coses amb poder per influir-te i sorprendre’t, però no enlluernen tant com quan el 1961 Audrey Hepburn caminava pels carrers buits de Manhattan. No és el mateix, però quan entres a la sala i s’apaguen els llums, la pantalla gran encara té molta força.

Venint de Barcelona, sorprèn com a Londres i sobretot a París el cinema està integrat en la vida de la gent, la força de la indústria, amb els recursos, els mecenatges i el treball amb els nens, que descobreixen la cultura des de petits. Com ho veus?

Crec que el model francès és molt bo i hauria de servir d’inspiració per a Catalunya i Espanya. La percepció d’un país es construeix també a través de la cultura i del seu cinema. Per exemple, els anglesos que vegin La vida lliure (rodada al nord de Menorca), no tindran una imatge determinada de les Balears? El cinema és un vehicle important per cuidar la imatge d’un país, i els francesos ho han entès.

Mariona Gomila a La vida lliure, de Marc Recha, que retrata la infància de dos germans en una Menorca salvatge. © La vida lliure
Mariona Gomila a La vida lliure, de Marc Recha, que retrata la infància de dos germans en una Menorca salvatge.
© La vida lliure

Quina percepció tenen els britànics del cinema espanyol?

Molt bona. El públic britànic és curiós i té interès per a diferents cultures. Al festival més o menys sempre hi ha la mateixa proporció, un terç de castellanoparlants, un terç de britànics i un terç d’estrangers residents a Londres.

De Mujeres al borde un ataque de nervios a Estiu 1993 hi ha un bon camí. Sovint costa sortir de l’òrbita més exòtica i ensenyar que hi ha altres coses. Un dels teus objectius és trencar els tòpics?

Per això aquest festival és important. Quan vaig començar, tret d’Almodóvar, Medem i Amenábar no es distribuïa res. Almodóvar era tan conegut i apreciat que potser transmetia una imatge particular d’Espanya i del cinema espanyol, com un clixé, però en el fons ha estat molt positiu, perquè ha obert la mentalitat del públic estranger a l’hora de mirar cinema espanyol.

En 20 anys el cinema espanyol ha canviat moltíssim, sobretot per les noves formes de producció i els autors independents. L’evolució és impressionant. Què hi hem guanyat i què hi hem perdut?

La transició digital ha permès fer pel·lícules a molta més gent, i han sortit algunes joies meravelloses, però també moltes coses que no calia fer. S’ha de filtrar. S’ha facilitat també que es puguin veure pel·lícules petites amb una visió i un estil diferents. Això és un canvi important, perquè el cinema comercial és sempre el mateix. Hi ha molts directors com el Carlos Marquès-Marcet o el Jaume Balagueró que han trobat la fórmula de sortir a l’estranger i fer pel·lícules diferents que no s’haurien fet a Espanya.

Quins són els trets clau del cinema espanyol avui?

Hi ha pel·lícules molt influïdes pel que s’està vivint a Espanya en aquest moment, per la situació social i pel clima polític i econòmic. El cinema no pot quedar-ne al marge. Es manté un sentit de l’humor bastant particular, i també hi ha temes que es repeteixen molt: sexe i mort.

El cinema català, com el veus?

A Catalunya hi ha molt de talent i fa temps que vivim un bon moment creatiu. És una llàstima que hi hagi tanta precarietat perquè no n’hi ha prou de fer pel·lícules, cal mostrar-les, que girin.

Berlín és l’escenari de Júlia Ist, el segon llargmetratge d’Elena Martín. © Júia Ist
Berlín és l’escenari de Júlia Ist, el segon llargmetratge d’Elena Martín.
© Júia Ist

Fem bé de parlar de cinema català o de cinema francès? Ara que les fronteres creatives es dissolen i els equips són tan multinacionals, encara pesa la mirada del país o del director?

Pesa molt més la visió del director, però aquesta visió està influïda pel seu imaginari cultural, que és el del país. És difícil de delimitar. Per exemple, el Carlos Marquès-Marcet és un director català que ha fet una pel·lícula a Londres que té influències britàniques. Estem en un moment històric en què hi ha molt moviment i les diferències es difuminen.

Aquest trànsit suposo que també el vius personalment: després de 20 anys a fora, quin espai ocupa Reus a la teva vida?

No ho sé ben bé. No em pronuncio perquè no ho necessito. Potser és més còmode tenir aquesta espècie de nebulosa. Jugo amb la idea de tornar a Reus algun dia, però he viscut massa temps a fora. Quan hi vaig m’emociono i estic molt contenta de tornar a casa, però al cap d’uns dies ja noto les diferències. Jo he evolucionat d’una manera diferent de com ho han fet la teva família, els meus amics d’abans, i el lloc mateix.

Com notes aquestes diferències? La manera de veure el món, les prioritats vitals?

Crec que és una qüestió de curiositat. La gent ara viatja a tot arreu, però viure a fora és una altra cosa, és una experiència més exigent i requereix més flexibilitat. A la gent que s’ha quedat li falta aquesta flexibilitat, aquest curiositat que t’estimula a marxar a fora, a deixar el teu lloc i llançar-te a l’aventura a veure què trobes.

Després d’acabar Dret vas marxar un temps a Florència, i després d’una dècada a Londres, decideixes tornar-hi. Per què?

Després de tenir fills, tenia clar que volia tornar al sud, i vam marxar a Itàlia per la qualitat de vida. És un país molt ric culturalment i particularment afortunat pel clima, la cuina, l’art… És un plaer caminar per Florència i veure el Palazzo Pitti, el Palazzo Strozzi… Els estudiants van a classe a edificis històrics! És una meravella. I de Roma, què n’haig de dir?

Què la fa tan inspiradora?

La bellesa. La llum. La llum de Roma jo crec que no és com la llum de Barcelona o la de Madrid. Hi ha alguna cosa diferent.

L’última. Digue’m un lloc d’Itàlia on hagi d’anar.

Panzano i Val d’Orcia. També els turons del Chianti, amb els boscos de pins, alzines i xiprers… És una visió particularment bonica, bella.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca