Festival de Sitges: la febre pels 80 continua més viva que mai

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Com cada any, el Festival de Sitges presenta les seves novetats de gènere fantàstic i de terror, i on no hi pot faltar una mica de nostàlgia retro. La dècada dels 80 segueix despertant passions entre cineastes, creadors i aficionats, i prova d’això son dues de les pel·lícules que s’han presentat el dissabte 6.

Per què negar-ho: Stranger Things ha marcat un abans i un després en l’imaginari modern, i Summer of 84 ens demostra estar molt influenciada per la ja icònica sèrie de Netflix. Què passaria si el teu veí fos un assassí en sèrie?

Els barris residencials amaguen molts coses: i quan comencen a desaparèixer nens  d’una petita localitat canadenca, un grup d’adolescents començarà a sospitar del seu veí policia. El que sembla el típic thriller sobre investigacions policials acaba sorprenent-nos amb un bestial gir final que simbolitza el pas de l’adolescència a l’edat adulta.

Però si hi ha una estrena que ha despertat passions, és Mandy de Panos Costanos i protagonitzada per Nicolas Cage, que ha rebut el Gran Premi Honorífic del festival. L’actor  de pel·lícules com Leaving Las Vegas, Arizona Baby i Cara a Cara per fi torna amb un film fet a la seva mida i que ens demostra que, malgrat els seus últims desencertats papers, és un actor brillant.

Mandy és un viatge hipnòtic, hiperbòlic i estètic a la història d’una brutal venjança. Després que una secta mati a la seva parella, Red Miller decideix venjar-se de la manera més crua i brutal possible. I si això implicar baixar a l’infern, ho farà.

Nicolas Cage

Fins on series capaç d’arribar per venjar a qui més estimes? Amb una cinematografia impressionant, la pel·lícula s’endinsa en el costat més fosc de la condició humana.

Impossible oblidar-se de la fascinant i meravellosa banda sonora a càrrec del desaparegut Jóhann Jóhannsson, que fuig del seu estil de composicions per afegir un toc rocker i uns quants riffs de guitarra.

- Publicitat -

Amb Mandy estem davant una òpera de l’excés difícil de catalogar. Sitges en estat pur.

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca