3-O: la gestió de la por  

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El dia 1-O va ser traumàtic. La necessitat de sorprendre’s d’una decisió racional ha omplert, llibres, revistes i pantalles. Dos dies després centenars de milers de persones van sortir al carrer per tal de fer front a la ignomínia a la qual havien estat sotmesos. El dia 3, però, l’Estat, adversari en aquell moment dels drets humans, va saber que Catalunya no seria independent almenys, durant el següent any.

Aquesta afirmació és greu i mereix la consegüent explicació. No debades, a cop de piulada es fan afirmacions similars i no es demostren. Ara i aquí expliquem el perquè d’aquest argument.

Les parets de la Universitat de Barcelona s’han omplert de cartells reivindicatius, durant la concentració d’aquest diumenge a Plaça Universitat / Laura Busquets
Les parets de la Universitat de Barcelona s’han omplert de cartells reivindicatius, durant la concentració d’aquest diumenge a Plaça Universitat / Laura Busquets

Recordem la situació. Catalunya va ser ocupada en aquell moment per una força de xoc d’uns 10.000 agents de la policia espanyola, però també de la Guàrdia Civil, cos militar. Agafant el símil dels fets d’octubre del 1934, es van allotjar en vaixells. El símbol històric no és en va. Franco va ocupar Barcelona el mateix dia que durant la Guerra dels Segadors, l’exèrcit del rei castellà va perdre la Batalla de Montjuïc. Tot i l’esperit de resistència i “victòria” del dia 1, l’Estat no va tenir cap represàlia a Catalunya. La violència de l’Estat no va ser contestada en cap moment més que per una mobilització massiva i pacífica. El dia 3, el país es va aturar per, amb la mateixa filosofia parar l’economia i protestar.

El fet, però, és que l’Estat va aplicar el seu monopoli de la violència sobre Catalunya, demostrant, que la seva integritat territorial s’ha de respectar. L’independentisme, llavors, atrapat en les seves pròpies normes, no va poder respondre amb res més que concentracions massives.

Hem d’aclarir també aquest punt. “Només una concentració massiva” no és un diminutiu, és descriure una situació. De la mateixa manera que un carnaval inverteix les convencions socials, tothom va al carnaval sabent que l’endemà l’ordre estarà restablert. Així el poder de l’Estat, en ell mateix, no es va alterar. Espanya mantenia el poder sobre la seva regió més rica. No hi havia cap factor que obligués a desprendre-se’n. El cost de la repressió no era major que els beneficis de tenir-la sota el seu control. El carnaval doncs, no es va poder instituir per fer sobreviure les seves noves convencions socials.

Els Mossos d’Esquadra obren pas entre manifestants que esperaven l’arribada d’Enric Millo a Badalona, amb llaços grocs i nassos de pallasso. Imatge del 16 de febrer de 2018. ACN

El dimarts, el Rei d’Espanya va fer un discurs en el qual assegurava el poder de l’Estat sobre Catalunya, advertint que fora dels acords de la constitució no hi hauria pau. Ell és el cap de les forces armades, així com el cap d’Estat. Si algú pot autoritzar qualsevol cosa, el monarca és la persona que ho ha d’aprovar.

El famós clam: “Els carrers sempre seran nostres” aquell dia va tenir el seu cant de cigne. Amb la retirada de les manifestacions dels carrers, així com de tota esperança insurreccional, el dia 3 no va passar res. En quin moment dels últims deu anys, hauria quedat més absolutament legitimada per raons morals, polítiques i lògiques qualsevol mena d’insurrecció? El govern català no podria haver al·legat l’anul·lament de les lleis espanyoles sobre territori català basant-se en el raonament de què efectivament estàvem sent ocupats i que no hi havien garanties democràtiques per la població?

- Publicitat -

El dia 1-O es va demostrar que es vivia en una tirania, (quina era la base legal per entrar als col·legis i sembrar la por entre els ciutadans?) alhora que els fets posteriors ho van evidenciar.

Durant els tres primers dies d’octubre la població estava ben organitzada. Els CDR, tot hi no haver demostrat cap mena d’eficiència a l’hora de protegir els col·legis, van utilitzar la propaganda pel fet per créixer i poder fer accions futures. Hem de ser clars en aquest punt, en termes militars l’1-O va ser una victòria pírrica. Però el dia 3 d’octubre els voluntaris no es van poder tornar a desplegar, més enllà de talls de carretera que es reproduirien de forma intermitent fins al novembre.

La violència en cap moment va entrar en joc. La violència normal de l’estat va ser usada, tal com per exemple en manifestacions d’estudiants o en vagues generals. La diferència va ser que era exercida per un policia “estranger” i el fet que s’expandís amb una tàctica terrorista. Però no va ser resposta de cap manera, i les seves tíbies respostes, van ser tallades de sec. Un mecànic que no vol donar-los servei, etc. La por, com a element de batalla, només va ser usada per l’Estat. La Generalitat no la va utilitzar en cap moment. Potser va ser per la desproporció de la resposta o per l’esperit de la lluita. També per la falta d’entrenament del comú dels ciutadans. La mili es va abolir als primers 2000 i una la major part dels manifestants no sabria actuar com un escamot més o menys organitzat. Però també hi havia un altre factor. L’economia va seguir creixent, o això apuntava la propaganda independentista, així doncs, quin problema tenia l’Estat en tolerar manifestacions massives? Sabien que si el dia 3 no passava res, ja no tornaria a passar. Els primers disturbis independentistes no van arribar fins la detenció a Alemanya del president Puigdemont, la primavera següent. Quin indicador tenia el govern central per comprendre que havien de negociar, o alliberar el 20% del seu PIB? Quin xantatge, quina por podrien haver infós les autoritats independentistes sobre l’Estat desplegat a Catalunya? Aquesta mateixa pregunta es devia fer l’Estat. La seva resposta són els esdeveniments. Fora d’alguna possible sanció internacional, solvatada per la posició estratègica d’Espanya davant dels seus aliats, no hi haurien més conseqüències per culpa del seus actes.

Els fets posteriors són coneguts. L’Estat va guanyar la seva aposta i l’ independentisme no s’ha pogut refer. Així i tot les manifestacions massives són recurrents. El dia 3-O no vam saber gestionar la por. Ella ens va poder. Lluny de sofisticacions polítiques, l’estat va poder aplicar el seu poder sobre una província. El dia 3 d’octubre l’ independentisme va arribar al seu zenit i va començar la seva abrupta decadència.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca