En les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, convocades a través de l’article 155, els partits independentistes obtenien la majoria parlamentaria, amb un 47,5% dels vots i una altissima participació.

L’independentisme semblava tenir dues vies per assolir el seu objectiu, fer cas omís als tribunals, i per exemple, estar disposat a investir a Puigdemont, aplicar lleis que contrabinguessin els tribunals, encara que comportés una major repressió, camí que gran part dels dirigents semblen haver renunciat.

O en canvi, incrementar la base, per tenir una majoria social indiscutible que mostri que hi ha una majoria que està a l’Estat en contra de la seva voluntat, que sembla ser el discurs que s’ha imposat. El fet és que amb les mateixes polítiques, amb una autonomia intervinguda i les lleis socials suspeses, la majoria no s’amplia, així que pot semblar simplement un aplaçament sine die si no es fa un canvi d’estrategia i amb uns objectius.

Un dels factors clau per ampliar aquesta majoria pot ser allà on els partits independentistes estan absents, barris amb amb centenars de milers de persones on el discurs republicà no hi arriba. En total hi ha 640 meses on CUP, ERC i JxCAT van assolir menys del 20% dels vots, i fins i tot en 238 menys del 15%, sent el resultat més baix un 2,58% en un col·legi electoral de Tarragona.

En realitat en la majoria de les meses (53%) les formacions independentistes no arriben a la majoria absoluta de vots, però és principalment en ciutats amb una quantitat important de població, on l’independentisme només pot creixer i on es concentra una part important dels electors.

Entrar a tots els barris

En els col·legis electorals on estan gairebé absents (menys d’un 20%), trobem una victòria clara de Ciutadans (41%) i el PSC (24%) i el PP (7%) doblen els resultats respecte al conjunt de Catalunya.

Històricament l’independentisme ha evitat aquests barris. El motiu principal, que una campanya important en aquests espais pot fer activar un gruix de la població que no està interessant en les eleccions ni a participar-hi (majoritariament en contra de la independència), però que la presència dels independentistes pot provocar un efecte rebot.

Els partits acostumen a fer només un gran acte com a molt, sense treballar el dia a dia (a excepció de meritories excepcions) i deixant en un segon pla aquestes zones. Però, l’argument ha estat falsejat en els darrers temps.

En les eleccions del 21-D, amb una participació rècord, el vot independentista ha crescut en les nou comarques on va guanyar Ciutadans, principalment al al Barcelonès, al Baix Llobregat i al Vallès, on es van sumar 52.613 nous vots independentistes. Per tant, no tota l’abstenció era contrària a la independència i es indubtablement es pot créixer en aquests barris.

Cal afegir que si bé és cert que havia hagut històricament una abstenció diferencial, on es participava a les eleccions estatals però no a les catalanes, aquesta dinàmica s’ha trencat. La participació és igual que a la resta del territori (77%) i en 258 meses d’aquestes 640 fins i tot es supera el 80% de participació. Per tant, semblen acabar-se els arguments per fer una campanya com mai s’ha fet.

Com més informació, millor

Hi ha més motius perquè els partits independentistes creixin en aquests barris més enllà del fet que tinguin un vot extremadament baix.

Hi ha una relació clara entre interès per la política, la informació que es té i el posicionament respecte l’estatus de Catalunya. Entre els que consideren que estan molt o bastant informats sobre la política, el 54% són independentistes, en contra, la majoria dels que es consideren que no estan gairebé o gens informats votarien en contra (54%).

Dades del darrer CEO (2ona onada de 2018)

Per l’altra part, el 62% dels que estan interessats en la política votarien a favor, mentre els que no tenen interès votarien majoritàriament en contra (58%). Si el resultat es deu a que com més informació té la gent, més independentistes hi ha, no hi ha cap mena de dubte que caldria fer campanya; si es deu a que simplement a que molts dels que s’oposen a la independència no estan informats, també es motiu per fer campanya.

Extrapolant pels votants dels partits, justament en els barris on l’independentisme treu menys d’un 20% del vot, trobem que estan fins a 7 punts menys informats que la mitjana catalana. El 43% dels que votarien en contra consideren que tenen poca o gens informació.

Una nova estratègia d’entitats i partits

El fet de tenir poca informació, no significa que la població compri qualsevol discurs, sinó que té unes percepcions i es creu més a certs mitjans, partits o opinions, que no pas altres. Posar una parada un dia, amb arguments simples i marxar del barri no portarà a un canvi d’actitud per la majoria de la població.

El marge és gran en el discurs, més enllà d’augmentar la presència informativa d’entitats i partits. En gran part els partits no han volgut entrar en aquests feus i les entitats han centrat les activitats en reafirmar els convençuts (xerrades, sopars grocs, paradetes…), que difícilment porten a molta gent indecisa.

Cal la presència diària. Una de les critiques que es pot fer a l’independentisme és que més enllà de l’aprovació legislativa, en molts llocs no hi és. Si s’aprova una llei, com la de l’habitatge, que conclou que no es pot desnonar si no hi ha alternativa, si realment es vol mostrar la sobirania del Parlament de Catalunya, l’ANC tindria capacitat de mobilitzar 500 persones per evitar qualsevol desnonament en qualsevol lloc del país. És innegable i el mateix en molts altres aspectes. Si alguna cosa té el moviment independentista és una gran capacitat organitzadora, amb gent disposada a participar.

Els partits no han tingut capacitat atreure aquests votants i potser caldria canalitzar-ho per les entitats. Un exemple seria l’alcalde socialista de Jun (Granada), que ha creat una administració oberta del consistori per les xarxes, on es pot avisar de qualsevol incidència. D’una proposta, a un tràmit a l’avís que hi ha un esvoranc.

L’independentisme realment tindria la capacitat de crear una xarxa que canalitzés qualsevol problema cap als partits independentistes del consistori i que aquests donessin una resposta a la situació.

En aquest cas, el repte ja seria que els partits haurien de fer-ho millor que ningú, que estiguin allà, i que ajudin a acostar la gent al projecte i als partits. Fent-se notar dia a dia, estant al barri, més enllà de les noticies puntuals que arribin distorsionades de què és el projecte independentista.

L’expansió municipal

Un altre cas interessant per fer créixer el projecte sobiranista han estat les experiències de les confluències, radicalment republicanes i en favor de l’obediència catalana (o unilateralitat). Exemples serien Decidim Ripollet, primera força (34%) [a més d’ERC (7%) i CiU (6%)], gairebé el 50%, en canvi, el 21-D només van assolir les tres forces un 28%. Som Gramenet va ser segona força amb el 19%, Alternativa d’Esquerres per Badia – PA, 24 o Badalona en Comú, 18%.

En conjunt, al Vallès Occidental, gràcies a en gran part a anar lligat a les Candidatures Alternatives del Vallès, la CUP va passar de 6.146 (1,92%) el 2011, a 41.660 (11,44%) el 2015. Unes experiències, com en el cas de Badalona, es volen ampliar a altres formacions, com ERC. Molta gent s’ha acostat a aquestes formacions perquè són projectes municipalistes i alternatives de govern municipal, i pot ser un primer pas per acostar al republicanisme.

En altres circumstancies, també una llista unitària independentista pot ajudar a mobilitzar l’electorat, guanyar ajuntaments i permetre situar els independentistes en el centre de la política. En unes eleccions on la participació es va situar al 58% el 2015, si ho comparem amb les eleccions del 21-D (79%), més enllà d’ocupar el màxim espai possible, serà clau la participació. La fórmula que assolís una participació independentista similar al 21-D arrasaria en qualsevol municipi català.

Però, més enllà del discurs, una necessitat necessària és crear un projecte creïble. Molta gent no és independentista perquè no ho vol, però una gran part perquè no ho considera viable, i considera que només es pot aconseguir si canvia primer l’Estat.

Cal iniciar ja, el Fòrum Cívic Constituent, el procés constituent, el Consell de la República, recuperar la sobirania del Parlament protegint els diputats o les lleis suspeses,  projectes viables que estiguin disposats a dur a terme per avançar, a la vegada mostrar si tenen la voluntat real de desobeir a l’Estat i als tribunals.

Cal demostrar que es pot fer República i es pot avançar. El creixement a partir de l’actitud de l’Estat i un autogovern collat té un límit, la base no s’eixampla fent simplement el mateix que s’ha fet. Sense una aposta clara pot semblar simplement una dilatació, sense estratègia, per evitar assumir riscos i sense una alternativa.