En el primer aniversari de l’agitada tardor que va enfrontar el Govern català amb l’Estat espanyol en motiu del desenllaç del procés que havia de dur a Catalunya a esdevenir un estat independent, es presenta el documental El xoc, del jove director Enric Vilageliu, que ens mostra des d’una perspectiva peculiar els dies que marcaren el futur però a l’hora la història de la Catalunya contemporània.
Accedim a la presentació de premsa al Col·legi de Periodistes de Barcelona per a visualitzar una cinta convençuda que farà soroll. El dia D d’aquesta producció serà el proper dilluns 1 d’octubre, quan s’emetrà per TV3 en el marc del programa Sense Ficció. Aquest ha estat canviat de dia, de dimarts a dilluns, per a coincidir amb l’efemèride del Referèndum celebrat llavors farà un any. En l’acte, a part del director i del productor executiu de l’obra, Vicenç Relats, hi assisteix en representació de la cadena pública el seu director, Vicent Sanchis.
Una de les característiques que es remarquen abans de l’inici del visionat és l’absència d’una veu en off i d’entrevistes en el documental. Estem davant d’un film que adquireix no només un sentit de document visual, sinó que té una pretensió cinematogràfica. Totes les imatges han estat gravades pel seu director en primera persona, càmera en mà.
L’inici de la cinta ens situa el 7 de juliol del 2017 al Teatre Nacional de Catalunya. És allà on el Govern i el grup parlamentari de Junts pel Sí presenta públicament la llei del referèndum. Aquest és el punt de partida que desencadenaria un conflicte que acabaria, en sí, el 27 d’octubre del mateix any en forma de declaració unilateral d’independència. A partir d’aquí, els escenaris canvien. El xoc és un document visual de tots aquests esdeveniments, sempre des d’un punt de vista molt personal i marcat, el de Vilageliu.
Les tensions van augmentant a partir de les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre, que comportarien l’aprovació de la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República. Un dels punts clau del film és aquesta intromissió de la càmera als passadissos del Parlament capturant imatges i conversacions inèdites i privades dels protagonistes principals. Poc a poc es van formant uns personatges que no són altres que els mateixos implicats en els esdeveniments polítics. Amb els que més s’interactua són Marta Rovira, Oriol Junqueras o Albano Dante Fachín.
Un altre dels punts més característics del documental és la manera amb la que es tracta un dia tan clau com l’u d’octubre. Vilageliu, fidel al seu principi de muntar un film només rodat en primera persona, centralitza l’acció al seu poble, Santa Eulàlia de Ronçana, al Vallès Oriental. D’aquesta manera, a ‘El xoc’ no veiem cap càrrega policial, sinó la reacció de la gent quan veu les imatges a la televisió del centre de votació. La pretensió d’ésser un producte cinematogràfic es justifica en aquest enfocament.
Però el punt neuràlgic del film, igual que el d’aquells dies, es troba entre el 10 i el 27 d’octubre. En la primera data, el President assumeix el mandat popular del 1 d’octubre, però el suspèn per a iniciar un diàleg amb l’Estat. La segona data és la clau, no només del moment polític, també del documental. Altre cop a les interioritats del Parlament, càmera en mà, se’ns mostra la incertesa d’aquella jornada parlamentària. Podem veure com es va dibuixant, poc a poc, allò que acabaria sent la realitat actual. Gràcies a les conversacions privades, extretes gràcies a la utilització de la càmera com a voyeur, ens revelen els estats d’ànim de molts d’aquest personatges que han anat evolucionant –o no- al llarg del film. Criden l’atenció les paraules de Clara Ponsatí en privat: “Jo crec que no la proclamarem”.
El film acaba amb la celebració que es va dur a terme a Plaça Sant Jaume, al mateix temps que el Senat espanyol activava l’article 155. La resta, és història, tot i que inacabada. Al col·loqui posterior, es parla de com a través de les cares dels líders independentistes es podia divisar quins serien els seus destins. Una enèrgica Marta Rovira que contrasta amb els preocupats Carles Puigdemont o Oriol Junqueras.
Davant la possible polèmica que podria comportar l’emissió d’ El xoc a TV3 el primer d’octubre –s’emetrà un altre documental que no es va voler revelar-, Vicent Sanchís ja anticipa que la televisió pública no pot ometre els fets que succeïren ara fa un any. Segons Sanchís, el que no seria normal es que aquest dia emetessin una pel·lícula de Bugs Bunny. És més, critica que des del sector unionista no hi hagi cap tipus de producció que relati una altra visió dels fets. I en el cas que aquesta es dugués a terme, el director de TV3 assegura que seria emesa amb les mateixes condicions.
El xoc, doncs, aporta una versió molt personal i peculiar de la tardor que marca el futur de Catalunya –citant el subtítol de l’obra-, sumant-se així a una llista in crescendo d’assaigs i documentals que giren al voltant d’aquests fets. L’absència de narrador, el predomini d’un punt de vista que remarca els rostres, els gests i les paraules dels protagonistes, i la diferenciació a l’hora de tractar moments com els del Referèndum, converteixen aquest film en un document únic i valuós, al qual no es pot renunciar si es volen entendre els moments més decisius de la història recent de Catalunya.