És per tots conegut allò que “la música amanseix les feres”. Sembla cosa de màgia: com si qualsevol cançó tinguera el mateix efecte que una dosi de melatonina però amb la diferència que no t’has d’empassar cap pastilla. Però la música fa moltes més coses: et fa vindre a la memòria records, persones, ciutats, t’ajuda a mantindre un lligam etern amb persones que no tens a prop, perquè saps que s’han quedat a viure en cançons i, sense pagar lloguer! Tal com estan els preus de l’habitatge a Madrid! Quin desvergonyiment!
Tot i que si es mira la cara lletja de la moneda, la música té tant de poder que també fa que la pugues odiar. Per esta mateixa raó, no recomane posar de sintonia per a despertar-te la teua cançó preferida (per raons òbvies) com tampoc és recomanable lligar certa cançó a algú que saps que no romandrà amb tu per sempre: no cal dir que, al llarg de la meua biografia, hi ha moltes cançons que sempre seguiran al meu costat però que jo no tinc perquè tornar-les a escoltar. Encara que no tot és dolent: fa poc vaig fer un viatge en el temps sense eixir d’Spotify: venia d’haver estat a les festes de Fortaleny, on l’orquesta que cantava va començar amb la Gossa Sorda i vaig pensar “Xe tu… si els havia perdut la pista des que militava a les joventuts independentistes!”.
Segur que tot aquell amb qui em vaig creuar aquell dilluns pansit va fer intenció de somriure, perquè si jo havia aconseguit fer tornar a la Maria de 14 anys a Metro Madrid, segur que la resta també podien veure-la (o això m’agrada pensar). Doncs això, que la música és una màquina del temps però també una brúixola: des que em vaig mudar a Madrid (fa poc més de dos anys i mig) he necessitat sentir-me a casa prou sovint. Al principi, sobretot, “Òntario” de Tardor sempre aconseguia recordar-me d’on vinc: Russafa, el Cinc, el Mercat Central, la platja del Mareny… Poc després, una amiga de Màlaga (sí, de Màlaga de tota la vida) em va parlar de Novembre Elèctric i jo encara ric del que em va costar païr que un grup valencià cantara en valencià quan la majoria dels seus membres són de Madrid: em va semblar (i encara em sembla) meravellós. Encara que no cante en valencià, però és russafer a més no poder… Tórtel: al llarg de la meua aventura madrilenya, a Jorge sempre li agrairé haver-me tornat l’estiu encara que el termòmetre estiguera a prop del 0 (cosa que a Madrid no és gens estranya).
Ai, no vull que se m’oblide: sabies que algunes cançons també són ansiolítiques? Això que li dones al play i és com si una veu interior (no descartes que vinga del teu mateix cap) et diguera que tot passarà, que potser ara està bé patir un poc però que al cap i a la fi tot passarà. La meua cançó ansiolític / lligam etern és “Patraix”, també de Tardor (en veritat el disc sencer, però això em donaria per a una altra columna). I tu, tens triada la teua?
