Que venen els castellans!

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Valencianers! Ja estem ací altra vegada! Després d’uns mesos de descans, toca tornar a la faena, i quina millor manera de superar la depressió post-vacacional que amb un relat de poesia baix-medieval, expansió mediterrània i invasió cultural? Ja, ja ho sé que tal vegada hi ha formes millors, però jo també estava millor al mas, a la vora de la piscina, veient la Mariola, amb una cerveseta a la dreta i un platet de tomaca del terreny al davant. Però bo, es el que toca i jo estic ben content també, anem allà!

Després del Compromís de Casp, Ferran d’Antequera tingué seriosos problemes al seu nou regne. Després de jurar els furs d’Aragó el 1412, s’inauguraren les Corts de Barcelona al Convent de Santa Caterina el 4 de gener de 1413. Després de jurar les constitucions catalanes, començaren les sessions ordinàries de les Corts, sessions que foren especialment dures: resulta que a Castella estaven acostumats a una monarquia autoritària on els parlaments no tenien massa poder, però a Catalunya la cosa era diferent i el nou Rei no s’acabava d’acostumar al pactisme de la Cort de Barcelona. Ni tan sols els que en el Compromís de Casp l’havien recolzat li feren costat en aquesta ocasió, quedant-se el Rei solo ante el peligro. En una de les sessions, Ferran afirmà “havia muy bien mercado este regnado, e como le havia costado más de dos mil dobles de oro”. Així, com el que no vol la cosa, acabava de dir quant li havia costat subornar els compromissaris per assegurar-se la victòria. La cosa és que la dèbil posició del Rei va causar que les Corts li pogueren traure tot el que volgueren, especialment una reorganització de la Generalitat de Catalunya que la va fer depenent de les Corts Catalanes i no de la Corona. Simultàniament, Jaume d’Urgell (antic pretendent al tron durant l’Interregne, inicià una revolta a Balaguer que acabà, després de mesos de combats, en fracàs. El 1414 es convocaren unes noves corts a Montblanc (al Camp de Tarragona) on els diputats protestaren pel nomenament de castellans per a llocs de la Generalitat Catalana. Tenim, llavors, les primeres senyals de castellanització de la Cort.

Després de ser coronat a Saragossa el 5 de setembre de 1414, el Rei va jurar els furs de València a les Corts Valencianes iniciades el 2 de gener de 1415. Aquestes corts van allargar-se fins a l’agost però, a les darreres sessions, el Rei va ser substituït per una malaltia pel seu fill Alfons, infant de Girona des de 1414 i hereu al tron. Els enfrontaments entre el Rei i el seu nou regne tenen un clímax simbòlic amb l’enfrontament del vectigal de la carn: el Rei intentà lliurar-se de pagar un impost sobre el consum a la seua Cort però el Consell del Cent protestà enèrgicament. Davant les respostes autoritàries de Ferran, el conseller Joan Fiveller li digué al Rei “Els impostos són de l’Estat, no teus”. És aquesta la primera senyal de separació entre Monarquia i Estat, cosa importantíssima i pioneríssima a l’Europa del s.XV. Pocs mesos després, el 2 d’abril de 1416, Ferran d’Antequera va morir a Igualada d’uns còlics nefrítics.

Ferran d’Antequera/La Veu de l’Anoia

Immediatament, Alfons va ser nomenat Rei i si son pare ens pareix autoritari, el fill ja és per a cagar-se. El seu estil ja es va posar de manifest en adreçar-se a les Corts de Barcelona en castellà. De fet, des del primer moment, la noblesa catalana protestà per la castellanització de la Cort amb la creació de la Junta de Molins de Rei (lliga de ciutats, viles i barons contra la castellanització)  i les Corts de Sant Cugat-Tortosa de 1419. A més, tant les Corts Catalanes com les Valencianes es negaren a les expedicions reials a la Mediterrània ja que veien més important estabilitzar i solucionar els problemes de la Península. Malgrat tot, el Rei es llença constantment a conquerir la Mediterrània, destacant la Conquesta de Nàpols el 1442. Gràcies a aquesta expansió, augmenta molt intensament la influència de la cultura italiana renaixentista a la Corona d’Aragó.

Saben vostès quina era la ciutat més important de la Corona en eixa època? Barcelona? Saragossa? No, València! Degut a la decadència de Barcelona des de mitjans del s.XIV, València es convertí en la capital cultural i econòmica de la Corona. És aquest el motiu pel qual va ser al País Valencià on es desenvolupà el conegut Segle d’Or i no a Catalunya o a Aragó. Malgrat els evidents problemes que la ciutat tenia (fam, epidèmies i inclús una greu crisi confessional), el Cap i Casal es converteix en un focus cultural de primer ordre a Europa: la primera impremta de la península es situa aquí, imprimint-se també, per tant, el primer llibre (Les Troves en Lahors de la Verge Maria, 1474). Es crea la Taula de Canvis i Dipòsits de la ciutat de València, es construeix la Llotja de la Seda (1482), es crea la Universitat de València (1499) i, fins i tot, es financen els viatges de Colom a les Amèriques. És clar que açò ocorre anys després del regnat d’Alfons V el Magnànim i que parlarem amb més deteniment al pròxim article, però el que vull que vegen tots vostès és que els valencians hem sigut molt a un passat i podem ser molt per sempre. Cal que deixem estar eixos complexos d’inferioritat que arrosseguem: ni el valencià és menys que el castellà, ni els valencians parlem el català malament. Els valencians hem sigut històricament, igual que els nostres germans catalans, un poble combatiu i en lluita contra qui ha intentat oprimir-nos. Diversos motius històrics que anirem veient han fet que els nostres pobles es tornen, al menys aparentment, submisos i acomplexats: els catalans ja han despertat d’aquest tràngol i els valencians, poc a poc, pareix que seguim el camí dels nostres germans del nord. Encara queda camí per recórrer, però, com digué el sempre encertat Vicent Andrés Estellés, “hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podem tots”. De tots nosaltres depèn que aquest dia no arribe massa tard. Fins al pròxim article, i reflexionen amigues meues!

La València amurallada
- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca