El relat sobre uns comicis europeus marcat per la lluita entre dos blocs emergents contraposats, liberals versus ultradretants, amenaça de deixar fora de joc una esquerra europea en hores baixes i sense un discurs renovador.
Els líders d’ultradreta del moment han trigat poc a teixir aliances. El polèmic ministre de l’Interior italià i cap del partit xenòfob de la Lliga Nord, Matteo Salvini, i el primer ministre d’Hongria, indestructible Víktor Orban, van inaugurar a principis de mes una coalició antiimigració, un bloc d’extrema dreta oposat al bloc liberal del president francès Emmanuel Macron. Un discurs sobre una suposada contraposició entre “dues Europes” contraposades: una que “recolza la immigració” i una altra que vol “frenar la immigració il·legal”. Un relat d’antagonismes gens accidental on els xenòfobs posen com a màxim rival a Macron que s’espera que promogui una aliança de liberals a les pròximes eleccions europees del 2019.
Macron els hi segueix el rotllo, disposat a assumir un altre cop el paper de mur de contenció a la ultradreta que tan bé li va funcionar en les últimes eleccions de França. Tot i això, les europees són una lliga diferent. Sistemes electorals diversos, partits de tots colors, batalles internes a cada casa i una llista llarga d’idiosincràsies particulars. Unes regles del joc ben diferents de la segona ronda de les presidencials franceses on Macron i la líder d’extrema dreta Marine Le Pen es disputaven trepitjar l’Elisi.
Si bé encara no està clar l’encaix de La Republique en Marche amb l’actual partit europeu liberal, ALDE, aquestes formacions liberals estan fent esforços per perfilar-se com l’aire renovador capaç d’aturar els xenòfobs. “La lluita el 2019 serà entre els populistes nacionalistes d’una banda i una alternativa de pro-Europeus”, va assegurar recentment el líder d’ALDE a l’Eurocambra, Guy Verhofstadt.
Què passa amb l’esquerra?
A la Unió Europea no es jugarà tot a blanc o negre, però el relat d’aquests blocs suposadament antagònics -Liberals vs. Ultradretans- pot neutralitzar l’esquerra europea que més difícilment pot situar-se a l’òrbita d’uns i altres. Mentre el Partit Popular Europeu sembla que escalfa a la banda per intervenir quan convingui teixir aliances, els socialistes, ecologistes i l’esquerra radical corre el risc de quedar fora de joc en el panorama polític europeu si es veuen arrossegats per l’agenda del bloc dretà. És a dir, anar a cavall de les discussions sobre immigració o seguretat impulsades pels sectors conservadors que ja s’estan imposant en el debat europeu i no ser capaç de situar amb propostes i aires més moderns al centre de la campanya els seus temes preferents, com per exemple la igualtat social o la lluita contra el canvi climàtic. Són els liberals i ultradretans els únics capaços de reformular el seu discurs polític per atreure electors?