La iniciativa de Brussel·les per posar fi al canvi d’hora dos cops l’any genera dubtes sobre a qui escolta l’executiu europeu a l’hora de proposar noves lleis.
“Si la gent vol això, ho farem”, va dir el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker la setmana passada per anunciar que proposaran acabar amb el canvi horari dos cops l’any arran d’una consulta pública, on la majoria dels enquestats s’hi mostrava a favor. Popularitzada als anys 70′ per aprofitar la llum del sol i estalviar energia, en els últims anys s’ha generalitzat el convenciment que aquesta pràctica, de fet, produeix un estalvi marginal i a més genera problemes de salut, pertorba el somni i redueix la productivitat. Independentment de la conveniència o no de seguir endarrerint i avançant el rellotge dos cops l’any, el procés de decisió que ha portat a Brussel·les a posicionar-se en aquesta línia planteja dubtes sobre a qui escolten quan proposen un canvi.
La CE va llençar aquest estiu una enquesta sobre el canvi horari després d’una resolució europarlamentària que demanava reconsiderar aquesta pràctica i que països com Finlàndia i Estònia volguessin acabar amb ella ja fa anys. Normalment ignorada pel comú dels mortals europeus, Brussel·les es va emocionar amb “l’èxit” de participació. Uns 4,6 milions de persones van donar la seva opinió i el 84% ho tenien clar: prou de tocar el rellotge. Presumint del seu tarannà democràtic, l’executiu europeu ha fet seu aquest desig perquè, diu, “la gent vol això”. Així, plantejarà una nova directiva per posar fi al canvi d’hora dos cops l’any que l’Eurocambra i els estats membre hauran d’estudiar i aprovar (o no).
Sobrerepresentació d’Alemanya
Però, realment volen els europeus el canvi horari? “Milions… creuen que l’horari d’estiu hauria de ser tot l’any”, deia Juncker a la televisió pública alemanya. Milions d’alemanys devia ser. Gairebé 7 de cada 10 participants en l’enquesta eren alemanys (és a dir 3 dels 4,6 milions), la qual cosa ha aixecat crítiques sobre la representativitat de la consulta. En canvi, per exemple, a l’Estat espanyol només hi van dir la seva poc més de 88.000 persones, que clarament coincidien amb els alemanys (un 93% volien posar fi al canvi d’hora), malgrat que es pressuposava una oposició a aquest canvi per la seva situació geogràfica.
Comunicació poc transparent
Per afegir més confusió, el gabinet de Juncker va revelar els “resultats preliminars” de la consulta sense desglossar la participació per estat membre (evitant publicar que el 70% eren d’Alemanya), sinó per percentatge de participació nacional. Una política comunicativa estúpida, perquè un pot agafar una calculadora i arribar igualment a la conclusió de la sobrerepresentació alemanya, que de fet, en roda de premsa, no van poder negar.