INTRODUCCIÓ

El substantiu carrer té diverses accepcions: una via pública, la llibertat del carrer, l’opinió dels quals conformen el carrer o els que no tenen res i estan “al puto carrer”. El poble des dels 70 està en qualsevol de les definicions de carrer. Ocupa la via pública quasi tots els dies amb una disseminada bateria de demandes que es manifesta entre les 5 i les 9 de la vesprada en algunes places o carrers de les principals ciutats, no té res perquè ocupa molt pocs espais de poder i, en qualsevol cas, està “al puto carrer” perquè el poble ha sigut acomiadat de tota identitat i institució.

El procés despolititzador i desarticulador de la classe treballadora respon, més que una conspiració del capital, a una manca de l’esquerra a evolucionar els seus mètodes i seduir a la societat d’una forma eficaç. Que no hi haja hagut referents de l’esquerra en décades a Europa és una mostra de quant derrotada està fins i tot com a terme. Es diu que en els últims 10 anys hem estat vivint en un continu moment polític calent, on el nostre imaginari polític ha canviat molts antics valors implantats en una anterior era d’especulació i creixement “sense fi”. Durant aquests anys també es va posar de manifest que el mateix moment polític i les mateixes circumstàncies que propiciaven també una reconstrucció del progressisme, de l’esquerra o del poble obrer, s’ha perdut, la qual cosa significa una derrota absoluta per a la socialdemocracia, el marxisme, l’anarquisme i qualsevol etiqueta fora de l’abraçada cultural que significa el capitalisme.

Els que estan “al puto carrer” i que pateixen els problemes del capitalisme hui, i fins i tot, pateixen de la petjada autoritària o conservadora del passat tenen, i ara sí, una obligació política per als pròxims anys, deixar d’estar “al puto carrer” per a ser “el puto carrer” i crear una proposta política i teòrica que, realment, aborde els problemes majoritaris de hui en un marc senzill, popular i redó (en el sentit que siga una proposta universal per a tot el poble) i que entenguem com hem evolucionat en un segle fins a donar una resposta política al següent:

EL TREBALL

El treball és un terme sobre el qual hi ha construït culturalment una idea de conformació de la persona i d’ètica del treball que s’està trencant en trossos. Els increments en la productivitat, la mecanització del treball, el descens del nombre d’hores treballades al costat d’increments del PIB en el mateix període… El treball és creixentment precari perquè ja no hi ha treball per a tots.

Que el treball s’acaba és un fenomen fàcilment observable si agafem un gràfic que ens mostre el nombre d’hores treballades a Espanya. En els últims 5 anys i amb el descens de l’atur, també s’observa una caiguda de 8,2 milions d’hores treballades. És a dir, d’un nombre d’afiliats major a la seguretat social, es treballen menys hores i es genera un creixement en termes de Producte Interior Brut d’un 3,3%.

El problema de la pèrdua d’hores de treball, no és un problema en si mateix. És un fenomen més. L’element subjacent a la pèrdua d’hores de treball juntament amb les altres dades macroeconòmiques sí que és un problema. O siga, l’acumulació de riquesa i la nul·la redistribució d’aquesta.

Que el mercat laboral haja canviat ens posa en una situació de reinvenció del terme treball fins al moment en què s’accepte que gaudim de més temps lliure (produint mes) i per tant, o això s’acompanya d’una disminució de la jornada laboral per a repartir el treball o s’acompanya de rendes bàsiques.

Per tant, esmenar el concepte de treball és fonamental per “al puto carrer”. Ja que la pròpia existència de la classe obrera de la qual durant tant temps hem estat tan orgullosa perdrà l’adjectiu d’obrera per a ser la que està davall de qui acumula capital i crea del treball d’alguns, la misèria d’uns altres (treballadors i aturats), sinó s’arriba a un moment en el qual es redistribuïsca aqueixa riquesa ja siga via política o via força i necessitat.

L’HABITATGE

És un altre dels símptomes de l’acumulació del capital, l’acumulació d’habitatge i l’especulació immobiliària que torna després de la crisi de la “burbuja” immobiliària a Espanya reconvertida en un nou fenomen, immediatament greu, com l’és la nova “burbuja” del lloguer.

Els espanyols destinem de mitjana un 40% de la nostra renda a pagar el lloguer, som primers en comparació amb la resta de països de l’OCDE. Des del mes de març de 2018 al mes de març de l’any anterior, a més, existeix un repunt dels preus del 15,78%. A Madrid, el lloguer mitjà se situa en 1652€, mentre a Barcelona, el lloguer mitjà se situa en els 1701€ mensuals.

El principal causant d’això, el lloguer turístic. Un problema apressant que està provocant que edificis sencers i habitatges de ciutats amb interés turístic es destinen per a aquestes finalitats, desplaçant així a la població d’aquestes ciutats cap a la perifèria. No és ja un problema d’incrementar el nombre d’habitatges en lloguer, és parar als culpables que això succeïsca i adoptar mesures en contra de l’augment desproporcionat dels preus respecte a la renda dels ciutadans.

Si “el puto carrer” no té una resposta política per a regular el preu de l’habitatge, recuperar els barris dels quals han sigut acomiadats i penalitzar aquells habitatges turístics il·legals, aquells fons d’inversió que acumulen habitatges continuaran creant més misèria, desplaçant a més ciutadans fora de les ciutats i convertint un bé de primera necessitat en una batalla material problemàtica que necessita d’accions polítiques immediates.

LA MODERNITAT

La modernitat no és un problema material, però és un problema d’identitats. En el segle XXI hi ha gent que no solament és treballadora, també és gai, lesbiana, dona, negra, mora, llatina… Cadascuna d’aquestes identitats amb les seues pecularitats, la seua cultura i la seua rellevància política.

A Estats Units el Partit Republicà de George Bush o Ronald Reagan acumula candidats llatins en cadascuna de les seues primàries, les argentines en favor de l’avortament mouen masses, l’animalisme és de suport majoritari entre els joves, així com l’ecologisme i l’antiracisme és hegemònic a Estats Units, encara que siga un país que continua tenint diferències racials molt importants.

L’articulació de qualsevol moviment en favor del treballador que propose un canvi en el mercat laboral o que es postule per fer de l’habitatge un dret accessible per a tots i totes, té com a deure proposar una resposta a les diferents lluites progressistes i revolucionàries que ens afecten. Allò de “la revolució serà feminista o no serà” és una realitat de la qual ja ni el sector més reaccionari pot escapar.

La immigració també es postula com a element de debat en la societat. Sota una perspectiva política és un problema, ja que així ho veu la població. La lluita contra la xenofòbia és una batalla que encara no s’ha lliurat amb un vencedor en molts països, però que és també de vital importància per a crear un món que no peque de feixista. La inmigració és una guerra també de la modernitat perqué acollir, a banda de ser lluita de classe, també té que vore amb la identitat del qui acull.

“El puto carrer” és divers, negre, blanc, llatí i queer i amb reivindicacions que no es poden escapar o divergir de la lluita pels drets que uneixen a la majoria de totes aquestes persones. Al cap i a la fi, molt hi ha d’elements de classe en totes aqueixes lluites. En conclusió, qualsevol partit polític, organització veïnal o associació política de canvi ha d’oferir una resposta global i recognoscible a les lluites de la modernitat juntament amb una resposta material unificadora i revolucionària amb el fi de guanyar un futur.

PERÒ QUI ÉS “EL PUTO CARRER”?

“El puto carrer” no és res més que un caldo de cultiu sociològic per formar i per articular. En molts casos, abandonat per la dreta i en molts altres, abandonat per l’esquerra. Amb elements de classe que els uneix i amb elements ideològics que els uneix i els separa.

L’horitzó d’aquesta sopa de lletres amb pollastre i verdures que és el carrer està en disputa. Ho porta estant des de fa deu anys, al menys, esperant a ser cos polític de canvi. Però s’enfronta a la dificultat del populisme reaccionari, del polític xenòfob que promet a l’obrer que recuperarà el seu antic statu quo i obtindrà el seu “legítim” lloc de treball i del nacionalisme que enmascara conservadurisme, feixisme i més diferència de classe…

El debat és, una altra vegada, entre feixisme i anti-feixisme però amb un escenari totalment diferent, amb un públic que continua sent pobre o esclau, però que vesteix d’una altra manera i on el pensament ideològic en matèria econòmica també ha de ser posat en disputa per a poder avançar.

Serà el futur “del puto carrer” un lloc millor, habitable i revolucionari? O serà un lloc on habite la por, la batalla pel treball, el menjar i un lloc xenòfob i reaccionari? Ja vorem, jo preferisc la primera opció.