L’última ciutat del nostre viatge és, ni més ni menys, que la flamant capital del Japó: Tòquio! Una macrociutat on viuen més de… 35 milions de persones! Una de les metròpolis més impressionants del planeta que, no saps ben bé com, aconsegueix fer-te sentir com a casa.

Quatre apunts sobre la megalòpolis

Amb un total de 23 barris que són com ciutats independents amb la seva pròpia idiosincràsia, Tòquio pot fer una miqueta d’impressió. La clau està en saber triar (si es pot!) i en deixar-se portar per l’amabilitat de la gent, un transport públic excel·lent i la tranquil·litat de saber que no cal patir per robatoris en cap de les zones més concorregudes.

Tòquio és l’actual capital del país situada a l’illa de Honshu, la més gran de les 4 illes principals. Durant molt de temps va ser coneguda amb el nom d’Edo, que significa “Porta del Riu”, per estar situada a la desembocadura del riu Sumida. Amb la Restauració Meiji, l’autoritat del país va tornar a las mans dels emperadors i la capital del país, que es trobava llavors a Kyoto, es va traslladar a Edo al 1868 i va canviar el seu nom pel de “Tokyo”, que significa “Capital de l’Est”. Es tracta d’un fet relativament recent, per això de vegades encara se la coneix com “l’antiga Edo”.

Estem parlant d’una de les ciutats més poblades del món, i angoixant? En absolut. La majoria dels cotxes son híbrids i el soroll de tràfic no es pot ni comparar amb el de la Diagonal. La gent no crida i quasi ni parla pel carrer ni en establiments públics. Si et trobes enmig d’una multitud, les persones deixen una àrea d’espai al teu voltant per evitar fregar-te el més mínim o donar-te un cop a la motxilla. Si et pares en sec enmig d’una riuada de gent, t’esquiven i passen pel teu costat com si fossin aigua que s’escola entre les pedres, fent gala d’una educació zen exquisida.

Emocionant, imparable, exòtica, vibrant… tots els sentits van a mil entre tecnologia, urbanitat i tradició en aquesta magnífica ciutat.

Harajuku, el barri dels mil colors

Amb el shinkansen Hokuriku no triguem ni 2 hores des de Nagano en arribar a l’estació central. No perdem ni un moment en anar a deixar les maletes a l’hotel, que es troba al barri d’Asakusa, per iniciar el llistat de visites que tenim planejades i aprofitar el temps al màxim.

Primera parada: el barri de Harajuku, centre indiscutible de la cultura juvenil pop, les tribus urbanes i el cosplay. Totes les estètiques i modes que sou capaços d’imaginar es reuneixen en un sol carrer, el Takeshita-dori, per lluir els seus looks fashion, anar de compres, a clubs, cafeteries i restaurants. Quan entres en aquesta “marabunta” de gent, et trobes en una espècie de bogeria suburbana enmig d’una amalgama esbojarrada i frenètica de colors, anuncis, música i gent estrambòtica. És la gran passarel·la dels modernets de Tòquio, disfressats fins a punts inimaginables. Gòtics, lolites, maids (minyones del segle passat), personatges d’anime, rockers dels anys 50 i molts altres estils que no sabem identificar es barregen en un sol espai d’oci i autèntica cultura nipona freak.

Recomano detenir-se un moment enmig del caos i limitar-se a observar. Veure com desfilen sabates de tacó amb mitjons blancs, tutús de tons pastel, maquillatge platejat, motxilles en forma d’animals, botes de cuir a 35 graus de temperatura i tot el glamur que desprenen una barreja estranya de botigues de roba cursi i heavy metal. Es podria descriure com un somni surrealista a l’estil Kitty amb tocs de Pesadilla antes de Navidad de Tim Burton. Si ho voleu veure en el seu màxim esplendor, visiteu Harajuku en cap de setmana, això sí, agafeu paciència per bellugar-vos entre centenars de persones!

L’antítesis: el santuari Meiji-jingu

Si en algun moment us satureu de tanta aglomeració, només heu de recular fins a l’estació de metro i endinsar-vos en el meravellós Meiji-jingu, un dels santuaris sintoistes més populars del país dedicat al primer emperador del Japó modern de la Restauració Meiji. Es va acabar de construir al 1921 enmig d’un bosc de 120.000 arbres d’espècies diferents amb una superfície de 700.000 metres quadrats.

Aquesta és una altre característica que em té fascinada de Japó: pots passar del lloc amb més moviment i marxa del món com el Takeshita-dori al més bucòlic i tranquil en un tres i no res. Són com dos universos que conviuen i que no es molesten l’un a l’altre, fins i tot, sembla que es complementen.

Després de dinar en una pizzeria, ens apropem a l’entrada del santuari, on travessem una torii de fusta enorme feta amb un xiprer taiwanès de 1500 anys. Un amplíssim camí de terra condueix als visitants al cor del bosc i a la distribució dels diversos edificis que componen el santuari, on es poden seguir tots els rituals tradicionals de rentar-se les mans a la font d’aigua, fer una ofrena llançant monedes, comprar algun amulet omamori o, fins i tot, tenir la sort de presenciar un casament tradicional, com fem nosaltres! Uns nuvis vestits amb kimono creuen la gran plaça central d’un edifici a l’altre per anar a realitzar la cerimònia d’enllaç seguits pels seus convidats i podem fer-los algunes fotos de lluny sense molestar.

Dediquem una bona estona a gaudir de l’enormitat i tranquil·litat del lloc. Quan s’acosta l’hora de sopar, agafem al metro per tornar al barri d’Asakusa on tenim l’hotel i aprofitem per entaular-nos en un típic izakaya o bar de tapes japonès de la zona. Decidim anar a dormir d’hora pel llarg dia que ens espera a l’endemà!