Imatge d'una nena en una de les manifestacions per demanar la llibertat de les preses polítiques / ACN

“Tots els dies són iguals, les hores passen molt lentament, ens passem més de 15 hores tancades en una cel·la de vuit metres quadrats. En tot moment ens fan sentir que estem a la presó. Les sensacions són de solitud i impotència”. Així descrivien la Carme Forcadell i la Dolors Bassa el seu dia a dia a la presó d’Alcalá-Meco, on van ser empresonades des del 23 de març de 2018 i fins al dia 4 de juliol, que van ser traslladades a la presó del Puig de les Basses, a Catalunya. Forcadell ha fet, fins i tot, un trasllat més fins a la presó de El Catllar el divendres passat, per estar més a prop de la seva família. Aquell divendres de març però, va ser un dia fatídic per elles, “un càstig per a les famílies i per tot l’independentisme”, assenyala el marit de l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, Bernat Pegueroles*.

“Ella, igual que tots, teníem l’esperança que tornarien de Madrid”, confessa la germana de Dolors Bassa, Montserrat Bassa*. Però ja no van tornar. “El que més li va costar a la Dolors va ser acostumar-se de nou als horaris rigorosos de la presó, les tasques a fer, els àpats en silenci. Ara està més forta i serena però té un punt de tristesa”, explica el seu fill Pau Surroca*. La Carme també té dies que està trista i dies que està més animada. “Quan la vas a veure et fa bona cara però no sé si quan marxem cau o encara aguanta”, diu el seu marit que remarca que és una dona forta.

“Poder-te tocar reconforta”

675 són els quilòmetres que separaven Barcelona d’Alcalá-Meco, a la Dolors i a la Carme de la seva família. Hi anaven un cop per setmana per estar 40 minuts amb la seva mare, dona, germana o filla. Les separava un vidre gelat i no se sentia bé. “És dur”, comenten. El vis-a-vis, en canvi, és diferent. “Plores i rius al mateix temps. Poder-te tocar reconforta”, explicava la Montserrat tot recordant l’últim cop que va abraçar la Dolors. A part de les visites i les trucades diàries de cinc minuts que es fan curtíssimes, les cartes que reben les ajuda a suportar millor aquesta situació injusta. “En totes elles sentim solidaritat, suport i estima”, agraeixen la Dolors i la Carme a través d’una carta des de la presó*.

Un escalf que, en les esferes públiques i mediàtiques, ha quedat relegat a un segon pla. Perquè es parla més dels homes presos que de les dones preses. “Ho vam notar de seguida i la Dolors també ho va dir quan va estar tancada la primera vegada. Els mitjans de comunicació se les descuidaven literalment”, recordava la Montserrat Bassa, que creu que la prova evident era que no hi havia gent que anés directament a Alcalá-Meco. I és que la por més gran per elles, assegura la Montserrat, “és caure en l’oblit”.

Imatge de Carme Forcadell, Dolors Bassa i Raül Romeva a les portes del Tribunal Suprem / ACN

“Es parla més dels presos que de les preses perquè tenim una societat masclista i aquesta situació es veu i reflecteix en tots els indrets”, reconeixen la Dolors i la Carme, que agraeixen l’esforç de les famílies, les organitzacions de dones, companyes del partit i del Parlament per donar-les visibilitat. La Meritxell Serret*, exiliada a Brussel·les, també creu que no se’n parla prou de les polítiques preses i exiliades perquè “es parla massa poc de la dona i del paper que ens pertoca tenir a la societat”.

Un fet que comparteix també Clara Ponsatí*, actualment exiliada a Escòcia: “Sempre es parla poc de les dones i crec que això és part del context general”. Tot i que reconeix que “hi ha més presos a Estremera” parla d’un “cert oblit”.

“Presoneres de segona divisió”

Segons Mireia Mata*, Vicesecretària d’Entorn, Gestió del Coneixement i Dones d’Esquerra Republicana, quan es parla de col·lectius humans sempre hi ha aquesta tendència natural del llenguatge a parlar en masculí. Per això, “quan diem presos polítics pensem en Estremera o Soto del Real o, quan parlem d’exiliats tendim a pensar només amb els homes”. “No per mala fe”, remarca però “el resultat efectiu acaba sent el de posar-les en un segon pla de la repressió política”, lamenta la republicana.

En aquest sentit, insisteix en la necessitat de fer-les visibles sempre. “Tant la Dolors com la Meritxell Borràs se’m van queixar amargament de què s’havien sentit presoneres de segona divisió”, explica Mata, que considera que ara “els hem de fer justícia”. “Crec que aquesta vegada ens estem esforçant molt”, ressalta la vicesecretària de Dones d’ERC, que explica que han rebut molt suport del moviment feminista.

El paper dels mitjans de comunicació

Tanmateix, els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental segons Montserrat Higueras*, la coordinadora de Dones ANC, que diu que han trobat a faltar aquest reconeixement cap a les dues dones que són a la presó i les exiliades. “Mentre les recordem no permetrem que les posin en la part no visible dels mitjans de comunicació”, defensa Higueras que critica que “són absolutament heteropatriarcals”.

“Són dones i sempre es posa al capdavant de tots els moviments als homes”. Des de la CUP* expliquen que “és una sensació que va més enllà de la seva situació de preses i s’emmarca dins la societat patriarcal que tenim”. Els ‘cupaires’ exposen que d’aquesta manera “es continua amb una dinàmica d’invisibilitat de les dones i de reforçar la imatge dels homes”.

Carme Forcadell en una imatge al Parlament de Catalunya / ACN

Fonts consultades de la CUP exposen que “no va ser una cosa arbitrària anar a visitar primer a la Dolors i la Carme. Per a nosaltres, i ho volem deixar molt clar, és una opció del nostre compromís amb el feminisme”. “Sembla que ningú va a Alcalá Meco si no es passa per Estremera”, afegia una de les portaveus del Secretariat Nacional de la CUP Mireia Boya.

Davant aquest escenari, dones d’entitats i partits polítics, sota el paraigua de la Plataforma Dones per la República, han engegat la campanya ‘Cap dona en l’oblit’, que té com a objectiu visibilitzar l’empresonament injust i l’exili de Dolors Bassa, Carme Forcadell, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Anna Gabriel i Marta Rovira. “Us diem ben fort i clar que no esteu soles i que mai sereu invisibilitzades” emana el manifest de la Plataforma que va començar llegint-se cada dia 23, coincidint amb la data de l’empresonament de la Carme i la Dolors.

La vida a la presó

“Alcalá Meco no és com Estremera, és de les presons més antigues de la Comunitat de Madrid”, explica a Revista Mirall un funcionari de la presó*. “Però tot i que és vella no és tan agressiva com la resta”. “Té molts espais lliures, no hi ha tant de ciment com a les presons típiques. Les cel·les no són tan grans com a la presó d’homes, d’uns 8 metres quadrats. Algunes són compartides, tot i que la majoria de vegades intentem que siguin individuals, no sempre és possible”, matisa.

El centre madrileny és una de les presons amb menys funcionaris “tot i que això, no repercuteix tant a les internes, és més el treballador que en pateix les conseqüències, més feina, menys possibilitats de lliurar…” però assegura que “és una presó tranquil·leta, no és conflictiva”.

“La relació que tenen amb la resta d’internes és normal, s’han integrat als tallers, fan una mica de ioga… les activitats d’una presó de dones és quasi com un col·legi, a nivell relacional, vull dir. No hi ha problemes de convivència ni d’inadaptació”, descriu el funcionari.

Imatge de Dolors Bassa / ACN

Però la rutina a les presons és el que més pesa. “El primer recompte és a les 8 del matí, quan es desperten, a les 8.30 baixen al patí i esmorzen, a les 10 ja han de tenir les cel·les recollides. I després ja fan les activitats que corresponguin, segons el que tinguin”, explica. “A les 13.30 ja es reparteix el dinar, després a les 14 o 14.30 és l’hora de la migdiada, fins a les 16.30. Després a les 8 del vespre, es reparteix el sopar i després a la cel·la de nou”.

A Alcalá Meco, la Carme i la Dolors tenien un total de 10 trucades telefòniques a la setmana, una visita setmanal entre vidres, una íntima al mes i una de familiar, recorda el funcionari. Durant el temps que han estat a Madrid, s’ha comparat la diferència de trucades entre Estremera i Alcalá Meco. “El nombre de trucades, així com les activitats que es fan, les decideix el centre penitenciari. Cada centre s’organitza com vol”, explica l’advocada de Nèmesi Montse Fernández, especialista en dret penal i dret penitenciari*.

Així, recalca que a Catalunya l’oferta d’activitats en les presons és la mateixa per a homes i dones: “Si és vol estudiar l’ESO o graus… l’oferta educativa és igual, així com les peculiaritats de les feines que hi ha, bugaderia, cuina, informàtica…”.

Hi ha masclisme a les presons?

“La presó és una societat a part on hi ha uns rols dins dels mateixos presos. Té uns rols diferenciats que ells mateixos estableixen. És més masclista una presó? Crec que ho és exactament igual que la societat exterior, tot i que s’hi afegeix el punt de l’autoritat”, comenta Fernández.

“Quan es parla dels presos polítics es parla dels homes i no de les dones. La societat no hi posa tant el focus en la dona presa”. Tot i això, exposa que les dones tenen un perfil diferent: “no són violentes. La majoria de delictes pels quals estan complint les preses són contra la salut pública”. L’advocada posa de manifest que les dones preses són menys: “la societat se’n desentén. A qui importa una dona reclusa? Les presons de per si, ja són invisibles”.

Fernández constata que el “sistema s’aprofita d’aquestes diferències” i en culpa a la societat patriarcal. “Quan les dones preses estan embarassades, estan en un mòdul diferent, al de família”, comenta. “Separades de la resta de preses. Una presa que no té cap fill i està sola, la classificaran igual que els homes, en funció del tipus de delicte. Cal recordar que hi ha menys dones que homes en termes de població penitenciària”. “Hi ha una llar d’infants i poden estar junts fins als tres 3 anys. Allà és tot bastant comunitari”.

D’aquesta manera, subratlla que hi ha un trencament de la família perquè les dones només poden estar amb els seus fills fins als tres anys: “La maternitat no es desenvolupa de la mateixa manera”.

Abusos dins els centres penitenciaris

Fernández s’ha trobat amb denúncies d’abús: “aprofitant la relació de superioritat, en alguns casos, hi ha hagut festes nocturnes, favors de caràcter sexual o xantatges”. “Vaig conèixer un cas que una treballadora mateixa ho volia denunciar però no s’atrevia per les represàlies”.

L’advocada de Nèmesi recorda que el personal de les presons és mixt. “Denunciar, com a pres o presa en aquest cas és difícil perquè no hi ha bústia de queixes i a més, has de denunciar a la persona de qui depens o està vigilant-te, amb qui convius. La principal barrera és que aquesta denúncia arribi a l’exterior”.

*Totes les entrevistes d’aquest reportatge es van fer entre març i juny de 2018, mesos en què Dolors Bassa i Carme Forcadell estaven empresonades a la presó madrilenya d’Alcalá Meco.