Mèxic i l’escàs debat sobre els orígens de la violència

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Un dels fets que degraden qualsevol societat és la normalització de la violència. A partir del moment en què el crim i els assassinats esdevenen fets quotidians hi ha la temptació de fer servir el determinisme i el prejudici com a fórmula d’explicació que sembla condemnar a una societat a una mena de cul-de-sac històric. És potser el que ha succeït amb Mèxic, el segon país més poblat de Llatinoamèrica, una potència cultural, acadèmica i editorial de primer ordre, i que els mitjans internacionals solen relegar a les planes de successos, a partir de dades esfereïdores com les 25.000 morts violentes anuals, els crims de motivació política, els feminicidis sistemàtics, la presència obertament insultant de la corrupció o el més de 90% de crims sense aclarir. Un país on, no sense una agra ironia, el politòleg Robert D. Kaplan afirma que “la policia mexicana no és corrupta, sinó obertament delinqüent”.

L’important al voltant d’aquesta qüestió, que es revela absent en el debat públic és el perquè. Per què un país com Mèxic ha estat sotmès a una expansió incontrolada de la violència? Per què les institucions estatals s’han vist degradades a tanta velocitat? Amb motiu de les darreres eleccions presidencials, guanyades amb una inusitada facilitat pel candidat de l’esquerra Andrés Manuel López Obrador, el periodista Andy Robinson s’ha preocupat de recórrer el país i tractar de buscar algunes explicacions amb voluntat de defugir el determinisme que empeny a molts a creure que això formaria part d’una teòrica naturalesa violenta de la societat mexicana. Robinson va publicar fa poc un interessant reportatge que, entre altres mitjans va ser publicat el mes passat a La Vanguardia i que recull un fet que habitualment passa desapercebut, i que serveix també d’explicació al voltant de l’esclat de la violència a tota la regió.

Guanajuato - Universidad y Basílica / Carlos ZGZ
Guanajuato – Universidad y Basílica / Carlos ZGZ

Per a Robinson, els 55 milions de pobres i el fet que un de cada quatre mexicans (és a dir, 30 milions) resideixin als Estats Units (en gran proporció de manera il·legal) té a veure amb unes sigles i una data: TLC i 1994. Si bé en una societat endèmicament desigual i acostumada a la corrupció política les mesures de l’FMI van condemnar i perpetuar en la pobresa la majoria de la població rural, el Tractat de Lliure Comerç van donar el toc de gràcia per ensorrar el camp. En menys de cinquanta anys, el camp mexicà va passar d’aplegar el 70% al 30% de la població actual. La importació massiva de blat de moro subvencionat del poderós veí del nord va enfonsar els petits agricultors del país. Això va comportar un èxode rural que ha anat a parar majoritàriament als estrats més baixos i sovint clandestins de l’emigració als Estats Units (que al seu torn han servit per esfondrar els salaris dels autòctons, fet que explica la dinàmica racista que ha empès Trump a la presidència), o bé en les concentracions urbanes de les principals ciutats mexicanes. Aquest moviment sobtat va implicar una desarticulació radical de les antigues estructures econòmiques, familiars, personals, socials,… que ha transformar radicalment el paisatge. El camp va quedar abandonat, despoblat. La droga, com a activitat de producció i comercial sovint va ser una de les escasses alternatives econòmiques i professionals. Les migracions massives, sovint d’adults, va deixar en una situació d’abandó a molts menors que van créixer sense referències, i per tant en una situació de desemparament que sovint nodreix la delinqüència i les bandes criminals. Tot plegat, una tempesta perfecta.

Els diversos càrtels, que van evolucionar a partir d’una delinqüència organitzada més o menys anterior, a mesura que el grau de violència començava a generar preocupació i a ésser combatuda, almenys en la darrera dècada, per l’exèrcit (amb un menor grau de corrupció, i alhora amb una escassa capacitat per a la realització de tasques policials d’informació i gestió del conflicte) van propiciar una dinàmica de violència que va implicar, en bona mesura, un replegament dels grups criminals vers el camp. En altres paraules, a les grans ciutats, l’estat podia mantenir cert control de l’ordre públic, mentre que els diversos grups de delinqüents, cada vegada més professionalitzats i amb veritables estructures de guerrilla, van acabar ocupant una ruralia abandonada. En aquestes circumstàncies, no resultava difícil fer-se amb el control de pobles o petites ciutats, sovint a còpia de corrupció o suplantant els vells cacics i xarxes clientelars per veritables “capos” de la droga, amb una estratègia militar, i una violència que recorda a aquells grups armats mercenaris que vivien sobre el terreny a la violenta Europa de la Guerra dels Trenta Anys. O, en termes més contemporanis, mentre que el govern afganès controla Kabul i poques àrees protegides, la desestructuració de l’estat, la incapacitat que un estat pugui fer polítiques que el legitimi, deixa la resta de l’Afganistan a mans de grups armats.

Robinson explica que el despoblament rural implica que en menys d’una generació algunes comarques han vist reduïda la seva població en tres quartes parts, una proporció que recorda els terribles efectes de la pesta negra del segle XIV. L’estat, un estat reduït a la mínima expressió, limitat a unes forces repressives corruptes i desmoralitzades, no és capaç de controlar el territori, que passa a esdevenir una mena d’espai sense cap altra llei que les de qui ostenta més armes i suma més homes armats. Així, ens trobem davant d’una desestructuració estatal que ens fa pensar en les guerres privades del feudalisme, i on tota regulació, tot límit moral, ha desaparegut qui sap fins quan. El TLC, que va abastir de mà d’obra barata als serveis desregulats dels Estats Units i que va permetre fer guanyar milions a les empreses deslocalitzades de les maquiles del costat mexicà de la frontera, ha funcionat com a una plaga bíblica, que ha submergit en el caos a un dels països més grans, i antigament més sofisticats de la regió.

 Andrés Manuel López Obrador / @Lopezobrador_
Andrés Manuel López Obrador / @Lopezobrador_

La victòria de López Obrador ha estat possible, en bona mesura, perquè en les seves promeses electorals ha inclòs algunes variants respecte a la cantarella inútil de més mà dura contra la delinqüència: considera que cal fer el contrari del que dictamina l’FMI: una agricultura subvencionada, que permeti retenir, i fins i tot, tractar de fer retornar, la població rural del territori. Això, esclar, va en contra de l’ortodòxia econòmica. Tanmateix, països com Suïssa són capaços de mantenir un elevat percentatge de persones al camp (i dedicat a les activitats agràries) a partir d’aquest esquema (que explica perquè els suïssos no volen veure la UE ni en pintura). En altres termes, aplicar certes polítiques de planificació econòmica, que si bé, no aportaran creixement ni seran especialment productives, sí poden rearticular unes àrees rurals i urbanes a còpia de certes dosis de cohesió social. I això, si és que el mal infringit pel lliure comerç a Mèxic pot arribar a ser reversible.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca