La síndrome d’Estocolm de Brussel·les

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Brussel·les és un microcosmos de tot el que passa arreu del vell continent. La majoria de debats polítics –immigració, ocupació, medi ambient, drets humans- cauen a les mans de les institucions europees, ONGs, lobbies i corresponsals europeus que els digereixen amb la perspectiva que et dona viure en una bombolla. Des de les altes esferes europees i en una ciutat envaïda per buròcrates, investigadors, advocats, politòlegs i d’altres intel·lectuals amb els currículums més impressionant, inflats i cosmopolites, s’observen de lluny els problemes del dia a dia dels mortals europeus.

L’elit hiperformada d’Europa està al corrent dels detalls més tècnics i específics de multitud de legislacions, normatives, iniciatives o projectes que s’impulsen des del centre neuràlgic de la Unió Europea per donar resposta a problemàtiques comunes entre els estats com la gestió dels refugiats, la crisi econòmica, les disputes comercials o els danys mediambientals. Tanmateix, la distància geogràfica i mental de la bombolla amb les realitats humanes diverses i canviants als països membres del bloc és una patologia comuna que, qui més qui menys, tothom qui treballa en el cercle europeu pateix.

Símptomes

El relat recarregat, tècnic i amb una sobredosi de dades sobre les decisions que es prenen a Brussel·les en qüestions com la migració o la crisi econòmica és un símptoma d’aquesta certa desconnexió. El xut de tecnocràcia en vena que s’administra a l’entramat institucional europeu pot, fins i tot, arribar a adormir els sentits dels més durs induint a una certa banalització.

Un exemple d’això va ser una curiosa trobada informal d’acomiadament d’un reconegut ministre. Desacomplexat, l’alt mandatari bromejava sense embuts sobre la crisi del deute grec i el crític moment en què Grècia va estar a punt de sortir de l’euro. Però el més sorprenent no van ser els comentaris d’una figura d’aquest tipus, sinó les rialles majoritàries del grup de periodistes que l’acompanyaven. Com a gairebé recentment arribada a la capital europea després d’un cert periple trampejant la precarietat i la desocupació del mercat laboral, l’escena certament no em va semblar agradable.

Euroescèptics

Ara que a l’agost es tancarà el rescat de Grècia o que per enèsima vegada Brussel·les es trenca el cap per fer front a l’arribada de refugiats a les seves costes, seria potser un bon moment per recordar l’existència d’aquesta mena de síndrome d’Estocolm que en major o menor mesura patim tots els que tractem o treballem amb les institucions europees. No tots els símptomes són sempre evitables, però ser-ne conscient i intentar reconnectar, en la mesura del possible, amb el que passa a peu de carrer seria una bona recepta per combatre l’euroescepticisme que tant preocupa l’establishment europeu.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca