La síndrome d’Estocolm de Brussel·les

Brussel·les és un microcosmos de tot el que passa arreu del vell continent. La majoria de debats polítics –immigració, ocupació, medi ambient, drets humans- cauen a les mans de les institucions europees, ONGs, lobbies i corresponsals europeus que els digereixen amb la perspectiva que et dona viure en una bombolla. Des de les altes esferes europees i en una ciutat envaïda per buròcrates, investigadors, advocats, politòlegs i d’altres intel·lectuals amb els currículums més impressionant, inflats i cosmopolites, s’observen de lluny els problemes del dia a dia dels mortals europeus.

L’elit hiperformada d’Europa està al corrent dels detalls més tècnics i específics de multitud de legislacions, normatives, iniciatives o projectes que s’impulsen des del centre neuràlgic de la Unió Europea per donar resposta a problemàtiques comunes entre els estats com la gestió dels refugiats, la crisi econòmica, les disputes comercials o els danys mediambientals. Tanmateix, la distància geogràfica i mental de la bombolla amb les realitats humanes diverses i canviants als països membres del bloc és una patologia comuna que, qui més qui menys, tothom qui treballa en el cercle europeu pateix.

Símptomes

El relat recarregat, tècnic i amb una sobredosi de dades sobre les decisions que es prenen a Brussel·les en qüestions com la migració o la crisi econòmica és un símptoma d’aquesta certa desconnexió. El xut de tecnocràcia en vena que s’administra a l’entramat institucional europeu pot, fins i tot, arribar a adormir els sentits dels més durs induint a una certa banalització.

Un exemple d’això va ser una curiosa trobada informal d’acomiadament d’un reconegut ministre. Desacomplexat, l’alt mandatari bromejava sense embuts sobre la crisi del deute grec i el crític moment en què Grècia va estar a punt de sortir de l’euro. Però el més sorprenent no van ser els comentaris d’una figura d’aquest tipus, sinó les rialles majoritàries del grup de periodistes que l’acompanyaven. Com a gairebé recentment arribada a la capital europea després d’un cert periple trampejant la precarietat i la desocupació del mercat laboral, l’escena certament no em va semblar agradable.

Euroescèptics

Ara que a l’agost es tancarà el rescat de Grècia o que per enèsima vegada Brussel·les es trenca el cap per fer front a l’arribada de refugiats a les seves costes, seria potser un bon moment per recordar l’existència d’aquesta mena de síndrome d’Estocolm que en major o menor mesura patim tots els que tractem o treballem amb les institucions europees. No tots els símptomes són sempre evitables, però ser-ne conscient i intentar reconnectar, en la mesura del possible, amb el que passa a peu de carrer seria una bona recepta per combatre l’euroescepticisme que tant preocupa l’establishment europeu.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca