Antecedents del cinema feminista (I): La kermesse heroica

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El cinema és el vehicle de l’art de la nostra història més recent. Ha canviat la manera en la qual concebem el món, l’espectacle i l’estètica; res ha tornat a ser igual des que es va inventar el cinema. I, en l’època de la reproductibilitat tècnica, tot producte audiovisual permea de manera més o menys evident en la consciència col·lectiva dels espectadors. Aquesta influència que exerceix sobre nosaltres pot ser més o menys beneficiosa, depenent de què ens exposem. Entrant en matèria de feminisme, coincidirem que, en els últims deu anys, ha irromput en el panorama televisiu i cinematogràfic de manera radical, colant-se en nombroses sèries de televisió i pel·lícules, que comencen a donar veu a exemples de dones fortes i independents. Molts d’aquests productes considerats feministes no són més que una manera de mercantilizar un moviment social i fer-ho rendible, igual que Inditex s’està ocupant de convertir la cara de Frida Kahlo en samarretes. La burgesia, hui i sempre, ha aconseguit neutralitzar i absorbir tot producte subversiu, convertint-ho en una mercaderia més; negar aquest fet i parlar de pel·lícules “revolucionàries” és absurd. Encara així, si tirem la vista arrere, trobem pel·lícules i sèries aclamades per la crítica que reprodueixen un discurs feminista, com Thelma i Louise, Les xiques del cable, El conte de la criada o Tornar. Sense pretendre negar la indubtable qualitat d’aquestes pel·lícules i la importància que han tingut a l’hora de visibilitzar a les dones al cinema, hem volgut remuntar-nos als autèntics orígens: al cinema clàssic. Sense ser, evidentment, un cinema amb cap tipus d’afany revolucionari, són una manera d’il·lustrar com les dones ens hem colat sempre en les històries dels homes, des de molt abans que s’inventara el cinema en color, i com moltes pel·lícules han mostrat a dones fortes que són capaces de sobreposar-se a les circumstàncies de les seues vides per a defensar la seua autonomia.

La primera d’aquestes pel·lícules és, indubtablement, una producció francesa del 1935: La kermesse heroica, dirigida per Jacques Feyder. Va ser una pel·lícula polèmica des del mateix dia de la seua estrena: va estar prohibida en l’Alemanya nazi, als Països Baixos i a Espanya, fins al final de la dictadura. Als Països Baixos, de fet, es van cremar les sales de cinema on es projectava la pel·lícula. La revolada causa al voltant del film era, ni més ni menys, que per motius polítics: el seu argument deixava en una posició bastant pobra als holandesos.

A grans trets, la pel·lícula se situa en el segle XVII, en un xicotet poble de Flandes anomenat Boom, que es tira a tremolar quan rep una aterridora notícia: els terços espanyols, al comandament del Comte Duc d’Olivares -qui mai va estar allí històricament, vaga dir- vénen cap a la vila. Ens trobem, històricament, en 1616, quan Flandes pertanyia a la Corona espanyola. La por als espanyols és quasi irracional. Són salvatges, pendencieros, violadors, assassins. Boom es prepara per a les seues festes anuals quan són informats que hauran d’allotjar allí als Terços espanyols. Els habitants comencen a empal·lidir: tal és el pànic que li tenen a les tropes que el burgomaestre decideix fingir estar mort, i tots els homes de la ciutat de Boom s’amaguen per a no haver de rebre’ls. La seua dona, indignada davant la covardia del marit, decideix prendre el comandament i organitzar a la resta de dones del poble per a rebre a les tropes i eixir el més iradament possible de la situació. És així com comença un entorn carnavalesc en el qual les dones organitzen un banquet, acullen als espanyols a les seues cases i se’ls dóna una càlida benvinguda. Gràcies al mestratge amb la qual les dones de Boom dominen la situació, les tropes es comporten d’una manera radicalment diferent, totalment civilitzats i sense a penes causar problemes. Aqueixa llibertat que es prenen les dones de Boom davant la inane i covarda resposta dels seus marits, declaradament inepts i figuradament cornuts fins a la fi dels seus dies tots ells, hui pot promoure un somriure, però de ben segur que en 1935 va escandalitzar a més d’un.

A pesar que, amb tota probabilitat, no pretenia ser un al·legat feminista, la pel·lícula de Feyder és un antecedent en tota regla de molts relats que van aparéixer després, i continuant amb la tradició de llibres com “La ciutat de les dames”, de la també francesa Christine de Pizan. En ambdues es mostra a dones que res han d’envejar de cap home, que saben valdre’s de sobres per elles mateixes i que demostren una valentia de la qual ells manquen. I no solament és una pel·lícula amb un poderós missatge darrere, és també una de les comèdies més divertides i intel·ligents de la història del cinema, amb un vestuari, una il·luminació i una fotografia a l’altura de qualsevol superproducció americana. Pocs anys després del cinema mut, Feyder assumeix en “La kermesse heroica” un concepte de cinema total, sota la perspectiva d’explotar al màxim tots els recursos disponibles al seu abast: els diàlegs, els decorats, el moviment de la càmera, l’expressivitat dels intèrprets, la música… Cal ser conscients que a penes una dècada abans era encara una quimera acompanyar a les imatges de so i la immobilitat de la càmera era element protagonista en la composició de la immensa majoria de les obres cinematogràfiques; tampoc resultava fàcil trobar treballs interpretatius aliens a una afectació excessiva. En “La kermesse heroica” no solament es donen tots aquests elements, amb un domini tècnic sorprenent i una capacitat poètica fóra de tot dubte, sinó que a més són emprats amb un rigor expressiu poc comú: poc comú llavors, abans i ara.

Així, la llibertat de la càmera, lleugera i atrevidísima, no és sinó un trassumpte de l’alliberament femení que alberga el cor ideològic del film; la precisió expressiva dels actors resulta necessària i coherent amb l’ampli ventall de sensacions que pretén transmetre la pel·lícula, des del personal fins al col·lectiu, passant per la comèdia i el drama; el mateix podem dir de l’evidència dels decorats, que contribueixen al barroquisme general de la pel·lícula i que troben perfecte acomodament estètic en un film on, des del principi, es pretén deixar ben clar que tot és una gran farsa; i què dir d’uns diàlegs ràpids, precisos, al·lusius, brillantíssims. Cansades dels seus homes, tant en l’íntim com en el públic, les dones de Boom decideixen aprofitar aquesta nova i amenaçadora visita dels espanyols per a matar dos ocells d’un tir: la seua insatisfacció eròtica i el presumible desig de violència dels imperialistes. Assumeixen la tasca de prendre les regnes de l’assumpte, i ho porten fins a l’extrem d’intercanviar els papers, i fer propi el mantra còmic de la primera part de la pel·lícula, dient que són interessos superiors i que no és assumpte dels homes. Aquesta línia argumental és emprada com a vehicle d’alguns dels millors gags del film, com aquell en el qual un soldat espanyol i un altre flamenc comparteixen tasca i conversa sobre el brodat, asseguts l’u al costat de l’altre, invertint-se audaçment els tòpics sobre els rols de gènere.

En conclusió, no hi ha dubte que en la història del cinema, trobem clàssics molt primerencs -est, sense anar més lluny, del 1935, abans fins i tot que la II Guerra Mundial- que ja començaven a perfilar el debat feminista que es gestava als carrers -a França, el sufragi femení es va aprovar nou anys després-. Malgrat les seues manques i que les dones continuen sent retratades des de la perspectiva que és la seua sexualitat el que els concedeix aqueix poder, no hi ha dubte de què es tracta d’invertir en certa forma els rols de gènere per a concedir una mirada diferent a la història. És, a més, una pel·lícula que critica profundament el nacionalisme, burlant-se constantment d’ell durant tota la pel·lícula, la qual cosa li va valdre la seua prohibició en la incipient Alemanya nazi. Hi ha, per sort, un deixant de films que ens demostren que, hui i sempre, les dones hem tingut el nostre buit en la història masculina, fins i tot encara que hagen fet qualsevol cosa per arrabassar-nos-ho.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca