El lideratge estatunidenc més mediàtic, impulsiu, capritxós i, perquè no dir-ho, freak, està portant a la Unió Europea als seus límits. Donald Trump s’ha ventilat el TTIP, l’acord climàtic de París, el nuclear amb l’Iran, la participació a l’UNESCO i el multilateralisme, ha incendiat el territori que menys falta li fa escalfar-se, com és Palestina, obrint una ambaixada a Jerusalem i ha declarat la guerra comercial als socis amb els quals fa més negocis. Hòstia, rere, hòstia Washington treu cada cop més de polleguera l’elit europea que de moment manté les formes.
Guerra dialèctica
Per això, en el terreny retòric, quan es tracta de replicar les sortides de to i les grolleries de Trump, les delicades esferes europees treuen el seu “tough guy”, el líder europeu menys diplomàtic amb el mateix nom que l’amic estatunidenc. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, li ha agafat tal gust de posar-se al nivell de Trump en les seves reaccions que ha impregnat el seu estil comunicatiu. Recentment una reconeguda defensora dels drets humans establerta a la capital belga m’explicava, fent broma, que havia de mirar dos cops les seves piulades durant l’última cimera europea centrada en la gestió dels refugiats, per si eren de Trump. Tanmateix, entrar en el joc de les piulades incendiàries i les punyalades dialèctiques no soluciona els problemes reals que implica la nova política exterior dels EUA, sobretot en l’àmbit comercial.
Butxaques inquietes
El medi ambient i l’acord nuclear van tocar els nassos als europeus, majoritàriament als diplomàtics que hi van dedicar hores i suor, com la tot terreny alta representant de la UE, Federica Mogherini. Però quan Trump ha començat a tocar la butxaca dels empresaris europeus, ja s’han posat més nerviosos. Després d’allargar l’agonia de la UE ajornant els aranzels a l’acer i l’alumini gairebé tres mesos, finalment Washington va ignorar les súpliques de Brussel·les per quedar-ne exempta. Ara arriba una amenaça pitjor.
La Comissió Europea calcula que la broma dels aranzels al sector metal·lúrgic els hi costarà uns 6.400 milions d’euros. Ara bé, una taxa del 20% com va anticipar el cap de la Casa Blanca podria tenir un impacte major per una indústria que el 2016 va exportar cotxes només als EUA per valor de 48.000 milions d’euros. De moment, l’executiu europeu ha tret la seva artilleria de fets i dades per intentar convèncer l’administració estatunidenca que es tracta d’un moviment contraproduent que acabarà afectant la seva pròpia economia. Vistos els antecedents, la tàctica no promet gaire.
A l’espera de la pròxima piulada de Trump, els hiperformats buròcrates i estrategs polítics que piloten l’aparell europeu, independentment de les contramesures adequades per sortir del pas a uns nous aranzels, s‘haurien de començar a posar les piles per trobar una fórmula que neutralitzi o esquivi l’hostilitat del seu aliat predilecte si no volen sucumbir al bullying dels yankees.