La concòrdia va ser possible…o no

“…A l’àmbit interior va ser un període més convuls degut al desenvolupament de grans bàndols nobiliaris: els Luna contra els Urrea a Aragó i els Centelles contra els Soler i els Vilaragut al Regne de València. La tensió va ser tal que el 6 de gener de 1407 va ser assassinat el governador de València Ramon Boil. Aquestos bàndols van anar tancant files al voltant dels possibles successors, ja que Martí l’Humà no tenia descendència masculina i ja tenia una edat el pobre home. De fet, feien bé de preocupar-se, perquè Martí I va morir el 31 de maig de 1410 sense descendència i sense haver designat un successor clar. Comença així una etapa fosca, violenta i tremendament conflictiva a la Corona d’Aragó: l’interregne, del que parlarem al següent article.”

Així acabava el darrer article que vaig publicar d’aquesta sèrie cronològica sobre la història del País Valencià. Vegen vostès, jo soc un home de poble, refranyer (encara que no massa malfaener) i diuen que allò que és promés, siga atés, així que allà vaig. Avui, benvolguda lectora, anem a parlar de una de les etapes més emocionants de la nostra història. Però, això sí, us ho advertisc, esta història és més enrevessada que una argilaga, així que pareu atenció (o no, cosa vostra és). Aquesta etapa no és altra que l’Interregne i el posterior Compromís de Casp.

Us pose en situació: A principis del s. XV, Mallorca i Catalunya vivien una certa calma política encara que una remarcable crisi econòmica. En canvi, Aragó i València estaven immersos al conflicte entre bàndols nobiliaris: Les bandositats (que ja s’han explicat al paràgraf introductori). Martí I, ja vell i malalt, va nomenar lloctinent d’Aragó el seu cunyat Jaume II d’Urgell, partidari declarat del bàndol dels Luna a les bandositats aragoneses, cosa que provocà fortes protestes per les autoritats i la noblesa del Regne. A més, el papa d’Avinyò, Benet XIII, estava en contra del comte d’Urgell perquè aquest era partidari del papa de Roma al Cisma d’Occident. Al principi, Martí va destituir Jaume, però l’any següent li va donar el títol de Governador General de tots els regnes, el càrrec més alt sols per darrere del propi rei. La cosa és que el Jaume este ho va fer malament del tot i dia sí dia no anava a plorar-li al Rei perquè els altres nobles li feien mobbing d’eixe. Damunt va el tio i en lloc de posar pau a les bandositats, recolza descaradament un dels bàndols. Com diguem a Cocentaina: Pa’ cagar-se i no torcar-se…

Damunt, el Rei estava ja ben major, però tenia un fill d’allò més polit que estava a Sicília “ensenyant-se” a ser rei, Martí el Jove. Es pensaveu que el tema successori estaria solucionat? HA! El 1409 va el xic i es mor d’unes febres. PLOT TWIST TOTAL. Per si fóra poc, al xicon este pareix que no li havien apanyat massa les dues dones amb les que s’havia casat, Maria de Sicília i Blanca I de Navarra, (primer una i després l’altra, clar) i no havia tingut cadells amb elles però sí en tingué dos amb dues amants sicilianes: Violant d’Aragó i Guzmán i Frederic de Luna. El corrent historiogràfic majoritari afirma que la intenció de la família reial era legitimar, poc a poc, el bastard Frederic de Luna. La cosa és que a la Corona d’Aragó un bastard mai havia arribat al tron (al contrari d’altres llocs com Castella) i, per això, s’havia de fer de manera dissimulada i legal. El Papa d’Avinyò, Benet XIII (que sols tenia el suport de Castella, Aragó i Escòcia) també desitjava el nomenament de Frederic com a successor de Martí l’Humà ja que un conflicte successori a Aragó podria fer que se li retirara el suport, ja que els dos principals pretendents al tron, Jaume d’Urgell i Lluís de Calàbria, recolzaven els papes de Roma i Pisa respectivament i es va acordar que l’1 de juny de 1410, es signaria el document que nomenava a Frederic hereu de tots els regnes de la Corona d’Aragó. Però, després de dos dies d’angoixa, Martí l’Humà mor el 31 de maig de 1410 sense haver deixat clar l’assumpte de la successió. SURPRISE! Hores abans de morir, uns quants membres de les Corts Catalanes (que es trobaven reunides en eixe moment) van preguntar al Rei si volia que la successió es decidira mitjançant la justícia i la seua resposta va ser Hòc (Sí).

Jaume II d'Urgell/NacióDigital
Jaume II d’Urgell/NacióDigital

D’aquesta manera, a la mort de Martí l’Humà, els pretendents a la corona eren: Jaume d’Urgell (membre de l’alta noblesa d’Aragó, besnét d’Alfons III el Benigne i cunyat de Martí l’Humà. Recolzat majoritàriament al Principat, Osca, Mallorca i la major part de València —sobretot la capital—), Lluís de Calàbria (Rei de Nàpols, duc d’Anjou i comte de Provença. Recolzat pels antiurgellistes encara que sols tenia set anys. Nét de Joan I d’Aragó, no obstant, sa mare havia renunciat als drets successoris per la qual cosa la seua coronació era jurídicament inviable), Ferran d’Antequera (Rei de facto de Castella davant la minoria d’edat del seu nebot Joan II. Era nét de Pere el Cerimoniós i, per tant, nebot de Martí l’Humà)¸ Alfons de Gandia (Duc de Gandia, sols rebé el recolzament de les seues terres), Joan de Prades i de Foix (germà petit de l’anterior, encara va tindre menys suport), Isabel d’Aragó (filla de Pere el Cerimoniós i germana de Martí l’Humà. Va ser descartada per ser dona) i Frederic de Luna (fill bastard de Martí l’Humà).

En circumstàncies normals, quan el rei moria, el governador general dels regnes (que sovint era el propi hereu) es posava al capdavant de la Corona fins que era coronat, però com en aquesta ocasió no hi havia successor, Jaume d’Urgell va deixar que cada governador “regnara” al seu regne: Els governadors de València i Mallorca (Arnau Guillem de Bellera i Roger de Montcada i de Lloria) eren urgellistes i els de Catalunya i Aragó (Guerau Alemany de Cervelló i Gil Ruiz de Lihori) antiurgellistes. La circumstància de que Catalunya fora l’únic Estat que tenia les seues corts reunides i a Aragó i València no es podien convocar degut a les Bandositats va causar que a finals d’octubre de 1410 tots els candidats a ocupar el tron hagueren enviat ambaixadors a Barcelona. El Parlament de Catalunya deliberà que calia convocar un Parlament General de tots els regnes, però l’augment de la intensitat de les Bandositats davant el buit de poder i, per tant, l’increment de la perillositat dels camins, feien inviable aquest Parlament General. A novembre, Ferran d’Antequera va desplegar tots els exèrcits castellans a la frontera valenciana i aragonesa, situació davant la qual Jaume d’Urgell va intentar entrar a Saragossa per ser coronat, però l’arquebisbe de la ciutat, García Fernández de Heredia, no li obrí les portes i el comte s’hagué de retirar a Balaguer.

El 8 de febrer de 1411, davant les pressions catalanes, s’inauguraren les sessions de les Corts d’Aragó a Calatayud, prop de la frontera amb Castella. Aquestes Corts decidiren convocar una reunió de les Corts Generals de la Corona i nomenaren una comissió de 9 membres per reunir-se amb catalans i valencians per fixar data i lloc. El 31 de maig de 1411, un any després de la mort del Rei, es clausuraren les Corts de Calatayud i s’acordà tornar a reunir el Parlament aragonés a Saragossa, capital del Regne. No obstant, el dia següent, l’arquebisbe de Saragossa era assassinat per homes de l’urgellista Anton de Luna, cosa que feu esclatar les tensions. Enmig d’aquesta situació, els antiurgellistes demanaren ajuda militar a Lluís de Calàbria però aquest es va mostrar incapaç, per la qual cosa se li retirà el suport en benefici de Ferran d’Antequera que començà la invasió castellana a Aragó i València. Per si fora poc, el papa Benet XIII excomunicà Anton de Luna i el seu seguici i amenaçà d’excomunicar tot aquell que li donara suport. Per aquest motiu, aquells que encara no tenien vincles massa forts amb els urgellistes o aquells que encara no havien triat bàndol, van donar suport a les autoritats legals del Regne que eren, majoritàriament, trastamaristes (favorables a Ferran d’Antequera).

Antequera
Ferran d’Antequera

La forta repressió de les forces castellanes a Aragó feren que Lihori i Cerdán (justícia d’Aragó) quedaren com a autoritats absolutes al Regne aragonés. Com no hagué un acord sobre la convocatòria de les Corts Generals, es decidí convocar de nou el parlament aragonés a Alcañiz, excloent a Anton de Luna i Juan de Valtierra, urgellistes. Les sessions s’inauguraren el 2 de setembre però com els camins eren vigilats per trastamaristes, els urgellistes no pogueren acudir-hi. A més, malgrat la insistència catalana, els exèrcits castellans no es retiraren. En aquesta situació tan compromesa, els urgellistes aragonesos decidiren reunir-se a un parlament paral·lel a Mequinensa però com ni hi va acudir cap autoritat aragonesa, aquest parlament quedà simplement com una reunió de revoltats. Diferent va ser la cosa a València, on els urgellistes es reuniren a Vinaròs comptant amb el governador del regne, n’Arnau Guillem de Bellera, mentre que el parlament dels trastamaristes, reunits a Traiguera, no comptà amb cap autoritat oficial. Els catalans presents al Parlament d’Alcañiz decidiren, junt amb els aragonesos, excloure de l’elecció del nou monarca els valencians (per motiu de les Bandositats) i els mallorquins i demanaren als urgellistes de Mequinensa que es reuniren amb ells, a la qual cosa es negaren si no era amb l’objectiu declarat de convocar un Parlament General. Vegem, per tant, que hi havia cinc parlaments reunits: Dos a Aragó, un de trastamarista (Alcañiz) i un urgellista (Mequinensa); dos a València, l’urgellista a Vinaròs i el trastamarista a Traiguera i un a Catalunya, únic estat que mantenia la normalitat institucional amb les Corts reunides a Tortosa.

Enmig de suborns, assassinats i ràtzies castellanes, arribà el 29 de desembre de 1411 una ambaixada francesa a Tortosa que proposa desqualificar de la carrera pel tron els dos pretendents que havien usat les armes (Jaume d’Urgell i Ferran d’Antequera) i proposaven Lluís de Calàbria (anomenat Lluís d’Anjou des de la mort de son pare) com a nou rei a canvi de fusionar el patrimoni de la Corona amb el personal del pretendent (els ducats d’Anjou i de Calàbria i el comtat de Provença). No obstant, la proposta va ser rebutjada ja que els dos grans partits (trastamaristes i urgellistes) ja estaven molt ben delimitats i que Lluís d’Anjou era partidari del papa de Roma i no del d’Avinyò.

El 4 de gener de 1412, el parlament d’Aragó amenaçà el de Catalunya d’actuar unilateralment i, fins i tot, d’una possible secessió si no s’enviava una comissió amb facultat per prendre decisions. La Corona es trobava a les portes d’una guerra civil però enmig d’aquell caos, el papa Benet XIII va proposar que, en lloc de convocar-se un Parlament General, es reuniren solament uns quants homes de cada regne per tractar l’assumpte successori. Així, el 15 de febrer, seguint el consell del Pontífex, es signà la Concòrdia d’Alcañiz. Al Regne d’Aragó, els encarregats de triar els seus tres representants van ser el governador general Gil Ruiz de Lihori i el justícia Juan Ximénez Cerdán. Sorprenentment, aquestos no sols presentaren els tres membres aragonesos, sinó també els tres catalans i els tres valencians i alertaren de que no acceptarien cap canvi a la llista. Els noms triats eren: Per Aragó Domènec Ram, Francesc d’Aranda i Berenguer de Bardaixí (els tres trastamaristes), per Catalunya Bernat de Gualbes (trastamarista), Guillem de Vallseca (urgellista) i Pere de Sagarriga i de Pau (neutral amb tendències urgellistes) i per València els germans Vicent i Bonifaci Ferrer (trastamaristes) i Gener Rabassa (urgellista). Malgrat l’advertència aragonesa, es va obrir una comissió a Catalunya per estudiar l’acceptació o no dels noms proposats. No obstant, la derrota urgellista a la batalla de Morvedre el 27 de febrer de 1412 (a la que va morir el governador de València), va provocar el trasllat de les corts valencianes trastamaristes al cap i casal, la dissolució del parlament urgellista de Vinaròs i l’acceptació catalana de les condicions imposades des d’Aragó, per por a una escissió de la Corona. Mallorca protestà per haver sigut marginada, els pretendents es queixaven de la unilateralitat i fins i tot els trastamaristes valencians es queixaren per no haver sigut consultats però, malgrat tot, es va acordar la data del 29 de març de 1412 per a iniciar les sessions al castell de Casp.

No obstant, el dia 22, els cinc compromissaris que ja es trobaven al lloc de les reunions (els cinc trastamaristes) van decidir començar a escoltar les defenses que els advocats dels pretendents feien dels seus drets dinàstics sense esperar a la resta membres de la comissió, que van anar arribant durant la setmana excepte l’urgellista Gener Rabassa, que va ser declarat boig (sospitosament) i es va triar el també jurista valencià Pere Bertran per ocupar el seu lloc. Primer es defensà la candidatura d’Alfons de Gandia, seguit per Ferran d’Antequera, Joan de Pares, Lluís d’Anjou i Jaume d’Urgell. Gràcies a la pròrroga que demanaren els compromissaris, també Frederic de Luna pogué ser defensat. Finalment, el 24 de juny de 1412 es celebrà la votació: Frederic de Luna no va obtenir cap vot (encara que Pere de Sagarriga li va reconèixer el dret sobre Sicília), Alfons de Gandia tampoc obtingué cap vot (encara que Pere de Sagarriga va dir que dubtava entre Alfons i Jaume d’Urgell i que el seu vot aniria per a aquell dels dos que obtinguera més vots), Jaume d’Urgell obtingué fou votat per Pere de Sagarriga i Guillem de Vallseca i, finalment, Ferran d’Antequera fou elegit nou Rei de la Corona d’Aragó amb 6 vots (Els tres aragonesos, el català Bernat de Gualbes i els germans Ferrer. Pere Bertran es va abstenir).

El 28 de juny es llegí la sentència a l’església major de Santa Maria de Casp i Ferran de Trastàmara va ser erigit monarca amb un discurs lloador per part de Sant Vicent Ferrer (ara, una cosa vos diré, amb aquestos “truquis” també guany jo un pleit). El 5 d’agost va jurar els furs i fou coronat a Saragossa, va inaugurar les Corts d’Aragó on donà les gràcies a l’alta noblesa pel seu suport i condemnava els urgellistes com a únics culpables de les Bandositats d’anys enrere. A la mateixa sessió, el comte de Benavente va protestar enèrgicament, arribant a afirmar que Ferran no tenia cap dret i que això havia sigut una invasió castellana amb col·laboració interna. Sabeu que va passar? Que al dia següent l’executaren (va començar fortet el tio Fernandín…). Açò serveix per veure quin va ser el talant de Ferran, autoritari (a la manera de la monarquia castellana) i poc acostumat al pactisme característic de la Corona d’Aragó, cosa que l’enfrontà prompte amb les Corts catalanes. Quant al seu gran rival, Jaume d’Urgell, primer va acceptar la derrota i li jurà submissió el 28 d’octubre de 1412 però, després va revoltar-se el maig de 1413, revolta que fracassà i el comte d’Urgell es rendí el 31 d’octubre del mateix 1413 i fou fet presoner.

Sant Vicent Ferrer
Sant Vicent Ferrer

Així començà una nova etapa a la Corona d’Aragó, caracteritzada per una part per una forta redistribució del poder econòmic i polític així com un fort renaixement cultural al País Valencià (el Segle d’Or) i, per l’altra, per l’aparició d’una fortíssima influència castellana que va anar augmentant amb els anys i que va conduir a la unió de facto amb Castella primer amb els Reis Catòlics, després amb la unió personal a partir de Joana la Boja (1516) i, finalment, a la conquesta castellana i l’abolició dels furs i costums de la Corona d’Aragó amb la derrota a la Guerra de Successió (1700-1715), creant-se oficialment l’estat unitari al que, encara a hores d’ara, pertanyem: El Regne d’Espanya.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca