Iran a la lluita per l’hegemonia regional

Qasem Soleimani, cap de la força Quds (la més preparada i influent de l’exèrcit iranià donada la seva afinitat ideològica amb el líder Khamenei) és des de fa uns anys un dels homes més populars de la república islàmica. Encarna tots els valors que un conservador li pot exigir i el món més reformista no li pot retreure res doncs, fins ara, el seu ascens dins l’escalafó militar ha vingut determinat per la lluita contra la droga i la guerra contra el Daesh. La recent escalada de tensió amb Israel assenyala que l’estratègia dels militars iranians, molt vinculada a la imatge de Soleimani, estava tenint èxit. La pregunta és: les pèrdues humanes i els bilions de dòlars gastats estaran a l’altura dels guanys polítics? I aquests resistiran en cas d’una hipotètica intervenció nord-americana?

Els analistes tendeixen a classificar la diplomàcia iraniana segons dos vessants: una de pragmàtica i una d’ideològica. La primera respon a la necessitat d’un país de més de 80 milions d’habitants i amb el control de grans reserves de petroli i de gas de fer sentir la seva influencia (vendre els seus productes entre altres coses); en aquest sentit, la fragmentació d’Iraq i la inestabilitat política de països com Egipte li han obert moltes portes. La segona vessant és ideològica i respon a la pretensió de la república (fundada el 1979) d’exportar el seu model religiós: així trobem nombroses mostres de suport (econòmic i polític) cap a causes aparentment estèrils estratègicament com Palestina, el Sàhara Occidental o el xiisme nigerià.

Donat l’aïllament internacional i la volatilitat de la regió (pràcticament tots els seus veïns tenen greus problemes amb el terrorisme), l’Iran s’ha hagut de servir de les forces armades per a garantir la supervivència de governs amics. Aquest exèrcit es divideix en dues branques, cada una de les quals té forces navals, aèries i de terra: l’artesh (més de 400,000 soldats) i el sepah (120,000 soldats; però amb millors dotacions tecnològiques). En tots dos casos, bona part del seu personal prové de joves que fan la «mili» (de dos anys de duració); si bé el sepah (creat el 1979 per a protegir la república islàmica), donada la seva influència social i potestat per actuar fora del territori iranià, se’l considera internacionalment com una força irregular (els seus integrants no tenen permès demanar un estatus de refugiat en certs països). Avui dia, existeix una competició entre l’oficialitat del sepah i el clergat pel control dels sectors estratègics i per la direcció de la política exterior.

A més del pols que sosté amb Israel (amb un fort contingut ideològic), l’Iran competeix amb l’Aràbia Saudita i amb Turquia en la lluita per controlar l’Orient Mitjà. Cadascun dels països, al marge de la seva identitat ètnica o política, busca afinitats en una regió on qualsevol pas enrere és vist com una potencial amenaça a la seva pròpia existència. Així, quan el candidat d’un d’ells és derrocat, immediatament apareixen potencials hereus finançats pels altres països.

Un dels fronts de batalla on l’Iran ha sabut rendibilitzar millor la seva posició ha estat al Iemen, país de la península aràbiga atrapat en una guerra civil des del 2014 i que els saudites van empitjorar en intervenir-hi el 2015 amb la voluntat de posar tota la península sota el seu control. Si bé sembla obvi que l’Iran ha finançat la milícia Huti, el fet d’utilitzar a tercers en l’entrega d’armes ha impedit que ni el rei Saud ni els EUA poguessin demostrar la seva implicació. Contra tot pronòstic, els hutis han resistit la pressió saudita durant anys, així com la deserció de Saleh, un dels seus majors partidaris (que ho pagaria amb la vida en un tiroteig a Sanà el desembre de 2017); però, l’avenç dels seus enemics sobre el port de Al-Ḥudayda amenaça amb aillarlos totalment de l’exterior.

L’Iraq, un país antagonista en l’època de Saddam Hussein, ha estat durant els darrers anys sota la influència de l’Iran. A la resistència contra els EUA, el clergue Muqtada al-Sadr rebé finançament per a armar les seves milícies xiïtes i quan es consolidà el sectarisme al país, el govern iraquià de Maliki intensificà els acords amb l’Iran. La pèrdua de Mosul el 2014 amb l’aparició del Daesh suposà la caiguda en desgràcia de Maliki i l’ascens al poder d’Abadi, un xiïta que tant confraternitzava amb els EUA com amb l’Iran. Per a poder guanyar la partida als nord-americans, el sepah i la força Quds de Soleimani s’implicaren a fons en la formació de les milícies progovernamentals i foren fonamentals en la reconquesta del país. Tot apuntava que l’Iran podria recollir tranquil·lament els fruits de la seva inversió però, a les darreres eleccions iraquianes (12 maig 2018), una coalició nacionalista de Muqtada al-Sadr i els comunistes es va imposar a l’expresident Abadi i al candidat pro iranià. El clergue xiita ha promès lliure l’Iraq de tota influencia estrangera… està per veure si se’n sortirà.

El punt del taulell més delicat és ara per ara Síria: tant pels enormes riscos que comporta una topada amb una altra potencia, i pel fet de ser una intervenció molt impopular entre la població iraniana. L’entrada a la guerra de Rússia el 2015 i els acords d’aquesta amb EUA amenaçaven de apartar l’Iran, amic de Baixar Al-Àssad des del començament, a un segon pla. Els acords d’Astana de 2017, en els quals participaren Turquia i els seus aliats sirians, possibilità l’entesa entre les dues potències regionals pel repartiment de Síria en zones d’influència: un fet que quedà evidenciat a començaments del 2018 quan l’exèrcit turc atacà els kurds sirians mentre el govern de Damasc ho feia sobre els rebels de Guta. Després d’anys d’hostilitat, Al-Àssad i el sepah havien pogut comprar la neutralitat turca en la guerra civil.

Mapa-Poltico-del-Oriente-Medio-2008

Els qui no guanyaren res dels acords d’Astana foren Israel, l’Aràbia Saudita i els seus aliats sirians locals. La guerra civil siriana semblava haver fragmentat el sistema d’aliances impulsat per Iran contra els seus rivals, si bé en els darrers mesos, tot i l’evident esgotament de les parts implicades directament al conflicte, s’havia pogut salvar. Després d’haver intentat forçar un gir polític favorable, el príncep hereu saudita veié com a les darreres eleccions del Líban (6 maig 2018), la població donava suport a l’organització xiïta Hesbol·là, fonamental en la defensa del govern de Damasc. Israel, conscient que la supervivència de l’eix Hesbol·là-Al-Àssad-Iran és una amenaça per a la seguretat de la seva frontera nord, llança una sèrie de bombardejos sobre bases iranianes a Síria i preparà novament els seus tancs per a la guerra, cap al Líban o cap al sud de Síria.

Amb una Turquia més preocupada per frenar una possible guerra civil que per estendre la seva influencia a la regió, els exèrcits d’Iran han pogut centrar els seus objectius sobre l’Aràbia Saudita i Israel, desplegant les seves xarxes al Iemen, Iraq i Síria com si fos una potència mundial. La crisi econòmica i l’hostilitat de l’administració Trump amenacen de fer trontollar tot l’esquema estratègic de l’Iran i en convertir Qasem Soleimani, l’heroi nacional, en el causant del desastre més gran de la història. La pregunta que ens hem de fer és: una retirada d’Iran d’aquests fronts de batalla milloraran la seva situació a la regió o només serviran perquè els seus rivals regionals l’ataquin directament?

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca