Els catalans no tenim pàtria

Saturnino Domingo i Domingo sense saber-ho va ser immortalitzat per Tísner a les seves memòries (Viure i veure; quatre volums). Era xofer durant la Guerra Civil, l’escriptor i ninotaire el va agafar per anar al front d’Aragó des de Barcelona. Saturnino va demanar de parar a Viladrau per dir adéu a la seva filla i a la seva dona, refugiades allà. La filla no arribava als dos anys. Tísner i Saturnino es van posar a plorar. El xofer tenia una empresa de taxis, creada abans de la guerra i que la va sobreviure. Saturnino va construir un edifici a Sants on ara viuen part dels seus descendents. Va poder ser propietari del seu sostre, quan va arribar a Barcelona no en tenia.

Els últims anys de la seva vida van ser dramàtics. Els va passar malalt de càncer, cuidat per la seva fidel família. Saturnino va néixer en un poble desolat de Terol; Arroyofrío. De cinc germans, dos van emigrar a Borriana i dos més a Barcelona. L’últim es va quedar a la casa familiar fins que els altres li van pagar un pis on poder viure a Barcelona i així poder deixar de pasturar remats per unes glaçades muntanyes. Saturnino va fer el trajecte Terol-Barcelona caminant. Per menjar ell i el seu germà caçaven insectes i els posaven a les sopes de les fondes, la cortesia obligava a l’hostaler a servir un altre plat. A Barcelona venia diaris inventant-se les notícies que hi apareixen. No content dels esforços demagògics de l’editor, ell creava els titulars que creia més oportuns en funció del públic que tenia.

Casa seva sempre estava oberta per qui acabava d’arribar a Barcelona. En una memorable ocasió va convidar al sopar de Nadal dos capellans nouvinguts. Dins la sopera hi va posar dos coloms vius i va demanar a un dels religiosos que servissis l’escudella. Els dos coloms van sortir disparats sobre la cara, el cos i les mans del capellà. Encara riuen.

Saturnino Domingo i Domingo era el meu besavi. Jo tinc els dos cognoms catalans. De fet el seu és el primer “castellà” que tinc, en sisena posició. Ell sempre va respectar la llengua i els costums catalans. Deia que si aquesta terra li havia donat la possibilitat de prosperar, perquè no havia de respectar els costums del lloc on estava? Va ensenyar el català als seus dos fills, ell no el parlava, però sempre el va entendre.

El fet de tenir la seva sang en les meves venes em fa menys català? Aquest és un debat estúpid. Si ens creiem de veritat republicans, el valor de la nostra sang no té importància. Allò que volem ser col•lectivament sí.

La seva història és la de centenars de milers d’emigrants, va arribar a Barcelona per prosperar. Catalunya va permetre allò que Terol li negava. La nostra nació és això. Una aventura en l’expansió material i espiritual dels seus membres. La nació, la res pública, només creix quan ho fan els seus ciutadans lliures.

La identitat catalana no es basa en deutes de sang. No es basa en la cultura, sinó en la voluntat de compartir una ideologia. La ideologia de l’expansió material i espiritual de la nostra comunitat. Els catalans, llavors, no tenim pàtria. Tenim una ideologia que ens uneix, la ideologia del progrés material i espiritual.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca