Imatge del trasllat des de l'Aquarius als vaixells de la guàrdia costanera i la Marina italiana el 12 de juny del 2018. ACN

L’Aquarius ha obert un cop més la capsa de trons dels refugiats. No és pas el primer cop. El debat sobre l’acollida de persones que fugen de la guerra, la misèria o la persecució fluctua a cop d’escàndols humanitaris mediàtics. En aquest cas ha sigut deixar 630 persones rescatades a alta mar a la deriva durant nou dies sense saber on anirien a parar. A principis del 2015 va ser el naufragi d’un vaixell amb 700 persones al canal de Sicília el que removia l’estómac dels europeus (pocs dies després els estats membre acordaven triplicar els fons per patrullar el mediterrani). O al setembre del mateix any també ho va ser el petit Aylan Kurdi (poques setmanes després la UE aprovava l’ara fallit sistema de quotes de refugiats).

Minicimera exprés

Però no ens enganyem. L’Aquarius ha reobert les ferides, però no és el detonant de les presses per pactar noves mesures migratòries i d’asil d’aquesta última setmana. L’ultimàtum dels socis bàvars de Merkel al seu govern per arribar a un acord europeu sobre migració és el culpable de l’organització a correcuita d’una minicimera extraordinària aquest diumenge amb un grup de 16 estats membres de la UE per trobar un principi d’acord sobre la gestió dels refugiats que puguin vendre amb força a la cimera oficial de la setmana que vinent. Inicialment inclús es preveia una trobada més reduïda perquè el president de l’executiu europeu, Jean-Claude Juncker, no va convidar ni tan sols a Bèlgica. És a dir, com si fan una festa a casa teva i ni t’avisen ni et conviden. Un nyap diplomàtic en tota regla que, no només deixa de costat al grup hostil de Visegrad (Polònia, Hongria, República Txeca i Eslovàquia), sinó que, a més, es va oblidar del Benelux, fundadors del projecte europeu.

Externalitzar el problema

Els refugiats són el plat únic d’una minicimera que vol tornar a posar pedaços a la crisi política que fa anys que arrossega la UE. El gran focus de disputa, el sistema d’asil europeu, s’intenta enterrar amb propostes ad hoc que apareixen com bolets cada cop que els socis europeus necessiten recosir ferides per la gestió desigual dels fluxos migratoris i no hi ha consens. L’anomenat mecanisme de Dublín ha fallat en el seu disseny amb les entrades puntuals de contingents destacats de refugiats perquè l’estat on posen primer els peus s’ha d’encarregar de gestionar sol la seva petició d’asil. És a dir, un sistema que brilla per la falta de solidaritat comunitària que a Brussel·les tant li agrada vendre com la pedra angular del projecte europeu. Si bé Itàlia coincideix amb Àustria o Visegrad en el blindatge de fronteres i l’externalització dels refugiats, Roma encara exigeix aquesta solidaritat que el bloc de l’est nega.

La reforma de Dublín és l’eterna assignatura pendent de la UE. Fa dos anys que les presidències rotatòries fracassen a l’hora d’intentar fer-hi canvis i no sembla que Bulgària tingui més sort perquè la proposta actual sobre la taula – imposar quotes obligatòries només quan es produeixin arribades multitudinàries i sobtades- no contenta ni a Itàlia ni a Hongria. A falta de consens, la via escapatòria és una iniciativa que externalitza la gestió dels demandants d’asil al Nord d’Àfrica. És a dir, crear camps de refugiats on destriar aquells elegibles per beneficiar-se de protecció internacional a la UE. Un pedaç que pot calmar els governs xenòfobs i antiimigració però que no afronta el problema del desequilibri entre estats membre en l’acollida de refugiats que ja hi ha a la Unió Europea.

COMPARTIR