Parlament de Catalunya / @JuntsXcat
Parlament de Catalunya / @JuntsXcat

Per comprendre on estem i on cal anar, és indispensable fer-nos les preguntes pertinents, posant la bombolla de Twitter en silenci per passar a debatre documents. Cal pensar a mitjà termini com tornar a desbordar, canviant rígids fulls de ruta per línies de conflicte a desenvolupar de manera més o menys oberta amb l’Estat. Recuperar consensos entorn les lleis socials tombades pel TC, promoure campanyes de boicot a l’IBEX-35, muscular el republicanisme al món del treball o internacionalitzar la causa dels presos exiliats; pot servir com a palanca per obrir esquerdes al mur del règim del 78.

El republicanisme és, ha sigut i serà un moviment plural, divers i complex. En el seu si conviuen no només diferents postures ideològiques, sinó infinitats maneres de comprendre republicanisme com a tal. Per tant qualsevol anàlisi reduccionista o binari de la realitat serà absolutament fal·laç. Si res és negre o blanc, és important intentar respondre a preguntes com les següents: Si hi ha independentistes que a les municipals voten a comuns i a les espanyoles a Podem, per què no hi pot haver federalistes i fins i tot unionistes que a les catalanes votin partits republicans? Fent un paral·lel amb el cas valencià, com pot ser que Compromís desbordi electoralment l’espai polític del valencianisme?

Per sort a Catalunya no tothom vota exclusivament en funció de l’eix nacional: Moltíssima gent pot voler votar en funció de l’eix social, les polítiques econòmiques o simplement la gestió política. Més enllà de grans moments de socialització política (com l’1 d’octubre o altes dates importants) que puguin fer augmentar les esquerdes en el bloc unionista, l’única opció per augmentar la massa republicana és deixar de posar el focus constant en l’eix nacional, desnacionalitzar el discurs republicà, i posar una part del focus en la gestió del dia a dia. Efectivament molts em titllareu d’autonomista. Tanmateix jo us responc: No fa el SNP dia si dia també autonomisme? No fa el Sinn Féin dia si dia també autonomisme, al participar al govern de Stormont amb els partits unionistes?

Històricament l’independentisme català i als Països Catalans mai ha renunciat ni al gradualisme ni al mentrestant. Cal comprendre que ara per ara la correlació de forces és la que és i no tenim, ni de lluny, el múscul i els recursos per imposar una sortida unilateral (tot i que mai cal descartar-la com opció estratègica). La idea central del Govern i de molts de nosaltres de forçar una taula de negociació amb Europa i l’Estat després de tensar la corda l’1-O o el 27-O, s’ha anat en orris des del moment que no hem sigut capaços de constituir una república de facto. Sense república de facto no hi ha percepció del problema per part d’Europa, i conseqüentment, és molt difícil fer seure a l’estat a negociar.

Tanmateix cal persistir i ser optimistes. Hem de preparar-nos per la propera finestra d’oportunitat. Les crisis econòmiques tenen cada cop cicles més curts, i cada dia es visualitza una major fatiga del règim del 78. Això ens obliga a estar més i millor preparats per al proper embat, i és en aquest punt on pren força el mentrestant. Defensar postures del tot o res ens debilita enormement. Per tant cal seguir disciplinadament al peu del canó sense oblidar que el fiasco de l’Espanya centralista és una maquina de crear separatistes. Cal guanyar el proper assalt. No oblidem que si bé els revolucionaris russos van fracassar el 1905, triomfaren el 1917.