El Parlament europeu en un moment de la votació / @Europarl_ES
El Parlament europeu en un moment de la votació / @Europarl_ES

Nervis entre l’elit europea. Els canvis d’última hora a Itàlia i Espanya a un any de les eleccions europees del 2019 inquieten l’status quo europeu. Gràcies a unes majories equilibrades entre populars i socialistes els partits tradicionals s’han acostumat a tenir la paella pel mànec controlant la maquinària burocràtica de Brussel·les i dirigint el rumb polític del vell continent. El PP acaba de perdre el seu feu espanyol i els socialistes l’italià. I, si bé Sánchez és socialista, a ningú se li escapa que té uns suports dèbils.

L’enginy de l’establishment es rovella a poc a poc amb els nous aires liberals, populistes i extremistes que bufen a Europa. Ja en les passades eleccions el control dels dos grans blocs, Partit Popular Europeu i Socialistes Europeus, sobre l’Eurocambra va decaure passant d’ostentar més del 60% dels vots a esgarrapar poc més del 50%. En aquell moment ja es temia per la forta entrada dels euroescèptics però, tot i els bons resultats de l’extrema dreta polonesa, es van quedar a mig camí. Ara podrien rematar la jugada.

Extrema dreta, euroescèptics i liberals

Els nous intrusos a les cancelleries europees no auguren bons presagis per als partits tradicionals ni per a l’europeisme. Amb un dur discurs contra els immigrants, en els últims anys l’extrema dreta ha aconseguit infiltrar-se als governs d’Àustria, Bulgària, Finlàndia, Letònia i Itàlia com a socis de govern i domina el discurs polític dels executius ultraconservadors d’Hongria i Polònia. Eslovènia es pot sumar al club després de l’últim èxit electoral d’un partit antiimigració. La sacsejada de l’eurocepticisme italià tampoc és una bona notícia per a Brussel·les. El gran risc ara per a la gran coalició és que aquests nous corrents populistes siguin realment capaços de mobilitzar l’electorat a les europees del 2019.

A banda d’això, Macron -la versió moderna del rei sol francès- va sobrat d’ambicions i es proposa entrar per la porta gran de l’Eurocambra. Falta per veure si la seva marca serà prou potent com per arrossegar vots més enllà de França i fer una aliança paneuropea liberal que pugui liderar una renaixença europea erosionant la gran coalició tradicional.

Macron al Parlament europeu / @EmmanuelMacron
Macron al Parlament europeu / @EmmanuelMacron

El gran interrogant obert és fins a quin punt aquesta macedònia de nous partits -amb formacions d’extrema dreta i d’esquerres, ultraconservadors, populistes, antiestablishment i nacionalistes- sumat al fenomen Macron podran trastocar o no l’status quo europeu.

Trencar la dinàmica partidista tradicional al Parlament Europeu no necessàriament ha d’implicar un gir de 180 graus en les polítiques de la UE perquè els estats continuaran amb les seves prerrogatives. Una cambra fragmentada podria de facto traslladar encara més poder polític a les capitals europees davant del risc de bloqueig institucional. Tanmateix, la capacitat de l’establishment actual per contenir un possible gir polític no impediria però que el panorama polític del vell continent, sigui quin sigui, quedi retratat en aquestes eleccions.

Futur lligat

El sentiment general és que s’obre una nova fase del projecte europeu a partir de la sortida del Regne Unit a finals de març del 2019, i la vella guàrdia ja està nerviosa per la incertesa electoral. Merkel ha començat a pressionar per tal que s’aprovi el marc financer plurianual de la UE (un acord pressupostari que marca els límits de despesa a partir del 2020 i les prioritats polítiques) abans dels comicis. Això suposaria, en part, lligar les mans del futur executiu europeu escollit per la nova Eurocambra i les cancelleries del moment. Ara bé els hi queden menys de 12 mesos, tot un repte per una Unió precisament poc coneguda per la seva agilitat i rapidesa i que, ara a més que mai, s’enfronta a la dificultat afegida d’haver de conjugar els cada cop més dispars interessos dels europeus.

COMPARTIR