“Cultura i ciutat: Diàleg sobre creació a Barcelona” ha estat un debat organitzat per l’equip de Primàries Barcelona. El moviment impulsat pel filòsof Jordi Graupera organitza el primer debat públic centrat en la cultura i el seu desenvolupament. Però més concretament en els creadors culturals. Els ponents: Eugènia Broggi, Maria Cabrera, Ramon Faura, Xavier Basiana; Mireia C. Saladrigues i Estel Solé, van debatre ahir sobre la relació de l’artista i la societat, així com l’encaix i l’èxit econòmic del sector.

Entre el públic s’hi van poder trobar a personalitats del món cultural i periodístic de les diferents ales del moviment republicà. Joel Joan, Oriol de Balanzó, Ferran Mascarell, Txell Bonet, Bernat Dedéu, Joan Safont, Marina Porres, Jenn Díaz, Oriol Broggi, Sergi Belbel, Laura Borràs, Jaume i Jordi Banacolocha, Maria Bohigas, Núria Hosta. Un llarg etcètera de personalitats convocades, no per donar suport a una idea partidista, sinó per debatre i fomentar l’intercanvi d’idees: “L’objectiu no és fer confluir res, al contrari el que proposem és que l’enfortiment d’un espai provoqui la necessitat de què un altre espai respongui amb una altra proposta millor o més forta. El xoc de diferents perspectives fa que les idees siguin més fortes. És veritat que el debat d’avui era quelcom molt bàsic, no és un debat de propostes o de concreció i això és perquè estem en una fase de diagnosi. Estem mirant d’apropar-nos a diferents sectors de la societat, per activar la mena de conversa que fan possible entendre millor que està passant, per tal de millorar les nostres propostes”. Com explica Jordi Graupera un cop acabat l’acte.

Qui ha de prevaldre, el ciutadà o el creador?

En el si del debat es van poder veure dues tendències. La primera convertia les necessitats materials immediates dels creadors en causes universals. D’aquesta manera la precarietat de l’artista es convertia en un exemple de la precarietat de la societat. Una societat incapaç de donar als seus millors els recursos per poder crear amb llibertat. “Si jo no m’hi puc dedicar, és que no hi ha sector cultural a Barcelona” asseverà Estel Solé. En aquest sentit durant una part important del debat es va estar qüestionant la subvenció de la cultura per part de l’estat, que tendeix a subvencionar les estructures de producció i no els creadors. Maria Cabrera va fer atenció en la normalització de la precarització del sector. En aquesta tendència de raonament es va posar èmfasi en la figura del creador en depriment del ciutadà.

Les condicions materials afecten la creació? Pregunta Jordi Graupera a Estel Solé. La dramaturga respon: “he posat la ràbia estructural en els meus personatges”.

L’altre corrent de pensament que es va explicitar ho va fer en veu de Ramon Faura. El seu plantejament implicava fer fortes les estructures socials que permeten la cultura, per tal de possibilitar-ne l’accés a grans capes de població. En aquest sentit, el músic, arquitecte es preguntava si no era anacrònic donar tanta importància al creador. Faura explicitar-ho amb una metàfora. Si hom va a la carnisseria, entén que una botifarra té un valor nutricional X i la necessita per alimentar-se. En el cas de la compra d’un quadre és diferents. No es poden calcular exactament els seus beneficis, això ens fa dubtar del valor de la seva compra.

Txell Bonet va intervenir al debat defensant aquesta posició, el seu plantejament donava importància a les condicions materials dels ciutadans, afegint que a més riquesa, més cultura, ja que hom se la pot permetre.

Un debat necessari

Al torn de preguntes Oriol de Balanzó aixeca la mà i felicita a l’organització, els assistents i els ponents pel debat. Des de la discrepància política s’ha parlat de cultura. “Tot el projecte que estic posant en marxa és per no dependre d’anàlisis brillants d’individus en concrets. Justament que la suma de perspectives ens cancel•li els punts cecs que podem tenir i per tant que anem a projectes d’intel•ligència col•lectiva.” contextualitza Graupera.

Els creadors, ciutadans imprescindibles segons el filòsof: “Hi ha un cert complex a l’hora de parlar de gent diferent, alguns millors que altres i això encaixa poc amb la cultura democràtica que tenim. Ens acomplexa parlar de genis. Per tant són els últims a rebre visibilitat i recursos (això forma part del problema) i el problema de fons que és que hi ha una crisi cultural profunda a la nostra ciutat i país. Hi ha una carència d’instruments culturals que ens serveixin per explicar-nos a nosaltres mateixos quin lloc ocupem al món. Per produir la mena de cultura que ens pot fer més rics, més pròspers més talentosos. Aquesta crisi s’explicita en l’independentisme. Una cultura que cada vegada és de pitjor qualitat. Basada en idees d’unitat, amb un cert folklore, alguns tics autoritaris i una percepció de nosaltres mateixos basada en l’auto engany. Necessitem urgentment que els nostres creadors pensin com pensin, per produir la mena d’instruments que ens permetin articular el conflicte i el conflicte amb nosaltres mateixos d’una manera que ens faci lliures d’entrada. Això ens farà políticament més lliures”.

La sort de Primàries Barcelona és quelcom que el temps descobrirà. La seva voluntat és tan radical com intel•ligent. L’oratòria de Graupera concisa i veritable ensenya la realitat al seu lector o oient. Les seves intencions xoquen amb els aparells dels partits “tradicionals” avesats a uns mecanismes que no són els del filòsof. D’altra banda, durant tot el debat es va qüestionar la figura subvencionadora de la cultura per part de l’administració, tenyint el debat d’una certa òptica liberal. Davant les novetats polítiques a la ciutat potser el millor és aplicar l’estratègia del wait and see. Quin serà el seu futur? Ho descobrirem els pròxims mesos.