És igual el nom, és el càrrec. La campanya de desprestigi contra el president Quim Torra ha traspassat les línies vermelles de la discrepància política. L’acció i reacció del poder polític i mediàtic unionista s’emmarca en la imperiosa necessitat nacionalista de deshumanitzar l’adversari, una estratègia prou coneguda en els espais de pensament autoritari on la bandera i l’himne són sagrats.

Avui és Quim Torra, però abans ho fou el president Puigdemont i tots els membres del Govern legítim. L’atac sobrepassa la confrontació política i s’instal·la en els espais familiars per destruir tot el que es trobi per davant. Pots coincidir o rebatre el pensament i la proposta política del teu adversari, però mai replicar des de l’odi i la confrontació. Deshumanitzar és, senzillament, exhibir la teva manca d’argument i projecte polític. És un clam per l’expressió més primària.

L’odi amb el qual s’envolta aquest nacionalisme espanyol, disfressat de patriotisme, ha residualitzat la política de l’Estat en una batalla per veure qui aixeca més amunt la bandera i qui brama més contra els republicans. Una estratègia irresponsable i amb efecte bumerang. L’extrema dreta surt al carrer amb un sentiment d’impunitat esfereïdora, sense cap altra límit que el de la impunitat judicial, política i mediàtica que els acompanya. Obliden que es mouen pels sentiments més barroers i per l’eslògan més radical. Només cal que Sánchez i Rivera es desplaci un mil·límetre perquè els qui avui agredeixen els qui llueixen llacets aleshores es girin contra ells.

Deia Pablo Iglesias que l’independentisme ha despertat el feixisme espanyol. No ha despertat, sempre ha estat alerta que algú els interpel·les. Avui ho fan tres partits d’abast estatal, PP, PSOE i C’s. Deshumanitzar l’adversari és el primer pas cap a la barbàrie. La mateixa que Torra caricaturitza amb la bèstia que quan sent parlar català sua i brama per la intolerància que el mou.