Tom Wolfe és un escriptor o periodista que mai coneixeré, però amb el que he viscut intimament. El seu “Nou Periodisme” és allò que porto intentant imitar des de fa 4 anys de forma histèrica. És allò que va escriure na Mercè Vila un dia a Núvol i em va fer sentir gelós del seu estil. Un estil que també podem veure en Kiko Amat i en tan pocs llocs, com els que són capaços de descobrir els editors de les seves corresponents redaccions. Però el lector submergit en els diaris del diumenge, descobreix els reportatges de Bru Rovira, i llavors creu que encara hi ha nou periodisme autèntic. Però som orfes de les lluites de vanitat i intriguis del poder, així com del sentit de l’humor i del cinisme que caracteritzava a Tom Wolfe.
A l’últim curs d’Història de l’Art, Inmaculada Julián em va impartir Art de les Segones Avantguardes. A la bibliografia va posar The Painted Word de Tom Wolfe. Vaig estar dues setmanes parlant amb Tom Wolfe íntimament. Sabia que no ens coneixeríem. La primera escena del llibre ens explica com es submergeix en el New York Times dominical. En aquell punt comença la seva crítica total a l’art de les Segones Avantguardes. Se’m va obrir un món. Vaig tenir ganes d’escriure. De dir la meva i retratar la realitat del meu voltant, on galeries i artistes, així com amateurs de l’art s’esforcen per fer la de recerca de la vanitat una professió. I on de tant en tant, l’art autèntic treu el cap.
El 2014 vaig conèixer a Joan Solé (director d’aquesta publicació) ell em va dir que llegís a Tom Wolfe, que volia que escrivís nou periodisme a Revista Mirall. M’ho va dir a la terrassa d’un bar de la plaça Comas. Només per la impressió que em va fer The Painted Word el vaig seguir sense pensar-m’ho en la seva aventura. Quatre anys després m’ho repeteix cada vegada que em veu a la taula de la redacció gandulejant. Per això sempre sortim de la redacció i intentem mimetitzar-nos en allò que volem descriure o explicar. Dins d’una andana d’AVE o en un racó recòndit de Catalunya, a la caça de notícies que mostren la història del nostre present, no dóna treva.
Sempre he volgut escriure com Tom Wolfe. No ho he aconseguit. Les seves cròniques no són cròniques. Són una veu que t’explica la intimitat d’un personatge públic, que el despulla sense pietat a l’arena pública. Aconsegueix fer de la captatio benevolentiae el mateix escrit en la seva totalitat. Escriu tal com veu l’acció. Llargues descripcions sobre la vestimenta de mascles i femelles, que ara serien entesos com a comentaris masclistes. Descripcions de bobos que ara generarien denuncies, escenes quotidianes vistes des d’un mirall secret.
Caçar les notícies, tenir intuïció, submergir-se en el context per elaborar una peça que tingui alguna qualitat estètica és clau per tal d’elaborar un text de nou periodisme. En quants periodistes que reivindiquen el nou periodisme, als seus articles ni sabem l’olor del lloc on han anat? De fet no sabem ni quin català s’hi parla, ni que va passar abans o després. La majoria no pot ni simular que allò està dictat segons el que l’editor vol que pensi l’audiència. Si hem de seguir l’exemple de la majoria de columnes o cròniques del país, podríem pensar que parlen del país del costat. Només la coneixença dels conspiradors bizantins que protagonitzen la crònica ens fan entendre que l’acció passa a l’Estat Espanyol.
Quan llegim a Tom Wolfe, els que mai hem estat a Nova York, el coneixem i sabem com hem de parlar per entrar en els cercles elitistes, o quina roba hem de vestir per ser acceptats en alguna banda de maleantes. Converteix les cròniques periodístiques en autèntics retrats de certs moments i certs personatges. Potser per al final només per descriure’s a si mateix.
Tom Wolfe és un periodista al qual mai coneixeré, però amb el que he intimat. És la persona que m’ha fet tenir la feina que tinc ara, alhora que és l’únic culpable d’estar sempre insatisfet amb allò que escric. El recordaré sempre que escrigui, ja que les meves paraules no deixen de ser una mala còpia d’allò que ha fet ell.