Figures Republicanes (III): Francesc Layret

Enguany que el Departament de Cultura dedica l’any a Maria Aurèlia Capmany és bo recordar l’obra de teatre que, de manera conjunta amb Xavier Romeu, l’escriptora i activista va dedicar a l’assassinat de Francesc Layret i Foix (1880-1920), Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret (1971). En el procés de documentació d’aquest article vaig topar amb la versió televisiva que va oferir els estudis catalans de TVE i que, reconec, m’ha fascinat, i recomano vivament els lectors que la mirin en aquest enllaç. No és cap casualitat dedicar l’any cultural a una de les millors escriptores catalanes del segle XX, que certa incapacitat de fixar un cànon literari decent –i rancúnies de capelleta- havia decidit empènyer vers un segon plànol. En un moment en què el feminisme sembla voler aixecar-se contra la involució a tots els nivells d’aquests darrers anys, el tractament intel·ligent dels personatges, els diàlegs brillants, l’ambició literària, fa que rellegir l’autora sigui una excel·lent manera de rebel·lar-se contra els mateixos de sempre: aquells qui reprimien obrers fa cent anys, i aquells que reprimeixen la ciutadania en aquests dies.

Com planteja encertadament Capmany i Romeu a principis dels setanta, i com s’accepta comunament entre el col·lectiu dels historiadors centrats en aquests àmbits, l’assassinat de Layret, un fred 30 de novembre de 1920 no fou a l’atzar. Més aviat fou l’intent planificat de dinamitar el pont entre una classe obrera combativa, autònoma i de caràcter llibertari i unes classes mitjanes republicanes que combatien tant un estat repressor com unes elits locals temptades pel feixisme emergent arreu d’Europa, i irresponsables en la manera de gestionar el problema social. També era una d’aquestes accions desesperades per tractar de salvar una monarquia que feia aigües, en un règim de Restauració terminal. La seqüència dels fets és ben coneguda i documentada. En el moment que es coneix la detenció i deportació cap a la presó de Maó de diversos centenars d’activistes socials decretada pel governador civil Martínez Anido, entre els qual hi ha Salvador Seguí i Lluís Companys, amic íntim i company d’aventures polítiques, la dona d’aquest darrer corre a demanar ajut a Layret. Cap a les sis de la tarda, quan aquest es disposa a intentar impedir-ho –com Companys, és advocat, i a més és diputat a Madrid-, un jove de vint anys, Fulgencio Ver, pistoler de la patronal, li dispara set trets, la majoria dels quals al cap (per cert que Ver, ni cap altre, seran perseguits pel seu acte, segons el que explica l’escriptor Andreu Martín).

Layret era ideòleg i home d’acció. Un dels republicans més intel·ligents que entre la confusió de les primeres dècades del segle, entre els diferents corrents de republicanisme i catalanisme, opta per un nacionalisme amb accent obrer. Hem d’entendre que en aquella època els eixos catalanisme-espanyolisme i classe obrera patronal generaven un cert caos polític difícil d’interpretar per als historiadors, i per als observadors coetanis. La classe obrera barcelonina havia estat temptada pel lerrouxisme que sabia explotar el conservadorisme carrincló de la Lliga. Tanmateix, ja a la Revolució de 1909 se’ls va veure el llautó, i com el Rivera contemporani, l’aparença dissimulava un protofeixisme nacionalista al servei de Madrid. Per contra, Layret, un home procedent d’entorn benestant, que tingué la fatalitat de contreure de nen la poliomielitis (que el condemnà a anar amb crosses arreu) va ésser atret per l’obrerisme. Mentre era un jove i carismàtic estudiant de dret a la Universitat de Barcelona, va ser un dels fundadors –de fet, en va redactar els estatuts- de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, una alternativa exitosa, de caire obrer, a l’elitista Ateneu Barcelonès. Allà va fer amistat amb Salvador Seguí i bona part del que seria el nucli fundador de la CNT. Amb Lluís Companys, amb qui forjà una profunda amistat a la seva vida universitària, va muntar un trio on l’amistat personal es barrejava amb aquesta confluència política que tots tres volien assolir entre classe obrera i classes mitjanes; entre treballadors de coll blau i els de coll blanc, car es necessitaven mútuament per tombar la monarquia i bastir una alternativa a aquella mena de capitalisme feudal imperant a l’estat.

Aquesta possibilitat era la que preocupava tant a l’estat com a una patronal al voltant del Foment. Els diversos conflictes obrers de la dècada dels 10, especialment durant la Primera Guerra Mundial, barrejada amb els aires revolucionaris que bufaven a Europa, van precipitar una guerra oberta contra republicans i anarquistes. Després de l’èxit de la vaga de la Canadenca, de 1919, van tombar els tambors de guerra reaccionaris, com també bufaven a Europa. Va comença llavors el que es denomina com a anys del pistolerisme, i que més aviat podríem considerar una guerra civil de baixa intensitat, amb mig miler de morts entre 1917-1923, quatre cinquenes parts dels quals les posarien els obrers, els quals, no disposaven de la cobertura ni dels mitjans de l’estat.

Layret, com Companys, eren coneguts per ser advocats laboralistes, dels primers que a l’estat van exercir aquest rol. En aquests primers anys del segle, existia una benintencionada normativa que s’incomplia reiteradament, i és aquí on ambdós lletrats cercaven escletxes legals per posar una judicatura parcial i poc competent, contra les cordes. Tanmateix, en un procés d’articulació de la CNT (formalment es constitueix el 1910, tot i que el seu embrió, la Solidaritat Obrera ja existeix tres anys abans), també hi ha la clara voluntat de bastir un catalanisme alternatiu, d’esquerres, i de bracet amb la força obrera imponent de l’anarcosindicalisme. És aquí on Layret, que va participar de la Solidaritat Catalana, va ser regidor de l’Ajuntament, i que va apostar pel català com a llengua vehicular dels centres educatius del Patronat Escolar, va acabar marxant de la coalició en el moment en què aquesta va accentuar el seu tarannà conservador, i va ser un dels cofundadors del Partit Republicà Català (1917) que, catorze anys després, va confluir amb ERC.

Matar Layret era una aposta per fer avortar aquesta confluència de classes socials, aquesta aliança que qüestionava el frau democràtic representat pel règim de Restauració. Va formar part d’una operació de repressió brutal que implicava la deportació de centenars de dissidents polítics a Maó. Layret fou assassinat perquè la seva condició de diputat a corts li atorgava immunitat parlamentària –de fet, Companys fou alliberat setmanes després perquè el substituiria al seu escó al Congrés per Sabadell.

El seu enterrament fou multitudinari, amb desenes de milers de persones, i marcat per la brutalitat policial. La Guàrdia Civil carregà durament, i ni tan sols la presència de regidors de l’Ajuntament de Barcelona impedí la repressió pública, ni desenes de ferits. Ja aleshores, en una època sense hashtags, era la Marca Espanya, considerat un dels estats més antidemocràtics del continent.

Setze anys després, el seu íntim amic Lluís Companys, aleshores president de la Generalitat, inaugurava el seu poc conegut monument, fet per Marés, a la Plaça de Goya. Retirat el 1939, fou retornat al seu lloc original el 1977. Companys, com Seguí i Layret, també cauria assassinat sota les bales feixistes, en un estat que no tolera la democràcia, odia el catalanisme, i no suporta les esquerres. Si avui Layret ressuscités, segurament seria acusat per la fiscalia i assenyalat per algun Rivera.

POLÍTICA

Què fer?

Un estiu lluny de Txernòbil

Desinflar el globus

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca