Antonio Barrero (docent i cinèfil, Roda de Berà) dirigeix el Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada (FIC-CAT). Ens trobem una tranquil·la tarda d’abril a Roda de Berà. Els núvols engrisen el cel. Seiem i parlem sobre el FIC-CAT. Enguany celebrarà la seva 11ena edició entre el 4 i el 10 de juny a Roda de Berà. Engego la gravadora. Comença l’entrevista.

Cada any dediqueu el festival  a un tema en concret, quin és el tema d’aquest any?

El tema d’aquest any són les localitzacions. No és un tema massa habitual. Hem fet festivals dedicades a la direcció, als guions, a les bandes sonores, a les sèries, B. Hem volgut canviar el registre i d’entrada ens feia por. Dedicar un festival a les localitzacions, és massa concret. Però ara estem molt contents amb la tria. Ens dóna un ventall enorme de possibilitats i ens permet reivindicar el territori. Aprofitant el tema, volem que la localització sigui el punt de partida. O un punt final per situar-nos. I donat que reivindiquem que el festival es faci a Roda de Barà què és petit. Els eixos temàtics ens permeten articular les activitats paral·leles del festival. Un festival que bàsicament és projecció de pel·lícules, amb els debats que hi ha al final. Però que amb aquestes activitats paral·leles li donen un valor afegit. Així vam trobar la Catalunya Film Commission, que ens va orientar i ens ha servit per retroalimentar-nos. Enguany volem donar a conèixer el ventall paisatgístic, turístic, i el seu potencial, per fer rodatges arreu del país. La major part de les produccions estrangeres se centren a Barcelona, com és lògic d’altra banda, per la infraestructura que té. I els equips que venen ho tenen tot allà. Però s’ha d’anar més enllà i volem posar en relleu localitzacions com per exemple la ruta del Cister, aquí al camp de Tarragona. O el Delta de l’Ebre (que pel que fa a desert és ideal) hi ha molt paisatge a descobrir. Així ens trobarem amb tots els ajuntaments del camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre a més dels de les terres de ponent, per explicar-los com el seu territori segurament i sense saber-ho, té unes possibilitats de rodatge que no s’han donat a conèixer. Es tracta de posar el municipi en contacte amb la Catalunya Film Commission, i en el moment que hi hagi una demanda concreta (que no han de ser grans paisatges, poden ser naus o lloc en desús), es puguin posar en contacte amb el municipi. La nostra idea és potenciar aquests espais.

D’altra banda hem convidat a Pro-Docs, l’associació de productores que fan documentasl, a què expliquin les seves localitzacions. Per lligar el documental i el territori, organitzem una master class amb Valerie Delpierre (Estiu 1993). D’altra banda farem una trobada amb centres educatius, infantils, primària i secundària, podem presentar produccions i farem una trobada amb professionals per debatre les possibilitats de l’audiovisual a l’aula, els recursos que es poden generar. Crear així xarxa, intercanviar materials, etc. Fer del festival un punt de referència al que enviar materials al llarg de tot l’any.

En explicar-me el tema d’aquest any, em resulta fàcil d’entendre. Però alhora de mostrar pel·lícules, com es pot centrar l’atenció amb les localitzacions? 

No és fàcil i no té una vinculació directa. Però el jurat té l’encàrrec, fora de cercar la millor producció de cada modalitat, de cercar la producció que tingui les millors localitzacions exteriors. Hi haurà un premi especial del jurat en el qual es premiarà aquelles localitzacions que estan lligades a la història. On les localitzacions influeixen en la història que se’ns està explicant. En molts casos l’espai és un element més del guió. D’altra banda cada any donem un premi honorífic a una persona vinculada en aquest eix temàtic. Cada any cerquem un referent lligat al tema del festival. Enguany ha estat molt difícil. Així ens va semblar adient lligar aquest premi a un director, el qual, les seves pel·lícula segueixin aquesta lògica. Així ens vam decidir per Marc Recha. A les seves pel·lícules, el paisatge és un element clau de la història; Petit Indi, Dies d’agost i la Vida lliure (on el paisatge realment és clau). Vida lliure passa en una cala de Menorca, els personatges parlen en menorquí, tota la història va lligada als avantpassats de la primera guerra mundial. No podem anar tan lluny i demanar pel·lícules on l’eix temàtic és la localització, no hi ha tanta producció per ser tan específics. Cada any, l’eix temàtic i el premi honorífic i les activitats paral·leles estan lligades.

“Nosaltres no som talibans de la llengua”

El vostre és un festival internacional. Internacional en el sentit que ve gent dels diferents estats de la nació catalana, o venen de fora?

És fàcil d’explicar. Bàsicament perquè nosaltres no estem tancant-nos en cap hàbit. Mentre la producció estigui filmada en un 90% en català o la intervenció d’altres llengües estigui justificada, també s’accepta. Hem rebut produccions del Canadà, Argentina, de França, d’Alemanya, Itàlia. De la Catalunya Nord. No són nombrosos però n’arriben de l’estranger. En l’exemple del Canadà, és per gent establerta allà i que el tema de la llengua és importants per ells. La major part dels contactes que tenim ens venen pels casals catalans a l’exterior. Tenim contacte amb tots, sempre hi ha algun o altre que ve per aquesta font. Com per exemple la producció El Poble Prohibit, que precisament parlava sobre el Procés. Estem oberts a tots els territoris i d’aquí ve el tema de la internacionalitat. Però no agafarem una pel·lícula catalana que hagi estat rodada en anglès. Per exemple els films dels germans Bayona, que són espectaculars, amb tot el respecte. Nosaltres no som talibans de la llengua. Estem defensant que Catalunya necessita tenir un festival de cinema en català, ja que és la llengua, la seva cultura. Sempre hem qüestionat que l’Acadèmia del Cinema Català, que va néixer després de nosaltres, ho fes a imatge i semblança de l’Acadèmia de Cine de España. S’ha de potenciar el cinema fet a Catalunya, el cinema en català. I la gent que treballa el cinema en català. No estic en contra de què es treballi en totes les llengües. Catalunya té una gran riquesa cultural. Però no podem oblidar el nostre substrat. Un país que vulgui ser ha de tenir la seva llengua. Una cosa que és evident amb el teatre, que està totalment normalitzat, també la televisió. Però en el cas del cinema això no passa. Tot i la Llei del Cinema. No es pot triar veure cinema en català, doblat o subtitulat.

Ens trobem que la majoria de les produccions de l’ESCAC, en els seus treballs de fi de carrera són en  castellà amb històries que passen a Catalunya o Barcelona. Històries del dia a dia, amb actors catalans que quan parlen, es veu que són catalanoparlants. Entenc que si vols fer un film amb el Pepe Sacristàn, doncs que no parli en català. Però un curtmetratge rodat a Catalunya, amb una situació concreta, l’has de rodar en català. Si el producte és bo, arribarà arreu. Els grans exemples d’això són Pa negre i ara és Estiu 1993. La llengua és important, ens identifica. Es dóna l’argument per no rodar-les en català de la falta de projecció. És un error de principis.

Potser també en té culpa la crítica cinematogràfica

Sí, però partim de la concepció que Catalunya no és un Estat però si una Nació. I perquè no hem de poder utilitzar la nostra llengua per expressar-nos en tots els àmbits de l’art?

En el programa del Festival també hi ha el curs de Nova Crítica

Sí, és una aposta molt interessant. Ens permet accedir a persones joves, amb un altre punt de vista, que es miren totes les produccions, que emeten un veredicte. Cada dia fan entrevistes i crítiques de les pel·lícules. És una manera de retroalimentar-se. Tothom queda meravellat, ja que hi ha molt desconeixement al voltant del cinema en català. No podem fer grans superproduccions. Però sí que podem fer les nostres històries. Històries fetes des de la base. Hi ha un ventall enorme de talent, a tots els nivells. Després de més de deu anys de festival ho estem comprovant. Aquesta por, d’inseguretat al voltant de la llengua, no l’entenc. La llegua hauria de ser el motor de l’expressió artística. Els estudiants que venen per la Nova Crítica queden meravellats de veure el cinema que projectem.

“S’ha de potenciar el cinema fet a Catalunya, el cinema en català. I la gent que treballa el cinema en català”

La forma de mostrar els films canvia en els festivals. Amb l’adveniment de les plataformes de pel·lícules i sèries, festivals com Cannes no accepten produccions de Netflix, a tall d’exemple. 

I hi haurà pel·lícules que només passaran per aquestes plataformes. No ens podem posar en contra dels avenços. Prou dificultats té produir un film com que ara s’hi posin traves. Jo reivindico el cinema tradicional. Però la resta del comitè del Festival, que és gent molt més jove que jo, veuen molt més cinema. Si són plataformes de pagament perfecte. El que de veritat estic en contra és de les plataformes il·legals.

Ho veig també com una oportunitat, ja que podem tenir a l’abast un catàleg difícil de trobar. 

En aquest sentit, Filmin és molt interessant. Un any van tenir el paquet penjat a Filmin. Per una qüestió econòmica, el vam haver de despenjar.

En pensar en produccions com El Bosc de Sánchez Piñol o La Pell Freda. Es pot pensar: s’aprofita prou els escriptors en la creació de continguts audiovisuals, com per exemple passa a Noruega?

Avui en dia és molt difícil fer una ficció. Adaptar una novel·la si ho vols fer mínimament bé has d’acabar fent una gran producció. És un dels temes que volem plantejar en futures edicions. Cinema i literatura. Una edició en la qual sí que volem que les adaptacions que ens arribin siguin totes adaptacions de novel·les. És un repte que l’any que ve potser no podrem abordar, però el següent segurament sí.

La nostra història com a nació està plena d’èpica, podem trobar un passat literari i de llegendes molt ampli. D’altre banda des del Conseller Joan Manuel Tresserras que no es fa una aposta real pel cinema en català. 

Aquí a Catalunya tenim un background de llegendes enormes, èpica, històries. És un potencial que queda reduït a telemovies de TV3. I encara sort de TV3, que és un primordial per la televisió en català. Sí que és veritat, que la qüestió de la literatura és important, però no hem de menystenir els guionistes. En tenim de molt bons (és un àmbit també, poc conegut). Un sector que malviu gràcies a la televisió i les sèries. En aquest sentit estem en un moment complicat, per la falta de demanda, hi ha poca gent que va al cinema. Per què hem de fer cinema si després no es veu? I si faig cinema i el faig a casa, i queda reduït al cinema de casa. I si vinculem les històries a l’èpica? Això sí que tindrà un recorregut més gran.

Dic tot això, ja que el moment és complicat. Hi ha de cabre tot. Tenim un país amb una gran tradició de dobladors. Hi ha un ventall molt enorme. I si fas producció en català, estàs travant els dobladors. I entenc que l’àmbit dels dobladors és important. La indústria té molts elements que han de conviure. No pots menystenir res per afavorir una altra cosa, s’ha de conviure. Ho deia per la qüestió dels guionistes i les adaptacions literàries.

“La llegua hauria de ser el motor de l’expressió artística”

En aquest punt, podríem parlar de com el cinema català està en un certa disjuntiva. Podríem veure, per una banda, els films de l’Izaki Lacuesta (com a films d’autor), o els de la Isona Passola (més comercials en aquest sentit). 

Tot ha de conviure. Un país que vulgui ser divers i ric ha d’atendre tot tipus d’històries. Al contrari, tant de bo es pogués escollir entre pel·lícules d’autor i comercials. Molts han de fer pel·lícules petites, d’autor, ja que no hi ha diners per grans pel·lícules. Però estic per tot. A mi m’agrada tot el cinema. És el que et dóna visió i t’ajuda a descobrir.

En el últims anys hem vist com apostes com la del Phenomena són apostes d’èxit. Cinemes que en la seva especialització han aconseguit generar un públic. 

Sí, així com les grans cadenes que incorporen recursos tecnològics a les projeccions, i que aviat inclouran les olors, tot això són recursos interessants i sobre els quals s’ha de treballar. Com més eines donis a l’espectador més l’atrauràs. S’ha d’anar a tot i per tot, però això, inversió demanda, necessitat. Creure’s que som un país amb possibilitats. Ens ho hem de creure des de dins. I no anant a buscar models i estereotips externs. Si no treballar des de dins.

Quins polítiques cinematogràfiques creus que donarien èxit al cinema en català.  

L’aposta principal ha de ser el model francès. Fer costat a realment per la producció des del govern. I no les que fa actualment l’ICEC, que són concretes. Si no fos per la televisió les pel•lícules serien impensables. Hi ha d’haver barems, però el govern ha de fer una posta clara pel cinema. Una aposta que està fent la televisió. TV3 ho ha fet des del principi, i s’agraeix molt. Aixecar una pel·lícula des del principi és molt difícil. A no ser que tinguis un mecenes particular, o un conegut.

L’educació i la cultura fan avançar el país. Per això nosaltres en les activitats del festival tenim un part dedicada a l’educació. En l’educació estan els valors. Els estudiants poden presentar produccions, les projectem i tenen el mateix tractament que la dels VIPS o director consagrats. Opten evidentment a tots els premis, com les altres produccions. Així com tenim convenis amb l’ESCAC, l’Escola de Cinema de Mataró, l’Escola de Cinema de Reus, Blanquera, la Pompeu Fabra. També tenim alumnes en pràctiques que ens ajuden a fer el muntatge de les produccions, etc. La Nova Crítica, que en un principi es va orientar a estudiants de crítica. La llavor del futur està en l’educació i la joventut.

“Si no fos per la televisió les pel•lícules serien impensables”

El festival ja té 10 edicions. Quan vareu començar a pensar en aquest festival? 

Hi va haver molts elements. Com a aficionat, tenia uns quants curts i els presentava a festivals. En un d’aquests festivals em van dir que el curt (que presentava) estava molt bé, però em van suggerir de subtitular-lo al castellà. En dos festivals més em van qüestionar la llengua del curt. I en un d’ells no me’l van agafar per això. D’altra banda vinc de l’àmbit educatiu, he treballat a Secundària, fent crèdit d’audiovisual. El fet d’haver treballat amb alumnes em va descobrir que el fet audiovisual donava molts recursos per poder treballar transversalment. I llavors algú em va dir; que seria interessant que poguéssim veure curts, d’aquí i altres llocs. Per veure que fa la gent. El primer any havia de ser una mostra. Però va ser muntar-ho i ja va ser un festival competitiu. Vam parlar amb en Bigas Luna, que vivia aquí a prop. Ens va començar de fer un festival, que contempli la part comercial i que es pogués veure online. Això ens va sobtar, nosaltres volíem un festival a l’ús. Seria interessant, però en reivindicar la sala de cinema com a tal, el contacte, etc. Vam triar el format del festival presencial.

Com us veieu en la 22ena edició? 

Això és com si em preguntessis com estarà Catalunya d’aquí a 10 anys. Les perspectives no són bones. Depenem de l’Ajuntament, en un 50% del pressupost. Ara hi ha un color polític, en el moment que entrés un altre color polític, no procliu, que no posi la llengua com una prioritat, no sabem com continuarà el festival. És un festival amb moltes despeses, que no podem assumir sense els diners de l’administració. Ganes voluntat i idees n’hi ha moltes, però sempre estem a la mercè de l’Ajuntament. Som 12 persones amb voluntat i ganes de fer-lo, i tenim molt clar cap a on hem d’anar. Poder conèixer els protagonistes de les produccions, debatre, etc., és molt ric, i ho volem seguir fent.