Amb només dos diputats dels 105 que conformen el parlament de la República d’Armènia, Nikol Pashinyan es convertí el 8 de maig en el president interí fins a la celebració dels pròxims comicis al país. El seu predecessor, Serzh Sargsyan, veterà de la guerra amb l’Azerbaidjan i conegut pel seu tarannà autoritari, havia dimitit arran de les massives protestes i els seus col·legues del Partit Republicà renunciaren a lluitar per a conservar el poder. Com ha pogut un home, que abans era a peu de carrer,  arrabassar la presidència a l’oligarquia? I quin impacte poden tenir aquests canvis en un petit país al bell mig de la turbulenta regió del Caucas?

Des de la dissolució de la Unió Soviètica que els governants armenis han hagut d’adaptar-se a un ambient internacional força amenaçador. Mentre a la veïna Geòrgia se succeïen conflictes separatistes i a Txetxènia un exèrcit rebel feia front a les tropes russes de Ieltsin; Armènia patia tirotejos i atemptats tant al carrer com al mateix parlament, mentre a la regió del Karabagh combatia les forces de l’Azerbaidjan, una república rica en petroli.

Havent sobreviscut als 90 pels pèls, la direcció del país adoptà una estratègia diplomàtica coneguda com a «política de cortesia»: és a dir, fer-se amics de tots. Donat que amb l’Azerbaidjan els enfrontava un contenciós territorial de difícil resolució, i que aquests comptaven amb el suport (sovint més moral que efectiu) de Turquia i el Pakistan, Armènia enterrà la destral de guerra amb Geòrgia i s’apropà a la República Islàmica d’Iran. Rússia és féu ben aviat el seu principal aliat, establint-hi una gran base militar, però, tot dependre-hi tant en l’àmbit econòmic com militar, els armenis se’n malfien dels russos doncs saben que aquests també venen armes als seus enemics i que són al Caucas Sud més per a controlar el conflicte que per a resoldre’l.

En aquest punt de tibantor amb Rússia és on entra la Unió Europea, que fa de contrapès a l’influència russa amb tractats comercials i inversions politicosocials locals. A diferència de Geòrgia o Ucraïna, on es generaren lobbies prooccidentals i prorussos, a Armènia mai tingueren les organitzacions occidentals gaires esperances en decantar la balança del país a favor seu, sobretot arran de les darreres eleccions, on el sistema clientelar del país i la compra de vots donaren majoria parlamentària al Partit Republicà de Sargsyan. Ningú podia preveure al país una Revolució de les Roses com la que el 2003  portà als georgians prooccidentals al poder.

Quan, en un moviment cada cop més habitual al món, Sargsyan escurà el seu mandat presidencial el 9 d’abril i després de fer un canvi constitucional exprés, es presentà el 17 d’abril com a primer ministre amb els mateixos poders: tant Rússia com la Unió Europea es mantingueren a l’expectativa. També ho feren quan les protestes ciutadanes començaren a dominar els carrers d’Erevan, la capital, i de les altres localitats del país. No era la primera vegada que l’oligarquia que dominava la república era qüestionada: el març del 2008, al principi de la crisi econòmica, les protestes foren reprimides amb un saldo de 10 morts.

Com tants altres ciutadans, el parlamentari Pashinyan sortí al carrer a protestar en considerar la maniobra de l’expresident com una manera d’eternitzar-se en el poder (emprada per Putin i recentment aplicada per Erdogan). Ja s’havia manifestat el 2008 i el seu nom havia estat en una llista negra del govern abans de ser amnistiat; aquesta vegada, però, les coses havien de ser diferents. En un país que no arriba als 3 milions d’habitants, una manifestació de més de 200 persones ja és un esdeveniment; sabent-ho, el govern es dedicà les hores prèvies a l’inici de les mobilitzacions a arrestar a aquells que fossin políticament actius.

Pashinyan restà al marge d’aquestes primeres detencions preventives, emprant els recursos del seu partit (que qualsevol pot consultar) en llogar altaveus per a les concentracions i proclamar en directe a través de les xarxes socials la «desobediència civil massiva». Aleshores, la mateixa gent que havia venut el seu vot a Sargsyan en els darrers comicis, començà a protestar i a exigir la seva dimissió. Raons no en faltaven: a la crisi econòmica mundial s’hi havia sumat l’aplicació de duríssimes polítiques neoliberals de governs tecnocràtics, el nepotisme dominava les altes esferes i els que encara no havien emigrat a l’estranger, s’ho estaven pensant.

Convertit en un rostre visible dels manifestants, Pashinyan fou convidat a un debat amb Sargsyan davant les càmeres de televisió. El debat durà els tres minuts que el representant del govern necessità per advertir que es podia repetir la dramàtica situació del 2008 i que hi haurien molts detinguts si persistia l’agitació ciutadana. Un dels primers a comprovar-ho fou el mateix Pashinyan. Però, en lloc d’arronsar-se, tothom sortí al carrer. Es tallaren carreteres i es convocaren vagues generals a les quals se sumaren fins i tot els nois que feien la «mili», el personal dels hospitals i el de l’aeroport. Davant el fantasma d’una guerra civil que enfonsés al país, Sargsyan, nadiu de Stepankert al Karabagh, optà per tirar la tovallola i presentar la dimissió.

Alliberats tots els detinguts, ben aviat quedà clar que Pashinyan era l’home més popular del país i el parlament, dominat per la gent de Sargsyan, hagué de reaccionar davant el nou país sobre el qual legislaven. El primer dia de maig, conscients de la seva impopularitat, el Partit Republicà renuncià a presentar un altre candidat, obrint les portes a unes noves eleccions sota la vigilància de Pashinyan. Ara compten que els temps refredarà els ànims dels seus revolucionaris conciutadans i que el triomf de Pashinyan serà efímer. Aquest, per la seva banda, aplicant el vell principi geopolític dels armenis, s’ha afanyat a desmentir que vulgui reorientar l’equilibri de forces entre Rússia i la Unió Europea.

Possiblement, aquesta ha estat l’única revolució a l’espai exsoviètic en la qual la intervenció estrangera ha estat limitada. Les petites dimensions del país, l’accés fàcil a la premsa digital i sobretot la por (per part del govern i manifestants) a què xocs violents els debilitessin de cara a l’Azerbaidjan han permès el triomf d’aquesta peculiar revolució. Si el model és exportable a altres punts de l’espai exsoviètic o de fora, és quelcom que s’haurà d’analitzar amb tranquil·litat.