El passat dissabte 21 d’abril, l’artista Adrián Pino, de qui ja hem parlat en diverses ocasions, va presentar el final del seu Projecte V a la galeria Àcid Sulfúric del Poble Sec. La presentació pública d’una iniciativa artística no és un fet massa usual, de fet, és la primera ocasió en què m’hi he trobat. La finitud és quelcom que com a éssers humans tenim prou interioritzat, som conscients que més o menys tot té un inici i un final – inclosos nosaltres mateixos – però sovint alguns elements queden apartats de la llum d’aquest raonament. En aquests plecs de realitat que escapen la nostra consciència de finitud hi trobem, entre d’altres, algunes obres d’art que han estat sempre allà; una cosa semblant als infants, que quan són petits creuen que els pares són eterns.

Parlar d’acabar un projecte és sinònim de parlar de mort, i si el Projecte V és protagonitzat per l’artista encarnant el Nuvi de Venus, podem parlar de la mort del Nuvi de Venus. Abans de morir, però, El Projecte V ha portat l’Adrián Pino arreu d’Europa, costant-li diverses estades en calabossos i comissaries, a més de tenir l’entrada prohibida en algun dels museus més importants del món. El seu delicte? Intervenir performàticament algunes obres d’art: la Gioconda, la Victòria de Samotràcia, la Venus de Willendorf, el Déjeuner sur l’Herbe, l’Origen de la Via Làctea o l’Èxtasi de Santa Teresa entre les més destacades.

Com bé destaca la crítica d’art Gisela Chillida al número 182 de Bonart, Pino, en amagar-se el sexe entre les cames crea la V de Venus al seu pubis, però amb les seves performances també qüestiona els rols de gènere a través de la història de l’art. Tanmateix el discurs, que en un inici era un ritual en honor a la Bellesa i a la feminitat perdudes i/o maltractades, ha anat evolucionant i consumint-se, derivant en una crítica ferotge vers la decadència que ha portat a la pèrdua del que de bon inici elogiava. La consciència de l’evolució del propi discurs i de la naturalesa finita del Projecte V és el que va portar l’Adrián Pino a escenificar-ne el final a la galeria del Poble Sec: una gran recopilació de documentació gràfica de les seves accions, sense oblidar una part molt important del projecte: la repercussió als mitjans. Des del Japó als Estats Units, passant pels principals rotatius d’Europa, la premsa mundial s’ha fet ressò del Projecte V – o com a mínim de la seva part més anecdòtica, un paio despullat en un museu – i n’ha entrat a formar part com un engranatge més de la complexa maquinària del present.

La consciència de la decadència és probablement el fet determinant en tot plegat. Va dir Adorno que escriure poesia després d’Auschwitz seria un acte de barbàrie; doncs l’Adrián precisament apunta amb barbàrie als fets que van portar a la desolació i la destrucció més absolutes: la mediocritat i la violència inherents a la fal·locràcia, culpables – segons l’artista – de la profunda decrepitud de l’actualitat. Però fins i tot la barbàrie de denunciar les carències del món amb poesia té un final, i a vegades és difícil trobar-lo des de dins. Adrián Pino ha tingut la sang freda de sotmetre’s a si mateix i el seu projecte artístic a una anàlisi exhaustiva, i encertadament ha donat per esgotat el seu recorregut (tant el propi com el del Projecte V). Per tant, el dia 21 d’abril va decidir celebrar la mort d’aquest personatge que s’ha despullat pels museus i monuments del Vell Continent; va oficiar el funeral del Nuvi de Venus.

Com en el poema simfònic de Richard Strauss^[1], a la mort la precedeix una vida de periples i aventures arreu, però ve seguida d’un procés llarg i transformador: la transfiguració, que cambia de dalt a baix la naturalesa del subjecte. Justament això, la Mort i la Transfiguració, és el que l’Adrián Pino va escenificar a la galeria Àcid Sulfúric: d’una banda, la conclusió d’un projecte llargament treballat, i de l’altra, el naixement d’un nou subjecte, un nou artista que explorarà nous móns i noves possibilitats. Aquest nou artista, un nou Adrián Pino, ha encetat una etapa que deixa enrere el seu cos – sobradament exhibit i consumit per mil i una mirades – i passa a treballar com a escultor de cossos d’altri. El dia 21 vam poder veure una primera mostra de la nova direcció que el jove artista està emprenent: composicions escultòriques vives i mudes, carregades de simbologia clàssica, donant importància a conceptes que si bé ja ha tractat, com la feminitat o la identitat, en desplaçar-ho del cos propi a cossos aliens projecta el discurs cap a nous límits que encara estan per definir.

Caldrà veure quina direcció pren aquesta nova iniciativa del ja ex-Nuvi de Venus. De moment, només podem celebrar la valentia demostrada a l’hora de posar fi a un projecte i un relat que ja considerava esgotats i no caure en l’entropia d’una Britney Spears el 2007. No sé si, com deia Gisela Chillida al seu article “la revolució serà venusiana o no serà”. Potser després de tot, el que ens espera és una transfiguració que ens eviti d’acabar rapats i barallant-nos amb paraigües (obriu l’enllaç de la Britney si no ho heu entès).

^[1] Mort i Transfiguració Op. 24 (1889). Títol original “Tod und Verklärung”.