Joan Magrané: “Ara mateix algú està fent un periodisme que sigui literatura?”

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Joan Magrané (Reus, 1988) compositor. Les seves obres es poden escoltar a París o a Madrid. President de les Joventuts Musicals de Catalunya, Premi Reina Sofia de Composició Musical el 2013. La seva formació musical internacional, alhora que la finor del seu pensament, el fan una de les personalitats musicals més rellevants del país. Ens trobem a l’Ateneu on Diana Colominas retrata amb la seva càmera amb la conversa.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

Has tingut una carrera com a músic i compositor fora de Catalunya,a París i ara a Madrid. Sobre aquesta base, quin ha estat el teu recorregut per arribar a les Juventuts Musicals de Catalunya (JMC)?

Les circumstàncies ho han forçat. Hi vaig estar implicat com a compositor, en el programa de Xarxa de Músics de Catalunya. Un dels grans projectes de les joventuts musicals on vaig participar a raó del premi Reina Sofia. Vaig anar coneixent la gent que hi treballava, havien estrenat una obra meva dins d’un cicle de les JMC a Banyoles. Per tant, coneixia l’ambient i la presidenta, na Mònica Pagès. Hi havia estat els quatre anys abans que jo. Ella em va proposar fer el relleu amb naturalitat, una mica la idea era fer un canvi generacional, amb gent jove que estigués activa. És una entitat que funciona molt bé i té un gruix professional que la fa possible. El patronat és més per donar idees i portar el rumb.

Contrasta el projecte local, amb la teva agenda internacional.

Les JMC estan molt arrelades al territori, ara mateix hi ha unes generacions de músics que és això, són d’arreu del principat i venen cap a Barcelona, però després marxen fora. Es pot ajudar molt. La Xarxa amb la presidència de na Mònica va agafar una velocitat de creuer fantàstica. I ara la cosa és mirar com millorar-ho.

En aquest sentit, quin és l’estat de la música jove clàssica?

Des de fa 10 anys està en efervescència. Primer pels intèrprets que estan sortint de l’ESMUC i del Liceu, que estan preparadíssims i tenen un molt bon nivell. Hi ha compositors i intèrprets en paral·lel, això fa que tothom estigui interessant en les novetats. El fet que els músics que comencen estiguin en paral•lel amb els compositors, no era normal des de fa 30 anys. Hi ha un moviment molt actiu. Abans no hi havia les infraestructures. L’ESMUC té vint anys i ara es comencen a recollir els fruits. Uns fruits molt potents.

Ja fa temps però, que la música jove en català gaudeix de bona salut, ho podem veure en els grups de rock i pop.

En aquest sentit, s’estan trencant prejudicis. Hi ha propostes que s’allunyen del concert clàssic de seure i escoltar, si no que s’ajunten diversos tipus d’art. Per exemple, jo he fet coses amb òpera. Una òpera de cambra, potser més teatral o amb intèrprets que juguen amb la dansa, per trencar prejudicis. Socialment s’està aconseguint. Les programacions cada vegada tenen més públic jove.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“La música sempre és enigmàtica”

Aquí, a l’Ateneu Barcelonès, hi ha programació de música clàssica. Però no segueix sent una música “elitista”?

Això és un dels prejudicis que s’han de canviar. És una anàlisi i això no vol dir que no es pugui canviar. Implicar la gent que podria estar interessada és crucial. Una persona que estigui interessada en la literatura, s’hi hauria de poder interessar per la música clàssica. Una persona que llegeix Pla no pot ser que desconegui a segons quins músics, la qüestió és crear sinergies entre el públic culte.

Has parlat del programa de la Xarxa, també hi ha el programa Ethno Catalonia.

Exacte, és un festival de música folklòrica del món que el que fa és reunir en un lloc determinat músics d’arreu del món, amb un perfil jove. I entre tots fan una proposta musical. És realment música de tradició oral, i aquí hem tingut sempre una gran tradició d’aquesta manera de fer música.

Aquest dos programes són la teva línia de treball. Amb l’any què fa que tens el càrrec, veus que es compleixen els teus objectius?

Sí, però no hi ha pressa per arribar-hi. La qüestió és dur-los a terme bé. La internacionalització és allò que ara mateix s’alenteix més. És per la situació política que vivim, que les afecta. No tenim les delegacions de la Generalitat. Però el que és l’activació del teixit sí que n’estem molt contents.

En declaracions teves al voltant de la teva obra, parles d’Albrecht Dürer o Miquel Barceló, a la hora d’inspirar-te. Ara acabes d’intervenir a la Fundació Tàpies amb una obra sonora. Fins a quin punt hi ha sinestèsia entre aquestes arts?

És el punt d’entendre que qualsevol forma d’expressió està relacionada. L’únic que canvia són les eines. El mateix que vol fer un pintor és el que vull fer jo: comunicar idees. No crec que necessàriament qui escolta les meves obres hagi de veure la reproducció exacta de les obres pictòriques. Si no que et serveix a tu per bastir un discurs musical que estàs agafant d’un altre. Això t’enriqueix, ja que no hi estàs acostumat, no ho has estudiat i et trenca una mica els esquemes. Vas un pas més enllà, ja que no és el teu món. Però al final descobreixes que sí.

He citat els dos pintors, per l’interès que em suposen en la teva obra. Per exemple, de Miquel Barceló que és allò que et crida l’atenció?

Hi ha una afinitat estètica. Que també l’entenc amb la literatura. M’interessa el fet abstracte que hi ha de semblant entre la pintura, la literatura i la música. Barceló fa una pintura totalment matèrica que té molt a veure amb la música, un art totalment matèric, matèria sonora clar. Però Barceló és figuratiu. Aquesta contradicció entre modernitat i figuració o la recuperació de tècniques antigues, fa que m’interessi. D’altra banda demostra que la modernitat no té res a veure amb trencar sinó amb l’originalitat. La meva música és figurativa, per exemple, evito l’abstracció. Per això, busco l’expressió. M’interessa el prerenaixement i el barroc, perquè tenien uns sistemes de retòrica, de transmissió (emoció) i no només estructures.

Sentint les teves obres poden endevinar un retorn a una tradició antiga. També per el rastre lul·lià que hi podem trobar. 

Sí, això té a veure amb els meus gustos literaris, que ja estan avançant. Ara m’interessa el principi del segle XX. També coses modernes, sobretot de companys de l’Ateneu. Però és una qüestió sobretot de gustos. Crees a partir d’allò que llegeixes, que és allò que t’agrada (si no tindria cap sentit). Per la meva educació musical, he estat molt en contacte amb la música clàssica europea d’orquestra. No tinc cap problema en inserir-me en una tradició europea. Sé que altres col·legues vénen d’altres back-grounds i poden aportar altres coses. Jo vull fer música clàssica i amb això no vull trencar res.

D’aquesta manera ens podríem preguntar quin és el sentit de les teves composicions?

És la necessitat d’expressió. Una necessitat que em podria portar a la poesia per exemple. I a més té sentit. Em veig més a prop de l’escriptura poètica que no a la prosa: escriure la paraula justa, la nota justa. Ara mateix també estic escrivint articles, que compleixen la necessitat de dir coses més concretes. Però clar, això té una altra forma, que és l’article. Amb música faig una cosa més estilitzada i poètica.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“M’interessa allò abstracte que hi ha de semblant entre la pintura, la literatura i la música”

Escoltant la Secreta desolació o Cants Òrfics, hi veig la qüestió onírica molt present. 

Sí, aquestes dues obres són de joventut. En un moment on m’interessava molt la mística i em va donar molt de joc. Secreta Desolació està basada en un poema de José Ángel Valente, on explica l’abandó en un desert. Vaig intentar reflectir amb la música el que deia el poema. O amb els Cants Òrfics, la poesia de Dino Campana, que també són una visió onírica i superrealista.

Aquesta dimensió, però és un baix continu.

Totalment, ja que la música sempre és enigmàtica. Com que no té un significat exacte, sempre té un misteri, és suggestiva. I també és el que a mi m’agrada de quan llegeixo poesia. Que tinguin quelcom diferent que et faci imaginar.

Secreta Desolació va ser interpretada per una orquestra i fa poc vas participar en una òpera. La qüestió de poder veure la teva obra realitzada per un gran grup de persones, quina sensació et produeix a tu mateix (també com a espectador, clar).

Part de la música que he fet és de cambra. Però s’ha de dir que el treball amb orquestra no és el que produeix més satisfacció, pel que fa a descobrir coses. Tens tants instruments, i sempre sonarà bé. Una obra per a piano o un quartet de corda és una obra de picar pedra. I amb els anys és més agradable anar a l’essència, més a la poesia que no a les grans obres. Obres que fan goig i impressió, però al final un moment espatarrant és molt fàcil. Només calen tots els metalls i un acord ben buscat. I sonarà. Després hi ha la cosa que en un treball més de cabra, de solista que pots treballar més profundament. Quant a assajos sobretot. Les orquestres tenen horaris, quan escrius una obra per a orquestra tens molt al cap l’ofici. Una obra més petita pot ser molt més lliure.

En aquest sentit, quan estàs amb els intèrprets, continua el procés de creació?

Sí, i he tingut molta sort. La de tenir una carrera en paral·lel amb intèrprets potents. Aprens l’un de l’altre. I tens la confiança de manegar les coses. Això fa que si tu escoltes una peça que s’ha estat assajant molt profundament, que després els intèrprets han incorporat al seu repertori i de cop i volta un any després la tornes a escoltar i et sents depassat. No és només fer les notes. Això m’ho he trobat vàries vegades. Una obra puja. I penses, ho he fet jo.

En aquest sentit és evident que els processos es van fent oficis. I al final esdevenen una rutina. 

Les coses se solidifiquen i es fan còmodes. Això no vol dir que sigui quelcom negatiu. Jo considero que compondre té molt d’ofici. Tota aquesta història de la cosa artística em repel·leix bastant. La composició és un ofici antic, de llapis a la mà. És gràcies al treball que sortirà una cosa interessant, no gràcies a ocurrències. La imaginació la pots tenir un moment però després l’has de desenvolupar. No pots encadenar idees genials.

La qüestió estètica, evidentment, és molt important.

Justament a Catalunya hem tingut una època amb el Mirador, La Veu, de Pla, Segarra. Tu els llegeixes ara i gaudeixes. Ara mateix algú està fent un periodisme que sigui literatura? Què pugui valdre per allò que t’explica i no per la notícia. És la visió estètica. Per molt que quelcom tingui menys rellevància. També hi pot ser, depèn de cadascú.

El món de la música contemporània està molt estandarditzat. Hi ha un tipus de coses, d’obres i festivals, que tothom sap allò que escoltaràs i tothom s’espera aquella cosa. I també demana sortir d’allò.

De la mateixa manera que podem veure una certa renovació cultural, figures com Bernat Dedéu o Enric Vila

Sí, també perquè és gent que està interessada per la música. A Catalunya i en termes generals a Espanya no es coneixia la música. En una enquesta a El País, dirigida a intel·lectuals, aquests parlaven de Serrat o gent de l’estil. A França és impensable, aquesta mena de respostes (sense desmerèixer). Ara s’està creant comunicació i comunió. Per veure que tots estan treballant en això del pensament, l’art l’estètica. Jo em sento molt còmode a l’Ateneu, i cada vegada hi tinc més relació. Et poden aportar idees noves.

En aquest sentit creus que fas d’ambaixador de la música contemporània clàssica?

No sé si em podria dir ambaixador, però l’aspiració tinc l’aspiració que pugui ser accessible per tothom. Tal com llegim un llibre, hauríem de poder escoltar música contemporània.

En la situació política en la que ens trobem, com pot actuar la música?

Això ho he pensat bastant, hi ha hagut postures de compositors molt polítics. N’hi ha fins i tot de la meva generació que estan molt implicats. Però això té més a veure amb el ciutadà que no amb l’artista en sí. El teu treball ha de ser el teu treball. No t’has de supeditar a cap ideologia o idea. Una cosa és això. Després intento que les meves obres sempre tinguin relació amb la cultura catalana. Vaig estrenar una peça molt gran a París sobre Ausiàs March, 2500 persones durant trenta minuts van escoltar música en català. A més, Ausiàs March és un poeta que Europa desconeix, que és una de les coses que hem de fer. L’estat que està a 500 quilòmetres i no et patrocinarà pel món, no és nostre. No farà propaganda dels nostres artistes, patrocinarà els seus. Amb el concert que vaig oferir, vaig posar el meu gra de sorra per fer conèixer a Europa, un autor que és indispensable en canvi de l’edat medieval al renaixement. Un autor equivalent a Petrarca, un autor que ho canvia tot. El públic tenia la traducció, i hi havia gent molt emocionada. Va ser un èxit, es va repetir a Brussel•les. Això també és política. Però és política de veritat. Si tenim una cosa bona, en aquest cas Ausiàs March, mostrem-la al món.

Aquesta qüestió també la porto als articles. Si jo conec el món musical català, doncs el faig conèixer al públic. I és amb aquesta idea, per això sempre hi poso enllaços. Per valorar allò que tenim. Per això parlo dels conservatoris de Vila-seca i de Vic. Molta gent desconeix que són els pols importants d’irradiació de músics que després arriben a Barcelona i llavors volten el món. Això és fer país, fer conèixer el que tu saps.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“Quan tot esclati, haver treballat és allò que ens salvarà”

En aquest sentit quin seria el tema musical que acompanyaria els fets que estem vivint.

Decadència i destrucció. (riu) No, no, no es pot dir. Veurem en el futur el que sortirà. Són moment en els que no sabem que passarà. Mentre no deixem d’escoltar música ja serà una victòria. La lluita està molt bé, però la cultura és el pilar bàsic d’una nació i d’una societat. Per tant no l’oblidem. Pots anar a manifestacions multitudinàries, però si no coneixes el teu patrimoni… És una responsabilitat molt gran.

Hi comença a haver polèmica en el fet de la suspensió d’actes culturals per culpa de l’activitat política. 

És una cosa que en el fons està bé. S’ha de visibilitzar una situació excepcional. I molt greu. S’han de sacrificar certes coses, però això no vol dir que no existeixin. I que cadascú com a ciutadà té la responsabilitat de què es mantingui viu.

Com creus que es resoldrà la situació?

Intento no escoltar ni la ràdio ni la televisió d’actualitat. Simplement per poder treballar. Després de l’1-O vaig estar setmanes que no podia concentrar-me en altra cosa. En estar en un treball artístic que mereix reflexió, tot això són coses, que no diré que et distreuen, perquè és banalitzar-ho, però t’afecten i les has de canalitzar d’alguna manera. S’ha de seguir treballant, que és el que ens salvarà. Quan tot esclati, haver treballat és allò que ens salvarà.

 

- Publicitat -

Breus

La jutgessa de violència de gènere eleva al Suprem el cas del magistrat del TC detingut

La titular del jutjat d'instrucció 7 de Majadahonda (Madrid), especialitzat en violència sobre la dona, veu indicis d'un presumpte delicte de maltractament en l'àmbit...

Crit d’alerta de nou societats científiques per l'”alta probabilitat” d’un “nou col·lapse de la sanitat

Nou societats mèdiques han alertat aquest dijous que hi ha una "alta probabilitat" d'haver de tornar a afrontar "situacions assistencials tant greus com les...

Lletrats de parlaments de tot l’Estat defensen la feina dels de la cambra catalana

L'Associació Espanyola de Lletrats de Parlaments (AELPA) ha mostrat el seu suport a la feina dels de la cambra catalana "en defensa de la...

L’Advocacia de l’Estat ja estudia portar al TC les resolucions del Parlament sobre la monarquia

L'Advocacia de l'Estat ja està estudiant si impugna davant del Tribunal Constitucional les resolucions del Parlament sobre la monarquia. Segons ha avançat 'El Confidencial'...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca