‘Crides com una noia’

L’altre dia un cotxe va tocar la botzina per alertar-me que venia. Em vaig endur un bon ensurt i la meva reacció immediata va ser fer un crit agut. Un veí em va parar i em va dir que cridava com una noia. Em vaig sorprendre del convenciment de la seva afirmació. Què volia dir? Quins càlculs havia aplicat sobre el meu timbre i to de veu per mesurar-ne mentalment el grau de suposada feminitat? Tot i la meva sorpresa, vaig respondre: si crido com una noia, n’estic orgullós.

Aquest fet m’ha recordat totes les vegades que se m’ha qüestionat la masculinitat per no ser —suposadament— hegemònica: ‘sembles una tia amb aquest jersei’; ‘si sou una parella de tios, qui fa de dona?’; ‘tens gestos de dona, ets un efeminat’; ‘plores com una nena, ets un marica’; ‘a mi tu ja m’estàs bé, però aquests que tenen tanta ploma…’; etc. Quan era més jove, m’ofenia; vivia tots aquests comentaris com un atac personal. Ara, entenc que no és així.

Un dels danys col·laterals de l’heteropatriarcat és la rígida concepció del que representa la masculinitat per als homes —s’entén que dic col·laterals, perquè tots sabem o hauríem de saber qui és qui en pateix les conseqüències més severes*. No dic res nou afirmant que les construccions socials de gènere hegemòniques ens lliguen, també als homes —i sobretot a aquells que ens sortim de la ‘norma’— de mans i peus. Em pregunto qui té l’autoritat moral per qüestionar la meva masculinitat; qui pot sentir-se superior a mi perquè allò que em defineix té trets que s’atribueixen a les dones; qui pot dir com m’he d’identificar. Vull saber qui creu que no puc ser un home de debò —ves a saber què vol dir això— i plorar, cridar i anar-me’n al llit amb altres homes; qui diu que assemblar-se a una dona és dolent o qui afirma que s’ha de tenir penis per ser home. En definitiva: qui diu com ha de ser la masculinitat. Ho diu el meu veí i ho diu la societat. Una societat binarista governada per homes que etiqueten segons el que troben a l’entrecuix i a partir d’això ja atribueixen rols, comportaments i limitacions. Quan algú sobrepassa les fronteres del ¿qué pasa tronco?, no hi ha matisos, estàs fora de la norma, ets menys, ets dona.

És necessari qüestionar aquesta masculinitat que se’ns ha imposat de forma automàtica i que ens classifica i ens ordena com hem de ser. Em nego a què em diguin quina etiqueta em pertoca; és més, em nego a les etiquetes. Sobretot, em nego a formar part d’una identitat que oprimeix, censura, castiga, viola i mata a les dones.

El meu veí ja no em saluda, dec ser massa poc masculí per ell. Jo segueixo sentir-me orgullós de cridar —suposadament— com les meves companyes; cridarem totes en tots els tons i timbres fins que faci falta.

*Cal recordar que malgrat no formar part d’aquesta masculinitat hegemònica, soc un home parlant de les conseqüències de l’heteropatriarcat que pateixen els homes. És cert que el problema que exposo és real, amb tot, és important que el focus mediàtic se centri en les dones, que són les que pateixen totes les repercussions d’aquesta xacra social. També cal que siguin elles les que ho expliquin. Penso que els homes hi hem de ser, però al costat i per aprendre’n. 

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca