Juanjo Puigcorbé: “Potser aquest any no es fan els Gaudí. No hi haurà pel·lícules, gràcies al 155”

Ens trobem amb Juanjo Puigcorbé (Barcelona, 1955) al seu despatx de la delegació de Cultura de la Diputació de Barcelona, és regidor per ERC a l’Ajuntament i delegat de cultura a la Diputació de Barcelona. La llum d’abril il·lumina l’escena. La llarga conversa se centra en els afers culturals de l’àrea metropolitana. L’actor reconvertit en gestor es mostra preocupat pel seu context, alhora que il·lusionat per la seva tasca política. Prem-ho el botó de la gravadora i comença l’entrevista.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

D’alt d’un escenari de seguida es pot veure la reacció del públic. En la política també es poden veure els retorns ràpids de la teva gestió?

Els temps de la política són lents. A efectes pràctics vaig començar el juliol del 2015 a la Diputació. L’endemà, el personal ja feia les vacances d’estiu. Aquí hi vaig entrar amb una idea molt clara. Creia en quatre coses que s’havien d’impulsar, essencials. Vaig demanar tres estudis. El primer era internacionalització de la cultura. Com fer que la cultura passes fronteres amb el menor cost possible. El segon era sobre la desgravació fiscal del consumidor dins del tram autonòmic. Un estudi que vam enviar a la conselleria de cultura i economia. La primera va respondre molt bé, la segona ens va dir que no eren partidaris de desgravacions del tram autonòmic. No ho volien aplicar. Així i tot ho van posar en pràctica a València. Com a tercer punt em volia centrar en la ciència i la cultura, com a unitat a treballar. Ara tothom ho té en boca. Però en aquell moment no era una cosa tan comuna. Vaig aterrar aquí amb aquestes idees, però és complicat dur-les a terme. Els temps de la política són lents.

D’altra banda, la relació amb el territori és cabdal. Hem creat els festivals estratègics de la Diputació. Estan repartits entre el territori. Hem tirat endavant festivals que fan de centre de referència en els diferents àmbits. De la mateixa manera que ho ha fet la Generalitat amb les fires; la de Tàrrega, Reus, etc. Nosaltres també ho fem i intentem actuar coordinadament amb la Generalitat. La nostra intenció es que el mateix territori creí cultura. Hi ha parts del territori molt actives. Per exemple el Panoràmic de Granollers, el considerem estratègic i de referència. Després els premis de Frederic Roda, que hem impulsat per poder descobrir produccions que no siguin exclusivament de Barcelona.

Però la resposta dels nostres clients, que són els ajuntaments, és lenta, a la vegada que immediata; ho podem comprovar en les reunions que tenim amb ells. La feina es visualitza amb temps llargs, però el retorn social, lògicament és ínfim. No tenim altaveus que ens facin el joc, ni àvies. Qualsevol pas que es dóna a l’ajuntament, és amplificat per diaris afins o contraris. La Diputació no té aquest altaveu, he estat a actes (per exemple al cicle Gaudí) on vaig fer una presentació amb la Isona Passola i als diaris, després no hi era. És el pa de cada dia. No sé perquè passa això, però és la realitat. La visualització de la feina com a retorn és nul·la. Però de cara als nostres clients que són els ajuntaments és immeditada, ja que els tractem de tu a tu.

Continuant amb la metàfora de l’actor; quan seus a la cadira del teu despatx, quina màscara portes?

No porto màscara. No porto protecció; la màscara és una protecció. La meva visió de les coses no ha canviat i ho dic molt seriosament. Faig el meu paper directament. Suposo que és un inconvenient. Es necessita prudència per fer carrera en un àmbit. Però jo he estat cridat per altres virtuts aquí; les d’una persona que treballa en el sector de la cultura i en un moment determinat doncs, té un càrrec polític de gestor cultural.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“Hem de fugir de la precarització”

Una cosa molt interessant, és com en els últims anys, espais alternatius de Barcelona han estat substituïts per espais de creació a la perifèria de la metròpoli. A més, copats per gent jove. És una opció política per part de l’administració?

Sí. Però hi ha dues coses aquí, l’actitud passiva del consumidor de cultura que no té els avantatges de tenir la cultura a prop. Una circumstància que s’ha de resoldre, ja que tothom de qualsevol àmbit i butxaca ha de tenir accés universal a la cultura. D’altra banda hem de parlar de l’accés a la creació i aquest és el gran tema. Primer s’ha de fer realment universal l’accés a la cultura. Encara no ho és, ha d’estar difosa en el territori.

La creació també ha d’estar present arreu. A Barcelona ja existeix aquesta tradició. Fa anys que hi és. Però s’ha de descentralitzar, fora de Barcelona. Més enllà de l’àrea metropolitana. En aquest sentit la vegueria de Barcelona, la demarcació té 5 milions i mig d’habitants. Però els dos vallesos, el Baix Llobregat i el Maresme, són quasi 4 milions. És oportú fer llavors, la comparació amb Nova York. Barcelona és un Manhattan una mica més gran. El que s’entén com a nucli seria Manhattan pròpiament dit. El Baix Llobregat és Brooklyn. Tota la Zona Nord és el Bronx, però no en el sentit que nosaltres tenim. I després el Long Island que seria el maresme i els vallesos són Queens; Staten Island seria el delta del Llobregat. Al conjunt no se l’anomena Manhattan, sinó Nova York. Si tinguéssim unes Rodalies adequades i ràpides estaries a 20 minuts del centre sempre, com ja passa amb els ferrocarrils de Sabadell. L’habitatge podria baixar, ja que s’estendria en un territori ample i ben comunicat. Per no fer poblacions flotants i dependents del centre, hauríem de crear en aquests barris grans centres i equipament culturals, que ja existeixen. Però a la vegada ens faltarien els centres de creació més enllà dels de consum. Si féssim això, tancaríem el cercle. Però necessitem les Rodalies. A part del concepte, que curiosament ja hi és. En els últims cinc o sis mesos ja ha anat sortit el concepte d’àrea metropolitana cultural. El Subirats hi està d’acord, sembla que la idea es va estenent.

El districte cultural de l’Hospitalet podria ser una exemple d’aquesta idea.

Està clar, és barat i està ben comunicat. I als joves hi tenen accés, Són llocs actius. El que vull fer, és fer un esforç actiu de planificació. Ara Granollers està a 35 minuts, necessitem que estigui més a prop, a 20 minuts. La població de tenir tots els recursos culturals a l’abast per fer que no siguin ciutats dormitori. I ja no ho són. Hi ha d’haver una gran planificació sobre aquest tema. Tothom s’hauria d’asseure a la taula per tractar aquesta qüestió.

Nosaltres hem de desenvolupar l’àmbit cultural de cada municipi i en aquest sentit una de les coses correctores que hem començat, és el d’equilibrar els municipis amb més recursos i necessitats amb els més petits, que no tenen equipaments. Hem creat una línia nova per mancomunar projectes. Això ha de ser el futur. Ha donat bons resultats en l’últim any. Entenc que per supervivència molts municipis ho han entès i ja planegen més enllà. Fins i tot de la cultura popular, ja que s’ha d’anar pujant d’ambició. Hi ha zones que guanyarien moltíssim. Perquè hi ha municipis que tot i mancomunar-se, arriben als 10.000 habitants, una massa crítica molt petita. Hem de saber que fer també aquí.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“S’ha de parlar de cultura amb interlocutors del sector designats pel mateix sector”

Fora del equipaments del territori, en els equipaments a Barcelona també hi ha problemes, un d’ells pot ser la relació amb els treballadors de les sales dels museus. 

L’externalització d’algunes tasques és perillosa. S’ha de fer amb sentit comú. Si tu agafes persones qualificades dins del món de l’art per fer de vigilant, tu per què els hi pagues, per fer de taquillera o com una persona amb un grau elevat d’estudis? Així estem infrautilitzant a la gent. I no pot ser. Estem trencant la cadena d’aprenentatge. Sempre hi haurà algú més barat i més precari. Estem estimulant la precarietat. I això no pot ser. Una cosa és la bona intenció de dir: escolta, la gent que es dedica a l’art pot guanyar diners durant la carrera. Però clar, l’any següent agafen algú més barat i ja no hi ha aprenentatge. Hem de fugir de la precarització. I en aquest sentit segurament seria una opció segregar un treball de l’altre. Un d’innocu que podria ser externalitat i un de museístic que hauria d’anar a càrrec dels museòlegs.

Quan el sector cultural es manifesta, s’explicita que no hi ha un rumb en la política cultural del país, o del govern.

La despesa del municipi en cultura, segons la recomanació de la UE, hauria de ser del 7% del total del pressupost. La de Barcelona és del 5%. Quants municipis de la nostra demarcació compleixen aquesta despesa cultural? Pocs, molt pocs. Santa Coloma o Viladecans en són un exemple. Però si la despesa estigues a l’ordre del 5% del pressupost estaríem parlant de coses raonables. La despesa de la Diputació és més alta. I llavors trobem la Generalitat que té una despesa molt baixa. Ara està al 0.8% del pressupost. Però molt lluny del 2.3%. Que suposaria una injecció de diners que solucionaria la meitat dels problemes com a mínim. Llavors trobem l’estat, la despesa que fa és molt menor de la que hauria de ser. En termes generals, la despesa en cultura és molt més baixa de la que s’hauria de suposar a un país com Catalunya. I això ens hauria de portar a tots a seure i parlar. I després hem de resoldre com gastar-los. Sempre dic el mateix, hem de fer els deures a llapis i després passar-los a tinta. Si tenim clar el que hem de fer, quan arribin els diners sabrem que hem de fer molt ràpid.

Al parlar de cultura hi hem d’afegir la ciència. El 2,3% de cultura el 2,5% de ciència i després l’educació, en els pressupostos. El conjunt de les tres amb un pressupost correcte permetria fer un país que no el reconeixeríem. Estem treballant precàriament sempre.

La segona part és la qüestió de la ruta que es pren. Això no ha de sortir de les institucions. Ha de ser la participació activa dels professionals. Per exemple; si hi ha una convocatòria d’orquestres, les bases les fa la diputació, però també hi ha de ser present l’Acadèmia de música, que ha de poder decidir. S’ha de parlar de cultura amb interlocutors del sector designats pel mateix sector. Són els que saben que s’ha de fer. D’aquesta manera ens podrem equivocar, però almenys estarem navegant. Totes les discussions són d’esbós, d’scherzo. Però hem de parlar dels diners.

Un altres dels greuges que tenir en el món cultural català és l’adveniment del 155. El centre que ho ha patit més és l’Ars Santa Mònica. Tot i que no afecta la Diputació, crec que mereix ser comentat. 

És terrible. Per exemple el cinema està bloquejat. No hi ha diners. S’han suprimit totes les vies d’ajut de la generalitat menys una. No hi ha diners pel cinema. Això ja ho va dir l’Isona Passola, comentà que potser aquest any no es fan els Gaudí. No hi haurà pel·lícules, gràcies al 155. La situació és molt terrible. I està dissenyada, així.

Més enllà de l’aplicació del mateix article, el problema en són les seves conseqüències. Encara que la diputació participi amb la generalitat en un esdeveniment, si no hi ha la part gran del pressupost no es pot fer. 

Estem parlant de quantitats molt diferents clar. La Diputació pot ajudar en la seva justa mesura. Nosaltres ajudem amb una quantitat que s’equipara a la de l’ajuntament del lloc on es fa la reunió. No ens podem posar al seu nivell. En tenir pocs recursos la generalitat, la Diputació supleix en allò que pot.

Des de la Diputació com veieu l’aplicació del 155?

Nosaltres tenim cash. I podem ajudar. Però per exemple el Festival de Sitges està afectat pel 155 i demanen socors a tothom per veure si els hi podem avançar diners, ja que ells no poden gastar. El 155 és un càstig absolut i total, malèvol. És evident la seva intenció. La suplantació de la Generalitat per l’estat i amb voluntat de no afavorir. I això no és una opinió personal. Es pot demostrar el que dic.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“En termes generals, la despesa en cultura és molt més baixa de la que s’hauria de suposar a un país com Catalunya”

Un altre dels actors amb els que has d’interactuar és l’ajuntament. Un ajuntament que ha canviat el seu responsable de cultura al llarg del mandat. Des de la política es valora prou la cultura?

Sempre dic que el sector cultural s’entén molt de pressa entre si. Més entre els partits polítics i la gent de la cultura. Encara que pertanyin a diferents partits polítics. Per què? Perquè segurament la no està prou considerada pels mateixos partits polítics. S’explica moltes vegades que la cultura té un gran retorn, més gran que la inversió. Això fa molts anys que es diu, no és que no s’entengui. Però és com les escoles, s’entén que l’educació és bona per tothom. Però ells volen les seves escoles privades, per distingir-se. La cultura no és que no tingui un retorn social. Si no que el retorn que té potser no és en la línia que ells volen. La cultura crea gent creativa, investigadora. Crítica. Això sí que no els interessa. Quan es parla de l’I+D+I. Que s’assembla més a això que la cultura? Si vas a veure, per exemple, uns acròbates, amb un instrument fan l’inimaginable. Fan d’enginyers. Li treuen tot el suc creatiu. Són persones creatives, la quarta revolució industrial personificada. Per això els països avançats uneixen gent de la cultura i de la ciència i de l’art en una mateixa taula, ja que tots són creatius.

No és que no entenguin la necessitat d’invertir en cultura. Si no que a un règim determinat no interessa aquest tipus de gent. I a un altre sí. Nosaltres som conscients que necessitem això, però els règims oligàrquics no ho volen. I punt. De vegades volen una cultura per fer propaganda o per distingir-se, però res més.

En aquest sentit sempre he considerat un fals equivoc la separació entre humanitats i ciència.

I com es treuen dels temaris dels estudiants les humanitats, o el dibuix i la música, fins i tot la filosofia. Qui ha inventat aquesta regressió?

Per exemple és curiosa l’exposició de Joan Miró i l’art sumeri. És curiosa ja que mostra com els artistes descobreixen una civilització. I amplien la seva manera de veure el món. En aquest sentit la nova mirada sobre el passat crea una nova visió sobre el present.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“S’han de crear les itineràncies internacionals que permetin exportar el talent que tenim”

Queda molt poc de legislatura, quina qüestió es prioritària?

Una cosa obligatòria és endreçar totes les nostres ajudes en línies de convocatòria de concurrència competitiva i no és gens fàcil, així com distribuir-la bé entre el territori. Una feina mecànica de gestoria, que crec que amb l’equip que tenim ho hem encertat. La creació de dinàmiques de públic no hem pogut acabar d’encertar-la, però hem pogut reforçar el cinema, l’arquitectura o disciplines que no eren considerades com a difusió artística, també fotografia. Així com les arts visuals, una disciplina a la qual hem d’impulsar, però ens falten recursos. Recursos humans i pressupostaris.

D’altra banda, la qüestió de la ciència i la cultura, l’equilibri en el territori, les fàbriques de creació en el territori i l’apoderament dels professionals en la construcció de la política cultural, fora dels ajuntaments.

Tenim un desplegament de cites anuals en el territori, on es difon cultura, que al final crea una nova necessitat en el lloc on es desenvolupa, per tal que hi hagi una segona fase de producció. Un fet que a la Fira de Tàrrega funciona molt bé. Ara Tàrrega és un focus consolidat de creació teatral, d’impuls a la creació. Un fet que és atribuïble a molta gent que hi ha col·laborat i és envejable. Tenim un teixit cultural envejable. Quan acabo de treballar vaig a veure tot allò que puc, i es confirma que la producció cultural és inacabable, el talent és inacabable. I està encongit, fora de la qüestió del pressupost i la precarietat, ja que no cap tant talent dins del nostre país. La nostra preocupació ha de ser la de sortir fora. Els mateixos consumidors culturals no tenim un altaveu que ens creï les necessitats culturals per aprofitar-ho. S’han de crear les itineràncies internacionals que permetin exportar el talent que tenim. Tenim un caldo de cultiu fantàstic on falten ingredients per posar-ho tot en marxa. Un d’ells és els diners, un altre la il·lusió i l’últim la difusió mediàtica. Malgrat la precarietat econòmica, si hom sap tota l’oferta que hi ha, hi aniria. D’altra banda la precarietat econòmica dels consumidors limita l’accés i el consum cultural.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca