Dilluns 21 Octubre, 2019

Una frase recorre Catalunya: No callarem

La situació a Catalunya no és nova. La seva solució sí. La setmana de la Llibertat d’Expressió celebrada a la Model ha servit perquè els creadors es mobilitzin per denunciar la manca de llibertat. Artistes, músics, creadors, no volen callar. La transmutació de lleis protectores en lleis contra les persones, ens fa veure els versos de Shakespeare a Coriolà, ara adreçats a la justícia espanyola: (qui) en els favors vostres confia, neda amb braços de plom i creu que amb canyes pot els roures tombar. Dimecres sota el programa: Art, moviment i activisme. Els artistes Jordi Pagès, Toni Algarra, Tanit Plana, Jordi Borràs, Marc Sellarès, Javier Olaizola, Marta Parera, Pedro Strukelj; varen mostrar les seves obres a la Model. El seu art punyent omplia l’esperit i reconfortava el cos.

Marxista Leninista Rojo Separatista, Marc Sellarès
Marxista Leninista Rojo Separatista, Marc Sellarès

D’altra banda hi ha el record en la societat de l’1-O. És impossible caminar pel carrer sense veure un llaç groc. El primer d’octubre va tenir conseqüències: la més evident són els presos. I en les paraules d’Enric V ens podem sentir reflectits: Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans, Perquè els que avui vessin la seva sang amb mi Seran els meus germans. La societat catalana es va unir davant del seu legítim dret a ser consultada, es va crear una situació que es justificava en ella mateixa. La Democràcia es va revelar com un valor absolut que podia ordenar tots els altres i crear un acte fundacional a la nostra societat. En el cas de la revolució Americana o Francesa també hi trobem aquest valor: la voluntat general, que s’entenia com la gènesi creadora de lleis.

Hem fundat una nova societat?

El festival No callarem i els fets del Primer d’Octubre són el reflex d’una societat que ha canviat els seus paradigmes. L’1-O es va establir el novus ordo secolorum. Un nou ordre que emana d’una nova voluntat i que creà un paradigma a partir del qual s’ordena la societat. Aquesta expressió la va fer servir Virgili per anunciar la fundació de la ciutat eterna per part d’Enees. El referent clàssic no és envà en el cas català, ja que com Roma, el Principat basa la seva concepció de l’estat en “la comunitat en expansió”. Un forma segons la qual la comunitat es reafirma en ella mateixa expandint-se, en un sentit físic o metafòric. Marina Subirats explica a ‘El desafio imposible’: el independentismo no se presentaba, en este sentido, como una reivindicación de nación historica, sino que se orientó como un proyecto de futuro abierto a todo tipo de población que llegara a Catalunya. La llibertat, en aquest cas exemplificada en la de moviment, és la variable que permet existir a la mateixa societat que es funda. També establir una nova autoritat, que “vagi més enllà de les promeses entre els homes” (parafrasejant a Hannah Ardent).

El moviment republicà ha tingut una clara voluntat de seguir aquest raonament. La lluita per la República s’ha presentat com una lluita de conquesta de llibertats, tot i que dels anys vuitanta als noranta s’orientava com un retorn a un temps pretèrit inexistent. El nacionalisme espanyol s’ha reafirmat en el la Reconquesta com a mite orientador. Aquesta Setmana Santa hem pogut veure a la plana major del govern espanyol en processons catòliques o nacional-catòliques. Un projecte oposat al republicà en aquest sentit. Una posició que com diu Hannah Ardent ens porta a una època on “l’esfera pública s’il·luminava amb llum prestada (de l’església)”.

Aquest xoc de projectes col·lectius provoca una intensa activitat creadora, d’alguna manera s’han d’explicar. Una activitat que trobem al festival No callarem. L’art, doncs, il·lustra i reafirma la voluntat “d’expandir la comunitat”. Un clam que com una arrel soterrada, cega i assedegada, aparta la terra amb el seu propi creixement. Alhora es crea una comunió difícil d’aconseguir entre els espectadors i els creadors. Les dues parts comparteixen una voluntat i parteixen d’un esdeveniment fundacional comú. Adrian Pino no és un freak despullat en una cel·la de la model, com entendria el comú dels ciutadans fa un parell de mesos. Ara allà, és una aparició d’un futur millor. O Marc Sellarés, que tancant a la seva cel·la no forma part d’una performance difícil de copsar, representa la soledat i la por de la presó. Una pena que ha deixat d’afectar en exclusiva a militants polítics o activistes marginals, per afectar també a polítics d’alt nivell. La protecció que es dedueix de la classe social s’esvaeix.

Adrian Pino a la Model
Adrian Pino a la Model

Què està fent l’art?

La meva col·lega Clàudia Rius en una columna publicada a Núvol escrivia; I perquè demostra que l’independentisme no és només una qüestió territorial, sinó també un tema de defensa dels drets humans. L’art esdevé una via efectiva de comunicació i Santiago Serra ens ho ha donat mastegat. Aprofitem-ho! Jo continuaria la seva conjectura. L’art, ara, és una continuació de la comunicació. L’art dóna resposta a les necessitats espirituals d’una societat que s’endinsa en una nova Eneida. Es pot fer, ja que els artistes del festival No Callarem, han sublimat una experiència traumàtica col·lectiva i poden anar més enllà del llenguatge lògic. Els fantasmes dels nostres pensaments queden plasmats en imatges, que alhora esdevenen espais comuns, en els quals podem desenvolupar les nostres inquietuds polítiques. Com exposen els mateixos organitzadors: L’artista, per la seva part, s’ha d’enfrontar al seu propi jo i especialment a la societat i l’entorn, a l’hora d’explicar, evolucionar. Aquest és el motiu més important per mostrar les dents.

És idiota pensar que l’art de la Model era independentista. De la mateixa manera que l’1-O no era una mobilització en pros dels drets humans. Els dos fets però es connecten per la causa i l’efecte. Així es construeix un cos social que suporta els canvis que estem veient. Des de l’1-O que fugim de la Catalunya autonòmica per cercar una nova relació entre nosaltres i amb l’Estat. Com Enees, volem reconstruir Troia, no per tornar a un fals passat, sinó per recuperar i crear noves llibertats. Ciceró va dir: cap home s’ha vist elevat a tan alt rang com aquells que reformaren repúbliques i principats amb noves lleis i institucions (…) les nostres alabances, dirigides primer als déus, han d’anar a ells. El festival No Callarem, en la seva modesta actuació, ha creat un pòsit que acabarà reformant o la república o l’estat. Va reivindicar una idea més enllà de les paraules. Va sublimar un moment històric. El problema de la llibertat d’expressió no és nou. Tenim davant de la taula una solució completament diferent de les anteriors; el consens antirepressiu ens vol fer arribar a un nou estat de llibertat. Una idea recorre Catalunya. Només falta realitzar-la.

 

5,252FansM'agrada
976SeguidorsSeguir
15,534SeguidorsSeguir

Anàlisi | Opinió | Informació

Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca