Fàbrica de vidre / Eli Duke
Fàbrica de vidre / Eli Duke

El 2014, la companyia Apple es convertia en l’empresa més valuosa del món, el 2017, les cinc empreses més grans del món estaven relacionades amb les noves tecnologies, les denominades GAFA (Google, Amazon, Facebook i Apple), juntament amb Microsoft.

Uns imperis que cada vega comprenen amb més serveis, substituint l’espai que ocupaven les empreses tradicionalsi que entre les cinc empreses han passat de tenir un capital borsari de 890 mil milions el 2013 a 2.480 mil milions el 2017. Han triplicat el seu valor.

La  nova tecnologia està en procés de canviar gran part dels llocs de feina, en un món digitalitzat, en què podem veure que la intel·ligència artificial cada cop té un paper més central. En els estats més avançats, com Corea del Sud, ja trobem gairebé cinc robots per cada cent treballadors.

Robots-treballadors per cada 100 treballadors
Robots-treballadors per cada 100 treballadors

Totes les revolucions industrials produïdes ha comportat la destrucció de feines tal com les coneixem. Però fins a l’actualitat, es creaven més llocs a conseqüència dels canvis que no pas els que es destruïen.  Però, aquest cop pot ser diferent.

La quarta revolució industrial

La consultora PwC – Will robots really steal our jobs? – mostrava en la seva anàlisi que en els pròxims anys més del 40% dels llocs de treball podrien estar automatitzats, principalment en les feines que necessiten menys formació, i que per tant, posa en perill els treballs de les persones més vulnerables.

El cert és que tot canvi ha comportat l’oposició d’una part de la societat, que veia en perill la seva forma de vida. Per exemple, en la primera part del segle XIX, trobem el ludisme o antimaquinisme, amb l’objectiu de destruir les màquines que substituïen la feina dels treballadors, en el segle XXI ha aparegut el conegut com a neoluddisme, oposant-se a la revolució digital, que pot comportar una substitució de la intel·ligència artificial de gran part de la feina que actualment fem els éssers humans, així com la capacitat de controlar gran part de la vida de la població. L’evolució tecnològica, tot i els intents d’oposar-s’hi, sembla inevitable.

En aquesta ocasió, els llocs de feina destruïts poden ser substituïts majoritàriament per robots, i per tant, provocar més atur i precarització, a més, en un moment en què està en joc la viabilitat del sistema de pensions.

Existeix el perill real que les persones amb menys poder adquisitiu siguin acomiadades mentre que les empreses o inversors que tinguin capacitat de controlar la Intel·ligència Artificial concentrin encara més la riquesa i situar els mitjans de producció en poques mans.

Capitalització bursàtil
Capitalització bursàtil

Un nou món, que tothom utilitza però que majoria de població desconeix preguntes clau com: de qui són els servidors que emmagatzemen la informació? Qui controla els continguts d’arreu del món? No hauria de ser un servei públic i democràtic?

Quina alternativa hi ha?

Els robots posaran en perill milers de llocs de treball i les persones necessiten un cert nivell adquisitiu per a poder seguir vivint i a nivell empresarial: consumint.

Per tant, sembla normal, que si gran part de les feines seran fetes per robots, que desplaçaran la mà d’obra humana, existeixi un control sobre aquest i que els propietaris siguin els responsables legals d’aquesta acció. Per tant, que els robots cotitzin per ajudar a pagar, per exemple, les pensions, que permetria mantenir un sistema de polítiques socials.

El febrer de 2017 a l’Europarlament es va tirar endavant una iniciativa impulsada pels grups d’esquerra perquè els robots paguessin impostos, però que va ser rebaixada instant simplement a legislar sobre robots i automatització sense fer referència a l’impacte en el mercat laboral i possibles impostos compensatoris.

Per a corregir les conseqüències d’aquest nou escenari hi ha una segona alternativa més enllà d’un canvi de model econòmic. Partint que en un futur potser no hi haurà treball per tothom, on una part de la població mai podrà treballar, encara que vulgui, i on els pocs llocs de feina tindran una alta demanda de llocs de treball (amb la precarització que comporta), s’obre la possibilitat que una vida digna no estigui exclusivament lligat a la necessitat de tenir una feina o una gran riquesa, anant a un ingrés mínim garantit per a tothom.

Treballs en risc
Treballs en risc

Renta Bàsica Universal

La RBU és aquell model de seguretat social on tots els ciutadans sense cap tipus de condicions reben regularment una suma de diners, eliminant a canvi gran part de les ajudes que es donen actualment i on la gent que volgués guanyar més diners, doncs treballés. Normalment el benefactor és el mateix govern però pot donar-se el cas que siguin altres institucions públiques.

Entre els partidaris s’afirma que la RBU milloraria la qualitat de vida de les persones, sobretot d’aquell grup social que tenen un nivell adquisitiu molt baix i evitaria que els ciutadans estiguin disposats a acceptar treballs precaris. També es diu que el salari mínim pujaria com també disminuiria el treball il·legal per tant l’Estat estalvia diners en burocràcia i investigacions en frau fiscal.

El sector que més en contra està de la RBU afirma que la inflació econòmica pujaria. La gent treballaria menys, com també estudiaria menys i portaria conseqüències molt negatives per a la societat a llarg termini. En general es diu que tant la democràcia, com els valors cívics, morals i ètics, com també la cultura i l’educació es veurien afectats de forma negativa. Desmenteixen que el treball precari i il·legal desapareixeria, si no que els realitzarien aquell grup de persones que no tenen ciutadania i estan disposats a acceptar qualsevol tipus de feina per molt poca compensació. Per altra banda si s’eliminés el requisit de ciutadania per tenir accés a tenir dret a la RBU atrauria molta immigració als països que tenen aquest sistema.

L’Experiment  a Finlàndia

L’any 2017 Finlàndia va començar un experiment sobre les conseqüències reals d’una RBU. Es tracta ben bé d’un laboratori mundial que té l’atenció universal sobre ell. El programa té una duració de dos anys on 2000 ciutadans desocupats entre 25 a 58 anys d’edat rebran 560€ cada mes sense cap tipus de condició. Si bé Finlàndia dintre de la UE no té un salari mínim interprofessional el seu PIB per càpita, és dels més alts, fins i tot en temps de crisi econòmica – 35.200€ al 2015 quan Espanya estava a  23.200€.

La prova té un cost de 20 milions d’euros a càrrec d’un govern de centre-dreta, centrat en l’austeritat i en gastar menys en la seguretat social i sobretot en reduir la taxa de desocupació a Finlàndia. El seu objectiu és veure si un ingrés incondicional podria incentivar a les persones a assumir una feina remunerada. També s’ha de remarcar que no es tracta de ben bé de una RBU real, sinó que s’està provant un tipus de model, amb un nivell d’ingressos i un grup en concret.

En general hi ha poc consens fins ara sobre com hauria de ser el RBU a la  pràctica. Quin model adoptar, el grau de finançament, com es podria combinar amb altres beneficis de la seguretat social i com l’hauria de tractar el sistema tributari i sobretot de les pensions.

Segons experts, una de les condicions claus per l’èxit de la RBU és que tant les empreses com el Govern ha d’assegurar que les feines es paguin car i que les rentes més altes gravin impostos encara mes alts.

Segons aquestes dades de moment a l’Estat espanyol no funcionaria una RBU, ja que el nostre salari mínim son de 707,6€ la meitat que a França. Més enllà, de Finlàndia, l’Índia, Itàlia, Califòrnia, Holanda, Ontàrio i Kenya entre altres, van ser dels països que van debatre implantar aquest experiment.

Sessió al Parlament / Rafa Garrido
Sessió al Parlament / Rafa Garrido

La Renda garantida de ciutadania a Catalunya

El més semblant provat a l’Estat, és la Renta de Garantia d’Ingressos del País Basc, on 60.000 persones reben entre 625 i 959 euros, que funciona des de 1989, amb anàlisi que mostraven efectes més positius que negatius.

A Catalunya, abans de l’aplicació de l’article 155, es va aprovar la renda mínima garantida de ciutadania, una prestació de com a mínim 564 €, que han sol·licitat 32.000 persones que es sumen als 27.000 persones que ja rebien la Renda Mínim d’Inserció (RMI) de 426€.

La llei va ser aprovada al juliol després d’una iniciativa legislativa popular (ILP) que van donar suport 120.000 persones, que va comportar un acord entre els impulsors i el govern que substituïa la renda mínima d’inserció (RMI), que no tenia una duració indefinida com l’actual sinó que abans només tenia un màxim de seixanta mesos.

La renda queda lluny de la renda bàsica universal, que teòricament ha de ser per a tothom, independentment dels ingressos, que no doni lloc a la necessitat de demostrar uns ingressos màxims i que substitueix gran part de les ajudes establertes fins ara.

Una societat on tothom tingui un poder adquisitiu mínim i on no sigui necessari treballar però que actualment es troba en un cruïlla, en un futur amb cada vegada més informació i control, on els ciutadans hauran de decidir quin control tenen sobre la societat i quin futur ens espera.