Estelades als balcons / Jordi Ventura
Estelades als balcons / Jordi Ventura

A 30 dies per arribar al límit per que el Parlament de Catalunya investeixi un nou president, el moviment republicà comença a aixecar el cap. L’amenaça d’unes noves eleccions i el baló d’aire inflat per les justícies europees, marquen l’estratègia a seguir a curt i mitjà termini.

Aquests aires d’optimisme, apareixen després de les setmanes més funestes pel moviment: Enduriment de la repressió política, caos estratègic al carrer i a les institucions, i retrets entre suposats “possibilistes” i “intransigents”. Per sort més enllà dels retrets a les xarxes socials entre hooligans d’un i altre suposat bàndol, ERC i JxCat han arribat a un acord tàcit: Evitar eleccions a tota costa.

A nivell de moviment, la Primavera Republicana que plantejaven els CDR ha quedat en brots de soja. Per més inri, el govern espanyol i els seus lacais utilitzen els comitès i les seves accions no violentes per justificar la seva teoria de la violència, dibuixant un escenari absolutament surrealista: Mentre el tribunal de Schleswig-Holstein denega l’extradició de Puigdemont per absència de violència, la caverna mediàtica (que per cert cada cop és més gran) equipara els CDR a comandos terroristes. La criminalització dels CDR es convertirà sense cap dubte en un funest precedent per la criminalització (sí, encara més) dels moviments socials. Mentrestant centenars de milers de persones desborden novament el centre de Barcelona demanant la llibertat dels presos i preses polítiques, i exigint seny a l’estat espanyol.

La situació actual, reclama als republicans i als demòcrates  la creació de dues trinxeres, dues línies de defensa: Una en defensa de la democràcia i l’altre en defensa de la república. L’estat no és imbècil, però comet errors inherents a la seva estratègia de judicialització de la política. Ara per ara una cosa és certa: L’orgia judicial, acabarà amb una forta ressaca al Tribunal Europeu de Drets Humans. Malauradament això no passarà d’un dia per l’altre, sinó que caldrà esperar anys. Per això és indispensable posar les llargues i plantejar una resistència espartana i gandhiana.

En primer lloc, cal unir els demòcrates catalans, de l’estat i d’Europa contra l’estratègia repressiva de Rajoy i els seus sequaços. La campanya “Demà pots ser tu” impulsada per Òmnium i altres entitats, de la mà de Pablo Hassel, Valtonyc o Helena Maleno; la crida impulsada per divuit entitats juvenils de tots els signes per la creació d’un front antirepressiu; o la manifestació del 15 d’abril convocada per l’espai democràcia i convivència, són un exemple del camí a seguir. A nivell internacional, com dicten els manuals antirepressius, cal desplegar una estratègia d’internacionalització. Després de l’alliberament de Puigdemont, han augmentat les veus a Europa que demanen una solució política al conflicte. Cal demostrar que l’aparell espanyol no aposta per una solució política i menys democràtica.

En segon lloc, cal que els i les republicanes tornin a les seves posicions i dibuixin una estratègia unitària i a llarg termini. L’ANC ha pagat la seva deriva institucionalista i folklorista amb l’eclosió dels CDR, que ocupen un nínxol que la entitat va abandonar a nivell local. Això comporta avantatges i inconvenients: la creació de grups amb capacitat de reacció local excel·lent però amb molt baixa capacitat de coordinació a nivell nacional. Això posa responsabilitat a les espatlles de Paluzie, que ha de tornar a situar l’ANC al pal de paller del republicanisme, tot comprenent la nova complexitat que ha pres el moviment des del 1 d’octubre.

Nova imatge corporativa de les JERC / @JoventRepublica
Nova imatge corporativa de les JERC / @JoventRepublica

Mentrestant cal que el moviment juvenil torni a il·lusionar com ho va fer amb les mobilitzacions prèvies del 1 d’octubre. Cal que el Jovent Republicà lideri una resposta que desbordi al poder establert, ja sigui per la seva creativitat com per la seva capacitat organitzativa. Només els i les joves poden il·lusionar i rellançar el moviment a través de la innovació en el seu repertori de mobilització. Cal defugir de falses dicotomies que contraposen una estratègia del “lliri a la mà” amb la vaga general indefinida. Ni limitant-nos a penjar llacets, ni creient que podem aturar el país indefinidament, arribarem massa lluny. El que cal es lliurar aquelles batalles que sabem que podem guanyar, ocupant aquells espais que ningú espera que ocupem.

Paluzie repeteix que el republicanisme ha d’estar preparat per aprofitar la propera finestra d’oportunitat. Si Errejón ens va ensenyar alguna cosa, es que no hem d’esperar que les finestres d’oportunitat s’obrin per si soles, sinó que cal que les obrim nosaltres mateixos. Cal que el republicanisme eviti donar-se cops de cap una vegada rere l’altra contra el mateix mur, i comenci a obrir poc a poc les petites esquerdes que es creen. Cal aparcar el “pit i collons” i el “tenim pressa” i adoptar una estratègia de catenaccio per aprofitar els nombrosos errors de l’enemic.