Desmuntant Tabàrnia

A hores d’ara, és de sobre coneguda per tothom la pantomima de Tabàrnia; un concepte sorgit fa uns anys i revifat via xarxes socials després de la derrota unionista en les eleccions del passat 21 de desembre. També el suport rebut per part dels partits espanyolistes -i alguns moviments de la ultradreta- i la caverna mediàtica, però potser no tant el perfil de les persones que s’han erigit com a membres de la cúpula del moviment sense passar per res semblant a unes eleccions.

Daniel de la Fuente
Daniel de la Fuente

Tot comença amb Daniel de la Fuente, que -el febrer del 2018- fa la seva primera aparició pública autoproclamant-se fundador de Tabàrnia parlant per a l’agència Atlas, que produeix informació per a Telecinco i Cuatro. Està a la manifestació en favor de Felip VI, que ha rebut una benvinguda amarga en la seva visita a Barcelona pel Mobile World Congress.  Orgullós de la seva idea fa sis anys, posa al costat d’Antonio Robles, el primer secretari general de Ciudadanos i exdiputat del partit al Parlament; a més d’articulista habitual del Libertad Digital de Federico Jiménez Losantos. La seva ploma ha passat també per elcatalan.es (inspirat en El Español de Pedro J. Ramírez i que va néixer poc abans de l’1-O amb el suport de personalitats de Ciudadanos, PP, PSC o SCC) i és lloat en diverses ocasions pel web ultra Dolça Catalunya.

Però tornem a De la Fuente. El que no explica públicament és que està al darrere de la revista online El Magacín, on fent una simple recerca trobem articles amb títols com “El Golpe de Estado del Frente Popular en las elecciones de 1936” o “Y Cataluña ganó la guerra. El lenguaje de la postverdad”. Ni tampoc que li agrada a Facebook la pàgina de Dolça Catalunya o el Movimiento por la Reincorporación de Cuba a España como Comunidad Autónoma i que està subscrit al grup del Partito Democratico Italiano di Unità Monarchica que -el 1972- es va integrar en el Movimento Sociale Italiano – Destra Nazionale, els hereus polítics del feixisme a Itàlia. Ens comencem a fer una idea de per on van els trets, també després de descobrir que la llavor de Tabàrnia va germinar al seu compte de Forocohes (Ostiense) per passar després a vendre’s com una ocurrència de la Plataforma per l’Autonomia de Barcelona. Passejant per El Magacín de Daniel de la Fuente, de fet, trobem que abans que Tabàrnia saltés a les portades dels grans mitjans de comunicació espanyolistes, la revista ja entrevistava (amb gràfics que citaven com a font Dolça Catalunya o vídeos dels ultres inserits)  Carla Arrufat, la seva presidenta.

Però -més enllà d’això- de la Fuente és, sobretot, una persona que mira pels seus negocis.

WhatsApp Image 2018-04-12 at 06.56.46 (1)

És cofundador de la marca d’ulleres Deraway, que apareix anunciada en multitud de pàgines relacionades amb Tabàrnia o a llocs web com la pàgina ‘1492. Foroespaña.com’; on es debat sobre temes com la supressió de les autonomies o la memòria del dictador Francisco Franco. També està al darrere de Dupalu (un altre portal de notícies) i va sol·licitar (el procés encara està en tràmits) la marca Tabàrnia el gener del 2018; per la qual haurà de lluitar contra una multitud de tabarnesos que també han vist en el moviment d’odi al sobiranisme una mina d’or.

WhatsApp Image 2018-04-12 at 06.56.43 (1)

Albert Boadella, ressentit amb Catalunya

I del quasi anonimat de De la Fuente, passem a la popularitat d’Albert Boadella, autoproclamat “president a l’exili de Tabàrnia”. Molts catalans encara no entenen per què  l’actor, dramaturg i director català ha abraçat el nacionalisme espanyol més caspós, quan precisament ell havia lluitat vivament contra la censura franquista des de Catalunya amb Els Joglars. Diuen les males llengües que s’hauria encabritat quan, el 1998, CiU va concedir a Josep Maria Flotats i no pas a ell la direcció del Teatre Nacional de Catalunya. A partir d’aquí, Boadella hauria identificat el catalanisme com l’enemic.

A més, després de formar part de la fundació de Ciudadanos (més endavant també va recolzar UPyD), es va autoproclamar víctima d’un boicot a la terra que l’havia vist néixer -en una ridícula paranoia que ha desembocat en una obsessiva croada personal contra Catalunya que dura fins a l’actualitat- i va decidir marxar. A Madrid, va rebre un gran tracte per part de les elits espanyolistes. De la seva postura crítica cap als poderosos va passar a representar la més dura oposició a tot el que fes olor de catalanisme fins a abraçar la dreta més espanyolista. I és que gràcies a l’expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, va aconseguir encapçalar el teatre públic que tant desitjava essent nomenat -el 2009- director artístic dels Teatres del Canal i de l’Auditori de San Lorenzo de El Escorial. A la capital espanyola va fer realitat els seus somnis de grandesa, rebent premis de la Comunitat de Madrid i rebutjant guardons catalans com la Creu de Sant Jordi.

WhatsApp Image 2018-04-12 at 06.56.43 (2)

D’altra banda, una llarga llista de sortides de to -com, entre moltes altres, recomanar el Cara al Sol com a himne espanyol, desitjar que la llengua catalana no hagués existit mai i negar que estigués perseguida durant el franquisme, posar embolcallat amb una estelada foradada que deixava veure les seves natges despullades o apostar per treure els tancs a Catalunya- li ha portat les simpaties d’una part important de la ultradreta. Al web Dolça Catalunya, per exemple, lloen la seva “valentia” al capdavant de Tabàrnia.

En definitiva, el catalanisme va ser l’origen dels seus mals i va saber trobar la  medicina en el nacionalisme espanyol. Aquell que semblava no avalar quan, el 1977, va escapar de la justícia espanyola que el perseguia per una de les seves sàtires i va exiliar-se a la Catalunya Nord, on fou acollit pels moviments independentistes catalans.

WhatsApp Image 2018-04-12 at 06.56.45

Jaume Vives: l’ultracatòlic, homòfob, masclista i xenòfob que dóna veu a Tabàrnia 

Una altra de les cares més conegudes de Tabàrnia és la de Jaume Vives Vives, que ja apuntava maneres abans de ser nomenat portaveu de la plataforma. Era conegut i alabat als mitjans de comunicació unionistes com el del “balcó de la resistència” al carrer Balmes de Barcelona, d’on penjava la bandera espanyola amb el Sagrat Cor de Jesús que van usar els Requetés -una organització paramilitar carlista, moviment amb qui està molt vinculat- a favor del bàndol franquista durant la Guerra Civil Espanyola. Des d’allà, es dedicava a boicotejar les cassolades dels seus veïns contra la repressió de l’Estat fent sonar l’himne d’Espanya, el de la Guàrdia Civil o el ‘Que viva España’ de Manolo Escobar. Com no, també ha creat una botiga online per rendibilitzar el seu odi.

Però la cosa no acaba aquí. El 2011, Jaume Vives Vives va fundar el diari digital El Prisma, des del qual ha donat veu a personatges com el secretari general del partit de la ultradreta neofranquista Alternativa Española, Rafael López Diéguez; l’exlíder de PxC, Josep Anglada, el president d’Hazte Oir, Ignacio Arsuaga, el dirigent de VOX, Santiago Abascal o  Philippe Ariño, que defensa que cal “controlar els impulsos homosexuals” en nom de Déu. De fet, l’homosexualitat i l’avortament són els dos temes estrella de la publicació de Vives; juntament amb el rebuig a la immigració, l’islam o el feminisme.

Tampoc amaga la seva homofòbia, masclisme o xenofòbia en publicacions al seu Twitter amb missatges com “el problema no són els fanàtics, el problema és l’Islam. I si no hi ha el valor d’aprofundir en això i dir-ho, seguirem morint” o “l’islam i la ideologia de gènere són el principal instrument de Satanàs del nostre temps”. A través de les xarxes socials comparteix continguts, a més, com el d’Eulogio López (director del diari Hispanitat) que es defensa un llibre amb el títol “Comprendre i curar l’homosexualitat” i -fins i tot a les manifestacions convocades per Tabàrnia o a un plató d’Antena 3- lloa sense complexos el web ultra Dolça Catalunya com el “mitjà que ha fet tant per aquesta terra”.

WhatsApp Image 2018-04-12 at 06.56.44 (1)

Joan López Alegre i Tomás Guasch, el trampolí de Tabàrnia als mitjans de comunicació espanyolistes

Segurament, Jaume Vives va coincidir amb el proper protagonista a la Universitat Abat Oliva CEU, centre de pensament del catolicisme més conservador. El jove va estudiar allà la carrera de periodisme del 2011 al 205 i Joan López Alegre va ser professor de comunicació corporativa de 2007 a 2013 i és director del programa màrqueting i comunicació  per a despatxos professionals des del 2012.

Doncs bé, López Alegre és el propietari d’una de les empreses que promociona i fa difusió de Tabàrnia, StrategyComm, i tertulià en defensa del nacionalisme espanyol més ranci, activitat que li ha permès guanyar-se els aplaudiments -també!- dels ultres de Dolça Catalunya o elcatalan.es. A més, és exdiputat del PP i ha treballat per a Ciudadanos (concretament, per a Juan Carlos Girauta) i per Alejo Vidal-Quadras (que va saltar del PP a VOX) al Parlament Europeu.

D’altra banda, juga un paper important pel que fa a la comunicació de Tabàrnia el periodista de la COPE Tomás Guasch, que ha estat proclamat pel deliri unionista com a ministre d’esports. Una peça clau per reforçar la plataforma dins la caverna mediàtica i la premsa espanyolista, tot i que cal dir que no li ha calgut gaire esforç per aconseguir-ho. I un altre ‘ministre’ -el d’Hisenda- que no podem oblidar esmentar és Xavier Gabriel, propietari de La Bruixa d’Or. Gabriel, que no ha dubtat en mostrar el seu suport a Ciudadanos, va quedar retratat el passat octubre en una conversa telefònica gravada on s’esplaiava contra els independentistes i els titllava de “fills de puta” desitjant que els “donessin pel cul”. El mateix mes, traslladava les seves empreses fora de Catalunya: la seu fiscal de l’administració a Madrid i la seu social a Navarra.

WhatsApp Image 2018-04-12 at 06.56.45 (1)

Miguel Martínez, de festa amb el petit Nicolás

I, no podem acabar aquest repàs per la cúpula de Tabàrnia (on, per cert, només parlen els homes: Eugènia Perelló era l’única dona a la presentació de Boadella com a president davant la premsa i l’única dels quatre membres de la taula que no va intervenir) sense parlar del president de la Plataforma per Tabàrnia, Miguel Martínez. Aquest doble de Leo Messi -com a prova, el ridícul experiment que van fer fa uns anys al Punto Pelota d’Intereconomia col·locant-lo en mig de la Rambla de Barcelona i cridant el nom del futbolista- està al darrere del mitjà El amigo del Pueblo, on publica notícies de l’estil “el canvi radical de Salma Hayek”, “la dieta de Selena Gomez” o “la impresionante belleza de Christina Aguilera sin maquillaje” però on també aprofita per colar propaganda sobre Tabàrnia i contra TV3.

Però el que és més interessant sobre Miguel Martínez és fer una passejada per les xarxes socials, on apareixen fotos seves amb Albert Tafalla, dirigent local de Plataforma per Catalunya, imputat el 2013 acusat de protagonitzar una campanya electoral racista. Al seu  Facebook, a més, hi ha altres perles com la bandera carlista de la Creu de Borgonya o la utilització de l’assassinat del militant falangista Víctor Laínez a Saragossa per victimitzar aquesta mena de nacionalisme espanyol. Però -entre tot això (i més)- el que sense dubte més sorprèn són les fotografies en que se’l veu en un ambient festiu amb el petit Nicolás, detingut el 2014 acusat de falsedat documental, estafa en grau de temptativa i usurpació de funcions públiques i estat civil, a més de ser imputat posteriorment per revelació de secrets, suborn impropi, malversació de cabals públics i tràfic d’influències.

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca