El passat 4 d’abril, el diari Ara va publicar l’article «El mapa cultural de Barcelona» de Maria Sisternas, de l’agència Mediaurban. En aquest article es diagnosticava la desigualtat d’accés a la cultura a nivell de barris i es proposaven tres espais que es podrien utilitzar per a posar-hi remei. En aquest article agafo el tema que proposa Sisternas i l’aprofito per pensar un tema que crec que mereix més atenció: com planifiquem l’accés a la cultura a la ciutat de Barcelona?

D’entrada, però, per què planificar? Ben senzill, perquè, com identifica Sisternas al seu article, el laissez faire genera desigualtats. Com? Vegem-ho. Pensem en el patrimoni arquitectònic premodern de la ciutat (esglésies, palaus gòtics i cases senyorials, vestigis romans…). Estan dividits de manera desigual per la ciutat així que d’entrada, uns quants barcelonins afortunats podran gaudir d’aquest patrimoni només sortint de casa i d’altres hauran de fer viatges més llargs per a accedir-hi. Aquests espais actuen com a imants d’activitats culturals (concerts, exposicions, teatre…) així que la desigualtat d’accés a la cultura s’incrementa alhora que l’activitat cultural incentiva activitat econòmica de diversos tipus. Bàsicament, un ambient cultural interessant atraurà les empreses de l’anomenat capitalisme cognitiu-cultural o creatiu i una sèrie de serveis a les persones i les empreses com són restauració o entreteniment. Puja el preu dels lloguers i la resta de la història ja la sabem. Així, les desigualtats que es generen no són només d’accés a la cultura sinó també econòmiques.

La idea clau darrere de tot això és que l’accés a la cultura és un dret inalienable de les persones i considero que ho és per dos motius. Primer pel seu valor intrínsec com a element de gaudi i desenvolupament humà i després com a eina per a altres esferes de la nostra vida. No haver gaudit de l’accés a la cultura ens pot posar en desavantatge, per exemple, per a accedir a l’educació superior o a alguna feina. I per això cal que existeixin les oportunitats, cal fer feina a nivell de sistema educatiu però també a nivell de planificació de l’espai. El geògraf marxista David Harvey conceptualitzava la justícia en aquest àmbit com «un espai euclidià amb punts, línies, polígons i volums», volent dir que el lloc on són les coses és important pels seus efectes a nivell de justícia social. Al paràgraf anterior ja he explicat breument què passa quan es creen clústers culturals i no es controlen els seus efectes: desigualtats d’accés a la cultura i, de rebot, desigualtats socioeconòmiques.

Així què fem? La solució semblaria senzilla. Una colla de senyors i senyores saberuts es tanquen en un despatx amb un mapa de Barcelona ben gros i van posant xinxetes als llocs on es podrien posar equipaments començant per allà on l’accés és pitjor. Quan s’acaben els quartos, es deixen de posar xinxetes. Tot plegat s’incorpora al Pla d’Actuació Municipal i al cap de quatre anys tens un fart d’equipaments que equilibren culturalment la ciutat i tot va b[soroll de cinta rebobinant-se de cop]. Probablement, aquesta sigui una manera que tot vagi més aviat malament perquè la realitat té la mania de ser molt més complicada que els models que es fan des dels despatxos. D’entrada la planificació no és totpoderosa: no podem (o ens hauria de semblar molt mala idea) desmuntar Santa Maria del Mar pedra a pedra i dur-la a Baró de Viver. Després, els clústers de cultura i indústria cultural també tenen avantatges com a generadors d’una activitat econòmica interessant per a generar feines atractives i, d’un marc redistributiu prou ambiciós, contribuir al bé comú. Finalment, i aquí és on anem, no planifiquem en el buit.

Per més que es parli de certs barris com a deserts culturals, a tot arreu on hi ha persones hi ha activitat cultural d’algun tipus o d’altre. Amb més o menys recursos, de manera més o menys precària, o fins i tot amb formes que als senyors i senyores de l’ajuntament els poden semblar de mal gust i incíviques, on hi ha gent hi ha algun tipus de cultura. I si planifiquem, que crec que ha quedat demostrat que ho hauríem de fer, ha de ser amb aquesta realitat. Que la cultura que es practica a nivell urbà és diversa i que ignorar-la ens portarà al fracàs. Així, abans de plantejar-se grans projectes, cal donar suport al treball de base i dignificar les iniciatives culturals de cada cantonada de la ciutat. Implantar iniciatives d’avantguarda social en espais sense un teixit que les pugui sostenir està condemnat al fracàs o a convertir-se en nínxols aïllats de la realitat.

Així, què hem de fer? Treballar al màxim per què tothom pugui gaudir de la cultura i crear-ne si vol i fer-ho sempre amb allò que passa al món real. Això implica moltes polítiques, moltes estratègies i molts actors però per la part que ens toca aquí, l’objectiu és que a tot arreu passin coses i passin dignament.