Una idea (o moltes) de Barcelona: Recuperar el patrimoni

Si pugeu pel carrer Bailén, entre Consell de cent i Diputació, mireu a mà dreta. Allà, entre els plataners, hi veureu el que sembla un antic temple grec totalment incongruent amb el seu entorn. Aquest edifici no és un temple grec, aquest edifici és l’anomenat Taller Masriera. Un temple neoclàssic construït l’any 1882 per servir de taller als germans artistes Josep i Francesc Masriera, un lloc que es convertiria en taller però també en lloc de reunió de gran part de l’elit artística de finals i principi de segle, un lloc de creació i d’intercanvi d’idees. Pintura, escultura, orfebreria –les joies Art Decó dels Masriera encara són famoses–, cinema, teatre… Un lloc que amb els anys es va reconvertir primer en teatre i després en sala de cine, i que finalment va anar decaient fins a quedar buit.

Taller - estudi Masriera
Taller – estudi Masriera

El 2009 el Taller Masriera va quedar abandonat, i va quedar oblidat fins que el 2015 entra en joc un grup inversor que el volia comprar. I per què un grup inversor el volia comprar? Pels seus drets d’edifibilicat. El Taller tenia uns drets d’edifibilicat en alçada –això és, podia construir més pisos– que per la seva pròpia idiosincràsia –té forma de temple i és un bé d’interès cultural protegit, no podia ampliar-se– mai utilitzaria. Però aquests drets interessaven al fons inversor, ja que aquest també volia comprar la Torre Deutsche Bank i construir-hi un hotel amb més plantes, cosa que llavors no podia fer, ja que aquest edifici ja havia esgotat els drets d’alçada–en veritat n’hi faltaven, patia el que s’anomena un volum disconforme–, i si volia dur a terme els seus plans en necessitava més.

El grup inversor necessitava més drets d’edifibilicat, i volia oferir un pacte a l’Ajuntament de Xavier Trias. Ells comprarien el Taller Masriera, el donarien a la ciutat –a més farien una aportació monetària de deu milions d’euros per rehabilitar-lo– i també donarien un milió d’euros a l’escola dels Lluïsos de Gràcia. Ells donarien tot això, però a canvi rebrien els drets d’edifibilicat dels dos edificis esmentats per poder ampliar el projecte que tenien en ment per la Torre Deutsche Bank. Volien un intercanvi. L’Eixample rebria un nou equipament que es podria dedicar a equipaments culturals –cosa de la qual el districte no va sobrat– i els Lluïsos de Gràcia rebria una bona aportació que els aniria molt bé.

Però tot això va quedar aturat amb la moratòria hotelera implementada pel Govern Colau i el Pla Especial d’Allotjaments Turístics, pel qual no es construirà cap hotel a la Torre Deutsche Bank –ara s’hi construiran pisos de luxe que no produiran cap activitat econòmica, es perdran uns 500 llocs de treball que hagués donat l’hotel i encara s’agreujarà més el problema de gentrificació del barri–, i per tant, no hi haurà acord per posar el Taller Masriera en mans municipals i convertir-ho en equipaments pel barri ni tampoc hi haurà cap ajuda als Lluïsos de Gràcia. Un negoci rodó per a la ciutat i el seu patrimoni que farà que el Taller Masriera continuï allunyat de la ciutadania i de tot el que podria ser bo pel barri i la ciutat.

Palau Moxó
Palau Moxó

Però aquest no ha sigut l’únic cas escandalós de pèrdua de patrimoni. Fa pocs dies també hem tingut l’exemple del Palau Moxó. Aquest palau situat al davant de la basílica de Sant Just i Pastor era un espècimen únic en aquesta ciutat, ja que es conservava tal com havia sigut edificat i decorat en ple segle XVIII i XIX. També tenia la peculiaritat d’haver-se mantingut sempre en propietat de la mateixa família.  Però tot això va canviar quan fa un parell d’anys aquesta va decidir que el palau era una càrrega massa feixuga per a les seves butxaques i va decidir posar-lo a la venda. L’Ajuntament de Barcelona tenia una opció de compra preferent per poder-lo conservar tal com estava i que així passés a ser propietat municipal, però encara no se sap perquè –l’Ajuntament no ha publicat mai la documentació i els informes sobre aquest cas– el consistori municipal no en va fer ús i el Palau Moxó va ser venut a un inversor privat. El mobiliari original es troba actualment en un magatzem de Sevilla i a l’edifici del palau s’hi construiran pisos de luxe. I així és com acabarà un palau barceloní únic pel seu tipus.

I el mateix camí hagués pogut córrer el Teatre Arnau al Paral·lel, un teatre que es va voler enderrocar sense cap intenció de salvar-lo perquè segons els responsables municipals de cultura “el temps de la pedra havia passat”.  El temps de la pedra, el temps del Teatre Arnau havia passat, i per tant, ja el podíem oblidar i sepultar. Per sort la oposició veïnal va poder vèncer la set de destrucció de la pedra i ara s’està duent a terme la pertinent rehabilitació, però va anar de poc. En aquest cas el patrimoni es va poder salvar.

Però el principal problema que comporta la pèrdua del patrimoni, a més del de la pèrdua estètica, és que perdre el que hem sigut ens fa perdre perspectiva. No ens podem permetre perdre més patrimoni, deixar que edificis i obres que ens aporten un plus es vagin perdent i es tornin irrecuperables. Una ciutat que no cuida el seu patrimoni és una ciutat que es condemna a perdre el seu passat, i per tant, el seu present i futur. Recuperar, cuidar, explicar el patrimoni que ens mostra com s’ha creat la ciutat sempre ha de ser un punt clau. Som el que hem sigut i serem sobre la base de tot això.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca