Una hora indefectible de la tarda. Brunzit al telèfon acompanyat d’un furtiu gest amb les mans. La pantalla s’il·lumina. És un missatge. D’aquells que necessiten un punt de llibre per llegir-se. Empasso saliva. Suor fred que descendeix pel front. “No ens preocupem. Europa té un problema”, puc llegir-hi a les primeres línies. Merda, m’han trobat. Si això fos una pel·lícula d’acció trauria la bateria del telèfon i el llençaria a les escombraries mentre descendeixo com una fletxa per les escales d’emergència i sona Extreme Ways. No ho és. Segueixo veient la tele. Apago el mòbil.

Mig any des de l’1 d’octubre. Si fa no fa, mig any des que Catalunya no és governada pel Parlament, sinó per un mandat autoricràtic d’un govern no electe pel seu poble, sense cap més legitimitat que l’ús de qualsevol mecanisme paralegal que li permeti sobreviure amb impunitat. El que ara es coneix com a democràcia.

Una versió hipervitaminada de Max Weber després de sortir de festa i prendre’s en excés al peu de la lletra la comprensió de l’Estat com a monopoli de l’ús de la força.

La Santíssima Trinitat constitucional

I cada dia que passa estem legitimant aquesta concepció de democràcia. Una democràcia en què, com la Santa Trinitat -ara que són temps de Pasqua-, el poder executiu, legislatiu i judicial són tres i un de sol. Una mateixa substància que existeix de forma simultània en tres cossos diferents. I tots tres i un de sol fan el mateix tuf a ranci putrefacte.

La democràcia que envia persones a la presó o les força a l’exili perquè considera que de certs temes no és que no es puguin votar o decidir, és que ni se’n poden parlar o cantar. La que legitima la corrupció com a forma operativa, vàlida i sistèmica per funcionar. La que accepta i aplaudeix l’ús de la violència i la vulneració dels drets individuals i col·lectius en ares de mantenir un “xiringuito” constitucional muntat sobre la plàcida sorra d’una platja paradisíaca anomenada Niu de Merda.

I després de mig any, sis mesos o 182 dies banyant-nos en merda -perdoneu si vaig massa calent-, rebo un missatge al telèfon que ens anima a estar tranquils. Segons aquest emmascarat d’V tot està planejat i sota control. La detenció de Puigdemont forma part d’un pla magistral orquestrat en un búnquer sota Montserrat per Guy Fawkes i McGyver que farà volar pels aires l’aparell d’un Estat que ja ha demostrat que li dóna igual què, com, quan i on per tal de mantenir la seva autoritat i privilegi. Per tal de salvaguardar la seva raó de ser.

Internacionalitzant el conflicte

No negaré que la detenció de Puigdemont a Alemanya -accidental o no- és un encert que compleix que “Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya”, per internacionalitzar el conflicte. Una decisió que pot acabar amb la jurisprudència alemanya donant una plantofada a l’espanyola, o com els intocables d’Eliot Ness amb l’extradició de “Al Carles Capone” per una infracció menor i un afectuós copet a l’esquena.

Sigui quin sigui el resultat, no podem dependre -només- del que passi fora.  

Perquè d’alguna o altra forma sembla que no hem sabut avançar ençà de l’1 d’octubre. Acceptem-ho, ja ha passat. No en fem un tricentenari de tot plegat, amb rutes guiades per un holograma de Mikimoto el 2317, recreant les urnes i les tonyines als col·legis electorals en paper maixé. Acceptem la seva fi per avançar, sense oblidar però sent conscients que la seva legitimitat s’exhaureix dia a dia com un grapat de sorra entre les mans.

Perquè la culpa de seguir governats per un partit polític que només representa el 4% del poble català és nostra. Formar govern per fer prevaldre la nostra sobirania passa a ser fonamental. I sense Govern, i amb un Parlament que va camí de tenir més cadires buides que plenes, tu i jo tenim aquesta responsabilitat. I no ens val qualsevol govern. Només aquell que ha decidit la sobirania del poble català.

L’ANC i Òmnium en fora de joc

La mobilització i protesta cívica han de tornar a trobar aquell espai que van permetre fer una cadena humana creuant la geografia catalana. Però també aquell que va permetre defensar els col·legis electorals l’1 d’octubre i posar la primera pedra d’una República.

Sense el suport de la Generalitat, l’ANC i Òmnium ja no funcionen com a motors de la mobilització perquè el sistema mai no permetrà un canvi pacífic a no ser que les seves parts se’n beneficiïn. Aquesta va ser la seva clau d’èxit quan el President Mas es va pujar al carro de la Independència -el win-win-, i això fa que ara, sense Generalitat, es trobin descol·locades i tot els hi vingui amb el peu esquerra.

Perquè cap procés d’independència o de canvi en el sistema ha vingut precedit per un canvi pacífic. I que no et vingui la Índia al cap. Sense la contínua desobediència civil i el boicot econòmic, el paper de la Índia durant la IIa Guerra Mundial, l’acció combatent de líders com Bhagat Singh o Subhas Chandra Bos, escollit dues vegades president del Congrés Nacional, i sobretot, la situació economicosocial del Regne Unit per mantenir l’administració colonial després d’encadenar dues Guerres Mundials consecutives, Gandhi seguiria xocant de cap contra la paret.

Resulta clau trobar un espai de protesta ciutadana que s’ubiqui fora del marc institucional, allà on ens trobem i on l’ANC i Òmnium no estan sabent arribar. Ara mateix els CDR són el millor camp de proves.

Puigdemont President

Deixar que Moncloa imposi qui pot ser President i qui no, vol dir no superar l’1 d’octubre. Tant si es forma govern sense Puigdemont com si es va a eleccions, l’Estat seguirà controlant l’administració de la Generalitat. Perquè la imposició d’un govern té un nom, i no podem fer cap renúncia. Per això la forma de protesta ha d’evolucionar, recuperar i superar l’1 d’octubre. Deixar de mirar enrere.

La primera pedra ja la tenim, però la República no és ara ni aquí. Mirem endavant. Construïm-la i eixamplem-la per fer-la possible. I es comença per no sotmetre’s al 155. I no sotmetre’s al 155 vol dir que Carles Puigdemont és el President de la Generalitat perquè així ho van decidir la majoria dels catalans. L’envestida serà llarga. La resistència també.

Per això, i de l’única forma possible, la República es farà al carrer, o no es farà.