Diumenge 25 Agost, 2019

Valtonyc: “Jo parlo de matar polítics, ja que els polítics no moren”

Girona, dimarts 20 de març, els minuts escurcen la llibertat de Valtonyc, l’aliés de Josep Miquel Arenas Beltran (Mallorca, 1993). El seu cas és notori, per vergonya de la democràcia a l’Estat espanyol. Ha estat condemnat a tres anys i sis mesos per injúries a la Corona i enaltiment del terrorisme. L’entrevista té lloc enmig de la solitària nit de Girona. Afamats ens llancem a la cerca d’una hamburgueseria, on té lloc l’entrevista. Els missatges de mòbil no deixen d’arribar a Valtonyc. Ens acompanyen els seus cosins en una estampa inquietant.

Un esclau és aquell que sempre té por. L’Estat ens està fent tenir por de tot?

Sí, clar el que cerquen no és escarnir un Josep o Valtonyc, perquè saben que a un Josep o a un Valtonyc no el poden escarnir. Des del moment zero que estic en el procés judicial, se m’ofereix un indult i no el vull. El que cerquen és construir un emissari per la població. En la meva figura fan que digui: si creues certs límits de crítica al règim d’avui en dia, et passarà el que em passa a mi. Tancat en l’autocensura. Això és sinònim de por. I per tant una persona que té por és una que no és lliure. L’últim que li interessa a aquest sistema és que hi hagi persones lliures. Persones que no tindran por ni respecte a les forces de l’Estat.

Des de que va començar el procés, quan et van denunciar, com et pensaves que acabaria tot?

Pensava que acabaria en res. Pels problemes que hi havia en aquell moment a l’Estat, pensava que seria una bajanada. Segurament era ingenu, tenia 18 anys i no hi havia els problemes que tenim ara. Ni presos, ni exiliats per organitzar un referèndum. Tenia entès que les forces judicials d’aquest estat perseguien als lladres, als corruptes i als assassins. Però no, persegueixen a la dissidència. Si la denúncia hagués estat aquesta temporada, sí que hagués sospitat que acabaria així. Però el 2012, no m’ho imaginava.

Personalment, què pensaves?

Què era una xorrada, una bajanada. Què era una idiotesa anar a comissaria per culpa d’unes cançons.

Durant el judici, ho continuaves pensant?

Sí, perquè Espanya en dos anys ha canviat molt. Gent que es qüestionava si votar a Esquerra Unida o Podemos ara està participant activament en assemblees, i s’està organitzant per prendre el règim. La gent en aquell moment s’excusava d’una institució a una altra. Quan em va detenir la Policia Nacional, la gent pensava que era una beneiteria que acabaria al judici. Quan va passar tot a l’Audiència Nacional, la gent va dir que el fiscal faria una demanada de presó molt alta, però el jutge rebaixaria la pena per fer que no entrés a presó, que només seria una escarnida. Quan van fallar en contra meu, la gent s’excusava en el Tribunal Suprem. I per últim s’excusaven en el Tribunal Constitucional. Ara el constitucional s’ha pronunciat i d’aquí a 10 dies he d’entrar a presó. No crec que la gent digui, no ara caurà un míssil del cel i no entraràs a presó. S’adonaran que ja s’ha trencat tot.

Tu personalment anaves sentit aquesta progressió que has exemplificat en el públic?

Jo no analitzo mai el meu context, sóc molt impulsiu, des de petit (no he tingut una infància fàcil) per sobreviure el que he fet és tirar endavant i no analitzar el meu entorn. Per tant, crec que judicialment no he pensat les conseqüències de tot plegat. Tampoc sóc conscient que d’aquí a 10 dies hauré d’estar a la presó. Hi ha una part d’inconsciència. Si les meves idees em fan anar a un punt, no penso en el procés que he de passar per arribar-hi. I no em fa por. Veient el context de l’Estat espanyol entenc que la dissidència és impedida. I que passar per la presó és obligatori, a causa de la teva militància política. En aquest sentit hi ha qui pensa que estic boig i hi ha qui pensa que sóc un valent.

En aquest moment hi ha quatres presos polítics notoris, a més dels que hagin pogut passar per les presons democràtiques de l’Estat. Creus que aquesta situació fa que a Catalunya hi hagi més solidaritat cap a tu?

Sí, et posaré un exemple molt clar, fora de tecnicismes. L’altre dia era a la manifestació de Som Escola a Barcelona i estava plovent i ningú se’n va anar. Això passa a Palma i la gent no hi seria. El poble que dóna una lliçó, com va fer a l’octubre. Ara el mateix poble està aguantant moltes coses; tots els actes que estic fent són als Països Catalans, i això demostra el que també es fa país. No m’estan convidant a fer una xerrada a Andalusia, no m’estan convidant a fer una xerrada a Gijón.

“Esquerra Unida és un partit que perpetua el Régim del 78”

 Diferents intel·lectuals espanyols han mostrat la seva solidaritat amb tu.  

Arriba un punt en què t’has de pronunciar si o sí. Perquè la gent se’t tira al damunt. Esquerra Unida crec que està lluny de ser un partit que defensi plenament la llibertat d’expressió. Bàsicament és un partit que perpetua el Règim del 78, ha firmat els pactes de la Moncloa i que mai s’ha pronunciat sobre la quantitat de presos polítics que hi ha a l’estat. Jo mateix ho vaig veure quan estava amb l’Alberto Garzón en una xerrada sobre la llibertat d’expressió. Allà ell no va tenir la dignitat de pronunciar-se contra el 155 o a favor de la llibertat d’Oriol Junqueras o els Jordis. Estan cegats per l’espanyolisme ranci. A l’hora de deslegitimar la lluita independentista són capaços de recórrer a les forces repressives de l’Estat. Veig normal que es pronunciïn en aquest tema, ja que és un cas d’emergència, però no crec que fins al final, la seva solidaritat sigui tan activa com la que he vist aquí. Aquí la gent lluita i seguirà lluitant quan jo estigui a la presó per què els meus drets són els teus drets. I ells no ho lluitaran, ja que es pensen que estan protegits per les institucions polítiques de l’Estat. Ho pensen, ja que jo també em pensava que en Puigdemont estava protegit per les institucions, però en un moment donat va resultar que era molest pel poder.

Hem pogut veure com la gent et mostra la seva solidaritat cap a tu a la mínima ocasió que té.

Sí clar, i a més crec que no me la donen perquè jo els hi faci pena. Em mostren la seva solidaritat, ja que hi ha una preocupació per un atac a un dret col·lectiu com és la llibertat d’expressió. No m’aturen perquè pensin, ai en Josepet… No, estan preocupats. Veuen que ara m’ha tocat a, mi però saben que els hi pot tocar amb ells. Si avui no es pronuncien per mi, demà ningú es pronunciarà per ells.

En el cas de Pablo Hassel, què no és independentista, veiem com no hi ha una defensa tan aferrissada de la seva persona. 

Jo el defenso, però entenc que ell té un filtre més petit, que no vol anar a tot arreu. A mi això més igual. Jo vaig a tot i ja està. Si he d’aguantar l’Alberto Garzón i indirectament li puc dir que el seu partit perpetua el règim, doncs li dic. Però tampoc ho sé molt, no sóc en Pablo. Però hi veig solidaritat activa, des d’Òmnium, des de totes les institucions i també de les majories de xerrades on vaig i ell està convidat. Però potser ell per la seva agenda no hi pot anar.

Els arguments per posar-te a la presó, quins són? Fora dels que ja podem llegir per la premsa. 

Els arguments polítics són que jo estic fent una clara humiliació de les víctimes d’ETA i una incitació contra els interessos de l’Estat. És a dir, és una mica semblant al tema de la sedició. En el judici, al recurs de cassació, sí que hi vam explicar les cançons. Però després el judici va ser totalment polític. No em demanen sobre els significats concrets de les cançons, sinó que em demanen sobre la meva ideologia i inclinació política. En el judici no ens preguntàvem perquè feia en un vers o un altre a les cançons, em demanen perquè vaig amb uns o altres. No et demanen si tu a la cançó fas una metàfora o altra. Et demanen si ets independentista o comunista. O perquè rapeges en català, com si fos un gravant de la situació. I en aquest sentit hauríem de parlar de la llibertat d’ideologia.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“No em demanen sobre els significats concrets de les cançons, sinó que em demanen sobre la meva ideologia i inclinació política”

Et van preguntar clarament durant el judici per la teva ideologia personal?

Sí, pots mirar els vídeos. Em pregunten si sóc comunista, independentista o fins i tot pel fet de cantar en català.

Cosa que és contraria a la constitució.

Aquesta gent es passa la constitució pels ous. Estan per damunt de la constitució. Hem de diferenciar entre tenir el govern i tenir el poder. Al final els poders de l’estat tenen figures que actuen sobre aquests poders, com la Guàrdia Civil. Clar, dir democràcia a això… L’altre dia un periodista va preguntar a un equip de govern, que com s’atrevia a qüestionar el Tribunal Suprem. Si un govern triat pel poble no pot qüestionar un poder judicial que descendeix d’un tribunal d’ordre públic franquista, s’està contestant a ell mateix en quin tipus de democràcia viu. Un govern ha de poder fer decisions polítiques sobre els drets de les persones i poder modificar el codi penal que va ser creat el 1995 per l’Aznar. No és això tenir el poder? Per damunt de nosaltres hi ha elits financeres, hi ha un poder judicial que ho impedeix.

La major de les impotències es haver-te de defensar d’un delicte pel que ja se t’ha condemnat.

No et pots defensar. Per això t’aculls a la desobediència. És com l’Anna Gabriel si s’hagués presentat en un tribunal, que haguera pogut al·legar? “Estic aquí per què defenso la causa independentista”? Doncs vas a la presó per defensar la independència li hagueren contestat.

Tu vas dir “Este tribunal es fascista y no lo reconozco”. M’agradaria girar la truita. Fins a quin punt pots no reconèixer el tribunal?

No reconec el tribunal. Si et llegeixes el llibre de Franz Kafka, El Procés, s’entén molt bé, ell no entén ni respecta les lleis però es vol defensar de les lleis. És aquesta contradicció, jo no crec que cap tribunal tingui legitimitat per jutjar unes cançons. Però és evident que t’has de defensar.

És una defensa que no es pot defensar. 

No hi pots fer res, jo considero que he tingut el millor advocat (Juan Manuel Olarieta) que podia agafar per aquest cas. Ell em va dir: No et vull enganyar, jo et podria dir que et faré la millor defensa de llibertat de creació que hi hagi, i que el jutge no et podrà jutjar. Però això és una mentida. Ha estat un judici polític i la condemna ja estava feta. I he de pensar en el Tribunal Europeu on ens centrarem. Als jutjats espanyols ens podríem haver preparat un gran judici sobre cada frase i què vol dir cada paraula, però no valia la pena, ja estaven els daus tirats.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“Ha estat un judici polític i la condemna ja estava feta”

Però en cap moment tan demanat sobre les teves lletres.    

Quina intenció tenia? Em van dir i jo vaig dir que no ho sabia, i em van respondre; Ah que la teva intenció no era la de mobilitzar a la gent? Ah! Havia de mobilitzar la gent?

El grup División 251 té cançons molt més bèsties de les teves. I el grup nazi División 250, en la banda contraria fa apologia del feixisme. 

Parlant clar, la Cassandra Vera és una noia que no té cap tipus de militància política i ha estat processada per fer un acudit. De vegades va una mica per número. No vol dir que explícitament per fer quelcom t’atacaran. Ja et tocarà. El que ens estan fent a nosaltres és un missatge per tothom. La repressió es pot buscar de moltes formes, la repressió no és només anar a o no a la presó. La repressió és buscar l’autocensura de la gent, per guanyar la batalla. Nosaltres som emissaris. Així tothom s’ho pensarà dues vegades.

Creus que realment començaran  desaparèixer actituds com la teva?

No ho sé, però ara mateix Euskadi s’atrevirà a fer un referèndum? És clar el missatge que ha volgut enviar l’Estat.

La teva situació és la mateixa que al llibre de Kafka, evidentment hi ha cançons més contundents que les teves, on s’ataca molt més el poder.

Sí, als EUA els rapers es passen molt més amb el poder. Això al jutge li sua la polla (sic).

En aquest punt també es podria argumentar que si tu ataques a l’estat, l’estat et pot atacar a tu. 

No, l’Estat està molt protegit, jo sóc una persona que no té cap tipus de protecció. L’Estat està protegit per institucions. Està protegits econòmicament per elits financeres. I també està protegit per un exèrcit. Per tant, comparar la llibertat d’expressió amb què jo ataqui el sistema i ell m’ataqui a mi és absurd. Els oprimits tenen legitimitat per atacar els opressors, però els opressors no poden atacar els oprimits. Qui defensa això? Només un capullo (sic) podria defensar que l’estat pugui contraatacar. Qui pot dir que és llibertat d’expressió l’autobús d’Hazte Oir? L’única persona que ho pot dir és homòfona o una persona inconscient del fet que la comunitat LGTB està en risc d’exclusió social. Qui podria defensar un discurs masclista o racista quan l’any passat van morir 70 dones o que van morir 15 negres tirotejats. Jo parlo de matar polítics, ja que els polítics no moren.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“Els oprimits tenen legitimitat per atacar els opressors, però els opressors no poden atacar els oprimits”

Tu creus que hi ha algun límit a la llibertat d’expressió?

Aquí hi ha la qüestió de l’Estat. L’estat vol dir l’opressió d’una classe contra una altra. És una definició que trobaràs fàcilment. Un estat comunista és aquell on la classe treballadora reprimeix a la burgesia. Per tan jo a títol personal no crec que hagi d’entrar dins la llibertat d’expressió insultar els homosexuals, però dir si aquesta gent ha d’anar o no a la presó, no em veig amb la capacitat jurídica per afirmar-ho. Però és inacceptable. Jo educaria els meus fills amb uns valors que rebutgessin en aquest tipus d’expressions i actituds.

Fa poc van entrevistar per la televisió a un grup de música que es diu La puta opp. Al final de l’entrevista els dels grups van dir que no volien que l’entrevista s’emetés. Tenint en compte que són rapers que van començar a cantar el 1996. S’ho van repensar.

Has vist més casos d’auto censura com aquest?

Sí, per exemple en Joaquín Reyes o en Jordi Évole, tots aquests. N’hi ha molts que no s’atreveixen a parlar.

Gràcies a grups de musica com Obrint Pas o Brams, s’ha creat un pòsit polític que després ha generat líders, creus que en aquest sentit la música ajuda a articular moviments?

No, però sí que hi deixen marca. Està clar que Joaquín Sabina no serà escoltat per un independentista, com a músic de referència. El pot escoltar, però no serà la seva referència. Escoltarà a grups combatius que utilitzen la música com a eina de transformació social, ja que ens hi sentim identificats. Si jo tinc unes inquietuds polítiques i un grup les promou, doncs l’escoltaré, ja que t’hi identifiques. L’art ha de servir, no només per explicar la realitat, l’art ha de servir per donar forma a la realitat. Per tant un art que no diu res, no és art. L’art ha de provocar. I el rap és una música incisiva, incendiaria, que canta el context opressor que pateix. Per això no és casualitat que el rap dels EUA sigui en contra de l’estat policial. Per la repressió que pateix la comunitat afroamericana, que és bàsicament policial des dels anys vuitanta. La repressió que patim als Països Catalans és una repressió de classe i nació, i hem de tirar per aquí. El rap a diferència de moltes músiques de cantautors de pop i rock, on hi ha molts versos, és directe. Per exemple, els glossadors de Mallorca. He fet combats contra glossadors i ells, per dir que X, donen moltes més voltes, hi posen farcit per fer que X no impacti tant. Però en canvi el rap, és directe, és xocant. Un glossador no et dirà fill de puta. Però et dirà en set versos com és la teva mare. En Javier Krahe, una de les seves estratègies era dir les coses de forma subtil. Llavors l’esquerra es pensava que parlava de la dreta i viceversa. Això a un raper no li passa.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“L’art ha de servir per donar forma a la realitat”

Has dit que l’art ha de donar forma a la realitat. Tu quina forma li dones?

La societat ha de ser justa i comprendre la igualtat d’oportunitats. La meva filosofia és la igualtat d’oportunitats. Si tots partíssim de la mateixa meta, i tots poguéssim conquerir el que volem a poc a poc, sense que hi hagués una divisió de classes, el món aniria molt millor. Desapareixeria la delinqüència.

Això és el comunisme.

Sí, però si vas a una fàbrica d’obrers i dius la paraula comunisme a l’obrer li vindrà al cap el “terror roig”. Però si li expliques això de la igualtat d’oportunitats, potser ell estarà a favor del comunisme i no ho sap. Si al teu forner li expliques les idees del comunisme, et dirà: Hòstia! Clar, a mi ja m’agrada això, jo estic aquí treballant 8 o 14 hores cada dia i no guanyo el que guanya un altre per no fer res. O perquè a aquell el seu pare i li donar això o allò altre? Però si li dius la paraula comunisme, ja l’has espifiat. Forma part de la derrota de la Guerra Freda. El capitalisme va guanyar aquella guerra.

L’esquerra té el problema que guanya la batalla de Twitter o dels memes, o amb el Rufián, que diu moltes vacil·lades a Twitter. Després, però, la dreta ens guanya la batalla de veritat que és la del carrer. Els nazis tenen una llar social a Madrid. L’Hogar Social de Madrid reparteix menjar a tothom i ningú sap que són nazis. I en canvi nosaltres; jo sóc anarquista, jo comunista, jo sóc trotskista, ens posem tantes etiquetes que ens limitem. I no guanyem l’empatia de ningú. Només tenim fronts oberts. Això ja va passar a la Guerra Civil. Si llegeixes el llibre de l’Andreu Nin, de quan George Orwell va venir a lluitar amb el POUM. Ell va sortir d’Anglaterra li deien que no marxés a la guerra. I ell deia que volia anar a la guerra per servir unes idees justes. “Jo vull servir a la República d’Espanya i al socialisme i vull lluitar contra el feixisme”. A Osca el van malferir. I en sortir de l’hospital es va trobar que els anarquistes, comunistes i republicans estaven lluitant entre ells. A la vegada que tenien una guerra contra els franquistes.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“Una carta amb notícies et dóna lluita per deu dies més de dignitat”

Tu creus que això es pot veure actualment, un moment on les esquerres espanyoles no lluiten amb els independentistes?

És molt diferent. Depèn de l’anàlisi de cadascú. Hi ha molta gent que es pensa que per aconseguir la independència el primer que hem d’aconseguir és la República Popular espanyola. I després la independència. Hi ha gent que creu que per arribar al socialisme el primer que hem de fer és tenir la independència. És la lluita de la Mireia Boya contra l’Anna Gabriel. Les dues representen aquest enfrontament.

Fa tres anys t’haguera dit que volia la República Popular espanyola. Però l’Estat espanyol m’ha fet ser independentista. He vist del que són capaços. Entenc que una independència catalana debilitaria l’Estat, i li faria molt mal. Tot això es resumeix en la independència real. Els jutges espanyols no ens fan cas, els polítics roben i no els tanquen a la presó. Fem un referèndum i ens peguen. Ens prohibeixen les vies pacífiques. Doncs ja està, independència i ho canviem tot. I fem un país nou. És l’única solució.

Com encares l’entrada a la presó?

Espero que la gent trenqui el meu aïllament escrivint-me cartes. I que quan em vingui a veure la meva família em diguin que a fora hi ha moviment. Per això dic que és important escriure als Jordis, a l’Oriol Junqueras i tots els presos. Una carta amb notícies et dóna lluita per deu dies més de dignitat. Espero que la gent m’escrigui.

T’han donat consell de com actuar dins de la presó?

El primer que m’han dit és que aprengui a dir que no. Això el primer. Els altres presos em demanaran coses, un cafè, qualsevol cosa. El segon que em van dir és que aconseguís un rellotge. És el primer que he de comprar allà dins. És mot important en tot moment saber quina hora és. Si no et pots tornar boig. El que fan els guardes de seguretat és fer recomptes i et desperten a qualsevol hora. Forma part de la seva repressió. Si no saps a quina hora t’han despertat i quantes hores han passat, et tornes boig. La noció del temps és molt important a la presó. Després d’això, doncs veuré si hi ha més presos com jo, amb els que pugui tenir afinitat i m’hi pugui fer. Vull estudiar idiomes, contestar les cartes d’una a una. Mai deixar que s’acumuli. Si les van acumulant, et pots aclaparar.

Has pensat de fer algunes lectures concretes a la presó?

Bé, jo volia fer-me tota una llista, però fa una setmana que he deixat la feina i me’ls estic cruspint tots. Però vaja,  ara tindré tres anys per entendre el Capital de Karl Marx.

5,234FansM'agrada
940SeguidorsSeguir
15,469SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca