Una forta intuïció. Des del Bruc al MNAC

El passat 2017 els artistes Aldo Urbano i Daniel Moreno van guanyar la convocatòria de la Sala d’Art jove en la categoria d’intervenció en l’àmbit museístic i patrimonial, i no ha sigut fins al 7 de març d’aquest 2018 que no han presentat al públic la seva obra. El seu projecte consisteix en el desplaçament d’un mural de Sol Lewitt[1] des dels murs de l’escola del Bruc fins a la majestuosa sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya. El trasllat d’un mural des de les muntanyes (encara que siguin les de Montserrat enlloc dels Pirineus) a les sales del MNAC té un precedent que, amb els anys, s’ha convertit en la pedra angular de la història de l’art català: els murals de Boí. Així doncs, amb Assumpte: Una forta intuïció (així es diu l’obra), l’Aldo Urbano i en Daniel Moreno han fet una mena de reenactment del que hipotèticament podria haver passat quan Folch i Torres va aconseguir portar les pintures romàniques fins al museu de Montjuïc als anys 20 del segle passat.

No obstant això, la seva obra va molt més enllà; a més de l’acció física de portar el Sol Lewitt fins al MNAC hi ha la creació d’una publicació basada en la documentació generada durant tot el procés, a més d’una primera part amb la correspondència del mateix Joaquim Folch i Torres en el moment del trasllat del romànic, i una correspondència futura fictícia i delirant a càrrec dels escriptors Gabriel Ventura i Víctor Balcells. És en aquesta publicació on recau el pes principal de l’obra de Moreno i Urbano: armats amb la ironia com escalpel, disseccionen la densitat burocràtica de la institució pública i posen les seves vísceres davant el mirall. Assumpte: Una forta intuïció planteja diverses diatribes tan complexes com interessants: a més de posar en evidència – a vegades de manera sòrdida – una complexitat inherent a l’ens públic difícil d’entendre per als mortals no habituats, l’Aldo Urbano i en Daniel Moreno posen sobre la taula també la qüestió del patrimoni deslocalitzat.

sol

És lícit que un mural de Sol Lewitt sigui traslladat a un altre lloc per a garantir-ne la conservació i despullar el mur que ocupava al seu lloc original? En un primer moment sembla evident que si està pensat per ocupar un espai, s’hauria de respectar aquesta ubicació inicial per al gaudi dels alumnes de l’escola i del poble sencer. Però és obvi que una peça a la intempèrie es deteriora – a vegades de manera irremeiable – i pot arribar a comprometre la seva integritat fins al punt de vorejar la desaparició. Pel bé de l’obra i que aquesta pugui ser gaudida pel màxim de gent possible, potser és millor portar-la a unes instal·lacions que en garanteixin la conservació. I aquí és on s’acaba claudicant en favor del trasllat i la deslocalització. Aquesta reflexió deontològica és vàlida per al cas que ens ocupa, però també per les pintures romàniques de la Vall de Boí, pels frisos del Partenó al British Museum, o gran part de les col·leccions d’art de l’Orient Mitjà que hi ha repartides per Europa. O fins i tot de Sixena.

Podem parlar d’espoli del MNAC al Bruc? Hi haurà campanyes a la vila del Bruc per restituir la ubicació original del mural? De moment, no (però mai se sap). El que és evident és que en Daniel Moreno i l’Aldo Urbano han creat un palimpsest d’interpretacions complementàries del fet de deslocalitzar una peça artística obrint fronts simultanis que van des de la crítica institucional a la qüestió de l’autoria artística passant pel paper del museu com a conservador i difusor de patrimoni. En aquest sentit cal reconèixer que la Sala d’Art Jove (i darrere seu, la Generalitat) i el MNAC han sabut jugar a un joc que podia no ser-los fàcil – de fet, segur que els ha incomodat- però només pel fet de tirar-ho endavant, ja mereixen un reconeixement. Com reconeixement mereixen els dos artistes, que com la publicació revela han passat per un veritable calvari de nervis i tensió fins a la culminació de la seva forta intuïció. També ressenyable és el fet que la publicació consisteixi a aportar llum sobre converses a priori privades, un fet que últimament també és subjecte de debat en l’àmbit polític.

El que l’Aldo Urbano i en Daniel Moreno han portat al MNAC no és (només) l’obra de Sol Lewitt, sinó el debat, el pensament i la reflexió, lliures -tot i que no sempre- del jou de la correcció política. Tot plegat posa un mirall necessari davant nostre, un mirall que ens revela les imperfeccions i que posa en evidència que necessitem millorar. Per descomptat, aquesta no és l’única manera de progressar i avançar, però sí que és la més honesta i necessària.


[1] El mural en qüestió va ser pintat pels alumnes de l’escola del Bruc basant-se en un original de l’artista nord-americà. L’autoria és dels alumnes i no del cèlebre creador, però en ares de la brevetat ens hi referirem així.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca