Obres el televisor, revises el Twitter, llegeixes qualsevol diari i coneixes la notícia del mes, i potser la de l’any: un nen de 8 anys ha estat assassinat, i ja s’ha practicat la detenció de la persona que – pensen – que és la culpable. Desconec que hagi estat imputada, però ho dubto, doncs sembla que les diligències s’estan duent a terme en seu policial, però el debat jurídic (si el podem anomenar així) és més viu que mai. Ja sabem que, en aquestes circumstàncies, Internet i les tertúlies televisives s’omplen de persones que sobtadament són llicenciades en criminologia, en Dret i en filosofia moral, entre d’altres.
La persona que – diuen – que ha estat la culpable és dona. I, casualment, és estrangera i, a més, de pell negra, cosa que aviva encara més el debat pseudojurídic, en un Estat amb una crisi de valors democràtics fortíssima i on l’ultradreta té encara més motius per sortir a la batalla. Moltíssims mitjans de comunicació i éssers de moral qüestionable ja tenien preparat el tuit per l’ocasió: demanar la presó permanent revisable (que, casualment, ja es recull al nostre Codi Penal des del 2015, i no ha evitat casos com el de Diana Quer) o, fins i tot, la pena capital. Ull per ull i dent per dent.
Així, a banda dels fets delictius que aquesta senyora hagi pogut cometre i que aquests siguin moralment molt reprovables, tornem al mateix problema que en els anys noranta: hi ha una doble incriminació en funció de la condició social que tinguis. No només ets una assassina, sinó que a sobre ets dona, negra, lesbiana, salafista o el què sigui, amb la qual cosa ets doblement sospitosa i doblement culpable. Ningú no ha dit que “El chicle” fos blanc i espanyol, ni tampoc ho han dit del primer condemnat a la presó permanent revisable, ni tampoc del senyor que va ser gravat apallissant la parella al portal de casa seva. Ara bé, ni els mitjans de comunicació, ni la Fiscalia, ni el jurat popular, van tenir cap escrúpol en condemnar a la més absoluta misèria a Dolores Vázquez Mosquera, pel simple fet d’agradar-li les dones, per un assassinat que mai va cometre. Casualment, a la Rocío sí que la va matar un home blanc i europeu. Però vivim una societat en què la presumpció d’innocència (conseqüència directa del dret a un procés amb totes les garanties), en segons quins aspectes sucosos no existeix, encara que la Constitució Espanyola, al seu article 24, la consagri.
Ara tornen els partits de la dreta, enmig d’una batalla purament electoralista-populista protagonitzada pel Partit Popular i Ciutadans, a treure el tema de la presó permanent revisable, mentre el sector més cunyat de la societat espanyola reclama la restauració de la pena de mort. S’utilitza el funeral d’un nen de vuit anys per fer política des de l’òptica més miserable. No és suficient que tinguem el Codi Penal més dur de tot Europa; ni que s’utilitzi de manera retorçada en les situacions que més convenen als poders fàctics de l’Estat. La gent vol més sang que en una peli del Tarantino, sense saber que ni la presó permanent revisable ni la pena de mort desfaran el mal generat pel delicte. Són al Dret el què la homeopatia és a la medicina.