Júlia Bacardit, Irene Pujadas i Irene Selvaggi creen una nova revista de literatura; Branca. Una aposta per la nova literatura, que no deixa indiferent. S’editarà semestralment i cada número estarà dedicat a una temàtica concreta. La suma de talent i ganes de treballar en un projecte nou, han donat ales a aquest grup. Un triumvirat, acompanyat d’altres companys que han creat una nova marca, amb una manera de fer atemporal i bella. Em trobo amb elles al bar Godot, per sort no hi ha espera.

Una història sota els arbres

Asseguts en una gran taula de fusta comencem l’entrevista. “Tot va sorgir a plaça Rovira, va ser bevent unes cerveses, després ja vam quedar unes quantes noies. Tot és eminentment femení, a nosaltres ens omple d’orgull aquest fet, però no va ser fet expressament. Al final nosaltres tres vam ser la que ho vam acabar impulsant. A més de la nostra correctora, la Laura, així com l’Ada. La gent que hi era al principi després s’hi ha acabat implicant. Ha estat una cosa entre amics. A tots ens agrada el mateix, i ens vam preguntar; això és factible? Ho podem fer? Doncs fem-ho! I ara estem aquí.” La Júlia aclareix com es van conèixer amb la Irene Pujades, les dues irenes ja havien estudiat juntes: “teníem el projecte Els de Dalt, que era de crítica i volíem sortir-ne, volíem quelcom creatiu.”

El nom va sortir en aquella mateixa reunió primigènia. Sota els plataners: “Estàvem sota els arbres de la plaça Rovira i vam pensar fins a quin punt la idea de l’arbre és l’esquelet de tota la cultura occidental. L’arbre del coneixement i de la vida. Ja hi havia un punt de birrisme i algú va dir Granta i algú repetint la paraula, va acabar dient Branca.”

Continuem amb el relat: “Des de l’abril de l’any passat hi va haver moltes reunions en què no es deia res de portes enfora. On estàvem pensant la idea. Era una cosa que li donàvem molta importància. Teníem moltes idees i les volíem posar blanc sobre negre. Volíem, la cap i a la fi, que això fos una marca. En lloc d’escriure un parell de paràgrafs explicant-ho, vam escriure un manifest. Els avantguardistes també en van treure, té un punt performatiu que ens agrada. I no només volem fer la plataforma, ho volem reivindicar. Pensàvem Branca com un projecte artístic. On volíem posar èmfasi en la capacitat col·lectiva de creació.”

Fins el dia 31 de gener es podien enviar textos per el seu primer número. Un número dedicat al concepte de l’herència. Davant de les expectatives volen ser curoses: “No podíem saber que arribaria. Vam tenir èxit d’entrada a les xarxes, però ens preguntàvem si totes les repiulades es traduirien en textos de bona qualitat i abundants. Hem rebut 190 textos, no es pot desvelar res, però estem molt contentes.” Com senyala Jon Wilks a Content Insights “Un 59% dels lectors comparteix a les xarxes socials sense llegir-ne el contingut”.

Una plataforma per començar la carrera d’escriptor

Imaginem-nos un jove que acaba la seva carrera. Ella o ell ha estat escrivint durant els viatges que ha fet, petits diaris. Quan acaba la carrera creu que ha de millorar, s’apunta a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, a la Bloom. Allà continua escrivint i es presenta a diferents concursos públics. No aconsegueix els llorers esperats. Però intuïtivament creu que val la pena allò que fa. Ho pensa, ja que el seu blog té visites i de tant en tant publica algun article en una revista amb considerables seguidors a Twitter. Però no té mai accés a una plataforma per mostrar els seus textos, assajos o contes o novel•les o guions sempre queden supeditats a plataformes altruistes, fins que màgicament s’editen. Ara això pot canviar.

El triangle de Branca, hi posa solució: “Falta una carrera aurica, en diverses revistes americanes hi ha la gent envia un conte, i a la seva biografia diu que està preparant la seva primera novel•la, així et pots oferir al públic. Comences a escriure, no tens prou material per enviar a una editorial, però ja en tens prou per tenir una mica de feedback. Tens el recurs dels concursos, però també són centenars de pàgines.” Una entrada en una indústria, la de la paraula escrita, que genera un valor afegit brut de 711 milions d’euros l’últim 2014 i que ocupa 6.025 empreses i 18.427 persones a Catalunya.

Una revista amb un públic concret “Branca va dirigida a lletraferits. Estaria bé que fossin de totes les edats. Ens agradaria que hi hagués lectors que no fossin súper escriptors. Una vegada estigui consolidat el projecte ens permetrà a tots sortir de l’endogàmia.”

Júlia Bacardit afegeix a la conversa: “Fa poc parlava amb Sergi Pons Codina, propietari d’una botiga de pírcings, ell s’ha plantat a la literatura catalana amb un manuscrit que és tota una novel•la, escrita al seu taulell de la botiga. Ell, que no té l’accés a la via aquesta d’acord, ja em coneixen les quatre persones que em volem publicar, ja he fet la gara-gara als editors, ara em publiquen. Crec que hi ha diferents Pons-Codines, que els hi podria anar molt millor si poden publicar petites coses i rebre feedback i no haver d’esperar tenir tota la capacitat per fer tota una novel•la al taulell d’una botiga de pírcings.”

De com deixar la crítica i passar a la creació

“Passar de la crítica o el periodisme a la creació és la maduresa. Tot és nou, no saps si ho faràs de forma prou professional.” És en el nou joc que han entrat. Un joc on estan acompanyades per l’editorial Males Herbes o la cooperació de l’Escola (d’escriptura) Bloom.

Un projecte que només es podia concretar amb una revista impresa, “Són les grans revistes, que tens a casa i et ve de gust llegir, ja que hi ha un segell de qualitat. És un mix entre el fetitxisme (de l’objecte), de la cosa ben feta, ben dissenyat i alhora el bon contingut, de qualitat, potent. Que s’acostin a la mateixa temàtica des de perspectives diferents. I que et sorprenguin. Pensàvem amb Ñ, en Presencia Humana, amb Granta.” No em deixa de venir al cap aquells revisters plens de publicacions imaginades, que ens vénen de gust, amb la fal•lera de la gana i la tranquil•litat burgesa del sofà chaise longue.

Però té sentit una publicació analògica? No és voler somiar amb un moment anterior, situat en el revister imaginat? “Amb l’elogi absolut que hi ha cap a la tecnologia i Internet, nosaltres creiem que s’ha de fer l’edició en paper. No em sembla nostàlgic, em sembla que és el que es mereix. Llegir un conte en una pantalla em sembla menys seriós. Normalment t’ho llegiries en diagonal, el paper et dóna temps i espai. Ni que sigui per subratllar. Ho pots tocar, etc. No és una reacció luddita, és reivindicar l’activitat literària al marge d’estar davant de Twitter, ja que si ho mires a l’ordinador estàs davant de molts altres estímuls. Potser sí que hi ha un component… És un punt de reacció contra el soroll. A més, ningú et llegeix, només et repiulen. L’art i la literatura van al marge de fer un disseny web molt bonic. Què hi ha de ser. Però qui vulgui Branca haurà d’anar a una llibreria a comprar-la.”

El recorregut que es pressuposa a un nou escriptor és el de ser popular gràcies als seus articles, a les seves opinions a les xarxes socials. Bàsicament el seu capital social queda per davant del seu capital cultural i fins que no ultrapassa aquestes barreres no s’edita la seva obra. Quantes estrelles de les xarxes tenen un llibre? Aquesta carrera àuria, és la que hom pressuposa. Però per sort ha despertat una rara avis, una au que es recolza en el pensament de tres noies amb l’empenta i la cultura suficient per realitzar-la. Júlia Bacardit, Irene Pujadas i Irene Selvaggi han creat Branca. Una revista que vol donar marge a la creació, i deixar al marge la crítica i l’assaig.